Quan la precarietat no és un obstacle per cooperar

Es parla molt d’emprenedoria i de cooperativisme, però com s’engega un projecte d’aquestes característiques quan s’és una persona que viu en una situació de vulnerabilitat? Açò és, quan per exemple s’és una dona migrant o es treballa en un àmbit molt i molt precaritzat o s’està en una situació d’irregularitat. En aquest text intentem respondre la pregunta prèvia demanant a membres de dues cooperatives (Diomcoop i Mensakas) que ens expliquen la seua història. A més a més, també comparteixen amb nosaltres la seua opinió Juan Ávila, coordinador de l’eix Migracions i Cooperativisme de Coòpolis; Jesús Garcia, coordinador de l’equip tècnic d’Alencop; Alba Monfort, tècnica d’En Prenem Cura; i Patrícia Polo, membre de la Xarxa d’Economia Solidària (XES).

S’observen tres similituds en totes les cooperatives: totes compten amb acompanyament d’equips tècnics, també compten amb algun tipus de suport de les administracions públiques i, finalment, totes estan vinculades a xarxes més àmplies. Però, l’element fonamental és que són iniciatives d’emprenedoria cooperativa duta a terme per persones en situació de vulnerabilitat.

Sense diners, però resilients

Existeixen realitats i especificitats d’aquests grups que dificulten l’emprenedoria, com ara la necessitat de treballar competències bàsiques, ja que ens trobem davant de persones que en ocasions tenen un nivell formatiu baix. Per exemple, hi ha mancances sobretot a les àrees d’informàtica i d’economia/finances d’una empresa (comptabilitat, administració, etc.). Amb tot, com explica basant-se en la seua experiència Alba Monfort, tècnica del programa En Prenem Cura: “Saben treure el màxim partit als recursos i habilitats que tenen”. A més, acostumen a ser persones amb pocs recursos econòmics, cosa que complica força qualsevol projecte d’emprenedoria.
Sovint la precarietat econòmica és un obstacle especialment al principi perquè el poder adquisitiu i la capacitat d’estalvis de les persones en situació de vulnerabilitat és molt baixa. Per tant, en el període de la posada en marxa del projecte no poden permetre’s no percebre cap salari. Açò, en ocasions esdevé un element que s’arrossega i condiciona per sempre la viabilitat econòmica del procés. Des d’una vessant més humana, però, l’Alba considera que les persones amb qui treballa “transmeten una gran capacitat de resistència davant de situacions difícils i complexes, transmeten fortalesa i fragilitat a la vegada. Són persones que s’esforcen, perseverants, generoses i justes”.

Potencialitats i riscos del cooperativisme

La resiliència característica d’aquestes persones és essencial, ja que el cooperativisme com a ferramenta per l’emprenedoria de persones vulnerables té potencialitats, però també comporta riscos difícils de superar. La naturalesa horitzontal del format cooperatiu facilita processos menys assistencialistes. En la mateixa línia, Patrícia Polo, membre de la XES, creu que “el mateix apoderament que proporciona aquesta fórmula, aconsegueix superar la invisibilitat, […] aconsegueix el reconeixement com a persona treballadora [i] l’accés al mercat de treball formal sota, a priori, condicions dignes”.

No obstant açò, Patrícia també assenyala les dificultats que genera el model cooperatiu. Per exemple, esmenta la lentitud del procés, ja que es necessiten solucions a curt termini quan la situació de precarietat és patent. També parla de la por a l’autoocupació i les reticències que de vegades genera l’autogestió. Però per damunt de la resta d’obstacles Patrícia destaca que “l’element de risc que més vegades es planteja en el debat és el perill que la fórmula cooperativa puga revertir en major precarietat”. És a dir, la rendibilitat econòmica és fonamental en qualsevol projecte d’emprenedoria, però encara ho és més quan les persones que emprenen parteixen d’una situació econòmica i social precària. Si bé, els riscos inherents a aquests projectes no arronsen les persones que endeguen aquestes iniciatives cooperatives.

“La venda ambulant no és vida”

Marie Faye és sòcia de la cooperativa Diomcoop. Explica que a hores d’ara són 16 sòcies i socis i que naix per cobrir les necessitats de persones que treballaven a Barcelona venent coses al carrer. La cooperativista es queixa: “La venda ambulant no és vida. Al nostre grup hi ha persones amb carreres universitàries, amb màsters, amb coneixements tècnics ben alts, etc”. Com precisament una de les coses que busquen és fomentar la solidaritat entre un grup tan divers van triar la figura de la cooperativa. Segons Marie, és el model que més encaixa amb els seus valors: “Compartir, treballar en equip, generar un impacte positiu que ajude la gent i la no cerca del benefici econòmic com en el sistema capitalista”.

Pel que fa als serveis que ofereix Diomcoop, recentment van traure una línia de roba dissenyada pel col·lectiu, també ofereixen serveis de gastronomia i de muntatge i desmuntatge d’esdeveniments. Ara mateix porten un any i mig treballant i les perspectives són de treballar un altre any i mig fins que la cooperativa siga viable econòmicament. De moment, els ingressos donen per pagar només els salaris de l’equip tècnic i per complementar el finançament de l’Ajuntament de Barcelona. A les crítiques sobre aquesta ajuda, la sòcia de la cooperativa replica d’una manera contundent: “És contradictori que et critiquen per comerciar sense pagar impostos, de manera il·legal, però quan per fi tens l’oportunitat de treballar legalment també segueixen atacant-te. Que les persones que fan aquestes crítiques es decidisquen: ‘Voleu que continuem en el mercat negre o voleu que treballem legalment i contribuint positivament a l’economia?’”.

