Crític Cerca
El futur es disputa ara

Ciutats i crisi climàtica: com repensar les urbs des d’una mirada ecofeminista

'Propostes ecofeministes per repensar les ciutats' és el títol del nou informe de l'Observatori del Deute en la Globalització, que recull propostes concretes per afrontar la crisi climàtica al món urbà

10/11/2021 | 06:00

Cal una mirada ecofeminista sobre les ciutats / AJ. DE BARCELONA

Els espais urbans són en el punt de mira de l’emergència climàtica. Les ciutats consumeixen el 40% de l’energia final i estan relacionades amb fins al 70% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. El seu pes, que ja és molt important actualment, ho serà encara més en el futur, perquè es calcula que, l’any 2050, el 70% de la humanitat viurà en grans urbs. Davant aquest escenari, quines solucions concretes poden fer més vivibles aquests espais?

“Les ciutats són crucials per entendre el col·lapse actual de la societat. Vivim en indrets que responen a un sistema biocida en què les cures i la comunitat queden fora i, per això, creiem que hem de repensar aquests espais des de zero per fer-los més habitables i resilients”, diu Blanca Bayas, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG). Bayas, juntament amb la també investigadora Joana Bregolat, acaba de publicar Propostes ecofeministes per repensar les ciutats, un informe de l’ODG que aporta propostes concretes per adaptar les ciutats a la realitat climàtica i social actual des d’una mirada ecofeminista.

Bayas i Bregolat presentaran les propostes concretes del document, en el qual han participat gairebé una vintena de persones i de moviments, a l’Escola de Tardor de CRÍTIC d’aquest dijous, 11 de novembre. Les conclusions posen el focus en com el disseny de les ciutats determina les condicions de vida en aspectes com la salut, les sobiranies alimentàries o energètiques o l’educació. Però, per què és important la mirada ecofeminista a les ciutats?

Una mirada verda i lila a les grans urbs

“Els ecofeminismes es basen en la premissa que tothom és vulnerable i dependent d’alguna manera. Hi ha gent que es pensa que l’urbanisme no l’afecta, però parlem-ne el dia que es trenqui una cama”, apunta Blanca Valdivia, sociòloga urbana. Les ciutats, segons Valdivia, són androcèntriques i capitalistes perquè “estan construïdes per homes i per a les seves necessitats, vinculades a l’esfera productiva i a l’àmbit econòmic”. Les ciutats, diu la sociòloga, estan pensades per consumir i no per viure-les. I, per a mostra, una dada: a Barcelona hi ha vora 30.000 bancs públics i gairebé 9.200 terrasses de bar. Comptant que cada terrassa tingui quatre taules i cada taula permeti quatre cadires, un barceloní té cinc vegades més oportunitats d’acabar asseient-se en un bar que en un banc del carrer.

Blanca Valdivia, sociòloga: “Les ciutats estan construïdes per homes i per a les seves necessitats productives i econòmiques”

“Pensar la ciutat des del consum i la producció la converteix en un espai tremendament desigual, que exposa els col·lectius més vulnerabilitzats a pitjors condicions de vida”, argumenta Joana Bregolat, investigadora de l’ODG. Aquests efectes es poden notar en diversos aspectes com, per exemple, en com s’entoma la seguretat. “Tendim a focalitzar en la seguretat ciutadana i estigmatitzem certs barris, augmentant-hi la presència policial, però no es pensa en les violències masclistes. Arran d’això veiem fanals que il·luminen cotxes i no voreres o túnels foscos”, exemplifica Valdivia. Hi ha, doncs, vulneracions de drets i de seguretats a les ciutats que es basen a no tenir en compte certs col·lectius, però n’hi ha d’altres que es perpetren de manera conscient.

És aquí on s’emmarcaria, per exemple, l’urbanisme preventiu, que implica canviar l’espai públic i modificar-ne els usos. Una mostra serien els bancs individuals per evitar que les persones sense llar hi dormin, o treure escales o desnivells on diverses persones es puguin trobar còmodes i passar-hi una estona llarga, entre les quals, jovent o treballadores sexuals. Davant d’aquesta realitat, una de les propostes dels ecofeminismes i que l’informe elaborat per l’ODG recull és apostar per les ciutats cuidadores i comprensives. “Parlem d’un model urbà que deixa enrere els valors del capitalisme i l’ordre social patriarcal i, per contra, ens deixa cuidar-nos a nosaltres i el nostre entorn”, explica la sociòloga.