Recollir ferralla i viure dignament

Per la seua banda, Alencop és una cooperativa que treballa en la recollida i gestió d’electrodomèstics en desús i la ferralla. També fa activitats de transport de material i buidatge de pisos, naus i locals, venda de segona mà i assessorament en l’autoreparació. Jesús García, coordinador de l’equip tècnic d’Alencop explica que la cooperativa va nàixer per, entre d’altres objectius, garantir unes condicions de treball i vida dignes pel col·lectiu de treballadors subsaharians que es trobaven en situació de vulnerabilitat. De fet, Juan Ávila, coordinador de l’eix Migracions i Cooperativisme de Coòpolis, pensa “que el cooperativisme por jugar un paper molt important en la regularització de persones migrades. Ja sigui amb la creació de noves cooperatives per les mateixes migrades o oferint el llocs de treballs (i per tant contractes) a les migrades que els permeti regularitzar la seva situació legal”. Assegura que actualment aquesta és pràcticament l’única via que tenen les migrades per regularitzar-se dins la llei d’estrangeria vigent.

Quant al model, a pesar que la cooperativa a voltes no és una realitat societària freqüent als països d’origen (a vegades la realitat que viuen es contraposa a la motivació del procés migratori), Jesús es mostra convençut de perquè el van triar com a paradigma: “Pels valors que comporta, per les possibilitats d’innovació al projecte que permet i perquè es va pensar que era la forma que permetia l’apoderament del col·lectiu”. Açò és fonamental, ja que altra de les motivacions d’Alencop és abordar de manera integral les necessitats bàsiques, d’ocupació, formació i habitatge dels socis i sòcies de la cooperativa, “donant-li tot el protagonisme i participant al territori on s’insereix la cooperativa”, rebla Jesús.

Cuidar-se a la faena i a casa

Un enfocament també multidimensional té el projecte ‘En Prenem Cura’. Aquest és un programa d’emprenedoria social i cooperativa en l’àmbit de l’economia de les cures de Barcelona Activa. Més concretament, és un pla formatiu i d’acompanyament a 30 persones que treballaven de manera informal a l’àmbit de les cures. Alba Monfort, tècnica del programa, exposa que les persones que hi participen “tenen interès en aprendre coses noves i saber com es munta una cooperativa, però principalment són persones que necessiten millorar la seva situació trobant una feina digna i estable”.

Dins el col·lectiu hi ha un elevat nombre de persones migrades, en la majoria dels casos dones, i moltes en situació irregular. Com s’esmentava adés, “aquest fet condiciona la seva participació, incorporació en el projecte, i és un element al qual s’ha de dedicar temps per cercar estratègies que facilitin la seva continuïtat en el projecte”, assenyala Alba. Els sectors on aquests col·lectius tenen experiència laboral, són sectors econòmics precaritzats, amb salaris baixos, temporalitat i manca de reconeixement del valor de la seua feina. Per tant, com argumenta la tècnica del projecte: “La seva aposta és doblement valenta. No tan sols volen transformar la seva realitat com a individus i grup, aconseguint una feina digna, també estan incidint en la transformació de l’estructura econòmica i intentant […] modificar la posició i el valor que ocupen les cures”.

De la lluita sindical al cooperativisme

La següent cooperativa té uns orígens diferents respecte dels explicats fins ara. “Mensakas neix d’una lluita laboral que va començar al voltant de l’abril de 2017, quan es va crear la plataforma ‘Riders X Derechos‘, on ens organitzàvem col·lectivament i sindicalment per a millorar les condicions de feina dels repartidors a domicili com Glovo, Deliveroo o Stuart”, així narra els seus començaments al cooperativisme Dani Gutiérrez, membre de la plataforma Riders x Derechos i de Mensakas. Fou aleshores quan s’adonaren que podien fer servir tota la informació que tenien sobre el sector (“que no és poca”) i podien construir una alternativa que els garantira una faena amb bones condicions. De fet, tenir com a objectiu la creació d’ocupació digna, la horitzontalitat i l’assemblearisme han portat les sòcies i socis de Mensakas a decantar-se pel cooperativisme com a model organitzatiu.

Per altra banda, Dani assenyala que competir contra grans empreses que treballen amb economies d’escala i sense parar atenció al retorn social o la petjada ecològica és tot un repte, l’obstacle més important de fet. Tanmateix, creu que el cooperativisme format per persones en situació de vulnerabilitat està construït més a base d’il·lusió que de recursos i coneixements. “Passar de treballador ‘precari’ a jove emprenedor és una tasca difícil i un repte complicat i s’ha de fer un canvi de xip que de vegades no és fàcil. Tot i això la il·lusió de crear alguna cosa nova és quelcom que eclipsa la resta”, sentencia el soci de Mensakas. Per acabar, Dani posa en paraules una idea constant en totes les persones relacionades amb les cooperatives que ens han regalat la seua opinió: “L’emprenedoria cooperativa l’entenem com la manera d’emprenedoria més democràtica que tenim i és per això creiem que és la única que realment pot aportar la dignitat i igualtat que sempre hem buscat com a treballadors”.