Dur les cures a l’espai públic

La base del concepte de ciutats cuidadores és la corresponsabilitat i, per tant, no relegar les cures a l’àmbit privat de la llar. “Tenim manca d’espais per compartir temps que no estiguin mercantilitzats. Per això, necessitem prendre l’espai públic i generar xarxa. Les cures o bé s’han externalitzat i privatitzat o bé suposen una càrrega per als membres més vulnerables de la família, que acostumen a ser les dones. Crear espais comunitaris de criança o de bugaderia remarcaria la tasca mateixa de la cura, es repartiria el pes entre la comunitat i es generarien vincles”, diu Bregolat, que afirma que, tot plegat, tindria un impacte positiu en aspectes tan essencials com la salut física i mental. “Comptar amb l’ajut d’una comunitat forta és essencial per a una salut malmesa per la precarització i l’hostilitat cap a la vulnerabilitat”, apunta Lucía Artazcoz, directora de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

Una infermera atén un avi en una residència / ARIADNA CREUS I ÀNGEL GARCÍA

Lucía Artazcoz (ASPB): “Partim de la premissa que ser gran és estar malalt, així que mediquem i infantilitzem per defecte”

Però, per assolir una ciutat cuidadora, s’ha d’ampliar el focus i no atendre només aquelles persones en edat productiva. És per això que des de l’ODG es posa molt l’accent a plantejar mesures per a la gent gran. Així, a l’estudi es proposen solucions com l’arquitectura de les cures, que respon a visibilitzar les cures i fer-les públiques, tot repensant serveis com les residències i els centres cívics. “Si ens hi fixem, l’interior de les residències queda ocult a qui les mira pel carrer. Amaguem la vellesa perquè ens molesten el final de la vida i la malaltia. En lloc d’això, hem de dur aquestes cures a les places i obrir els centres de dia, per envellir de manera digna, autogestionada i mantenint l’autonomia”, considera Valdivia.

Una atenció com aquesta significaria una millora en la dignitat de la vellesa i tindria beneficis importants en la salut de les persones grans. “Partim de la premissa que ser gran és estar malalt, així que mediquem i infantilitzem per defecte. Això genera uns efectes terribles en la salut mental dels nostres avis que, de retruc, empitjoren la seva salut física”, explica Artazcoz, que insisteix en el fet que la salut requereix “viure en un entorn lliure d’estrès econòmic, en un habitatge digne, amb accés a recursos i amb un acompanyament de qualitat”.

Una aposta publicocomunitària

La proliferació de grans ciutats, amb grans centres de negocis, espais comercials i gratacels ha conduït a una certa alienació i dificulta la vida comunitària. Aquesta és la crítica fonamental que s’extreu de l’informe Propostes ecofeministes per transformar les ciutats. “En ciutats més grans, més fàcil és que col·lectius i barris sencers es converteixin en guetos desproveïts de l’accés a serveis”, explica Blanca Bayas, que apunta la necessitat de caminar cap a la idea de ciutats dels 15 minuts, generant petites ciutats dins la ciutat, amb una autonomia de serveis a tocar de la mà. Però, a més, independitzar els barris suposaria una passa endavant cap a la sobirania energètica i alimentària. “Som conscients que mai hi haurà prou capacitat per autoabastir-se totalment, però augmentar els parcs productius urbans ens farà més resilients i farà més justes les nostres relacions amb la resta del territori”, assegura Bayas.

Blanca Bayas (ODG): “Hem de crear petites ciutats dins la ciutat, amb una autonomia de serveis a tocar de la mà”

I és que les propostes ecofeministes per transformar les ciutats no solament pensen en les urbs, perquè “no serien ni feministes ni ecologistes si no consideressin una millora en la cadena de les cures a escala global”, diu Bregolat, amb referència a les persones migrades, sobre les quals recau, en bona part dels casos, el treball de les cures. “Parlem de col·lectius indispensables per a la societat, però terriblement maltractats. Fins al punt que, en molts casos, no són considerats ciutadans”, afegeix. La situació administrativa, el coneixement de l’idioma o del sistema de serveis comporten una altra dificultat per accedir a certs recursos, i és per això que des de l’ODG no aposten per una gestió pública de la ciutat de les cures, sinó per una gestió publicocomunitària perquè, com expliquen, perquè “les treballadores (o usuàries) de cada recurs, en el cas de cures majoritàriament migrades-racialitzades, són les que millor coneixen les seves necessitats i com organitzar el servei”.

Si l'espai públic és més amable, facilitem les relacions interpersonals i comunitàries / AJ. DE BARCELONA

“Aquestes idees han d’arribar a tothom. Fins i tot a aquells qui són als marges. Tenim les propostes, però necessitem les garanties i els recursos públics”, explica Bayas, que recorda que “la cosa pública no sempre interpel·la tothom”. Lucía Artazcoz, directora de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, es mostra d’acord i apunta que és la comunitat la que millor es coneix a ella mateixa: “Tendim a culpar la víctima, com si totes aquestes persones fossin lliures de decidir les condicions en què viuen”. Segons ella, “els serveis públics són necessaris, però arriben fins on arriben. El seu paper és garantir unes condicions materials que facilitin la creació de xarxes i d’espais perquè la comunitat faci el que millor sap fer: cuidar-se”. “L’assistència sanitària cobreix un 20% de la salut. La resta només es pot treballar millorant les condicions de vida de les persones”, apunten des de l’ASPB. D’aquesta manera, aquella petició que es va fer tan popular arran de la pandèmia pren un altre sentit: posar la vida al centre. Al centre de les places i de les ciutats.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies