Quan les sumes multipliquen

“La solitud s’admira i es desitja quan no es sofreix, però la necessitat humana de compartir coses és evident” [Carme Martín Gaite]

Col·laboració, cooperació, co-creació, innovació oberta, co-treball… Vivim envoltades de paraules que parlen de treball col·lectiu. De tant utilitzar-les, algunes ja s’han gastat, altres s’han buidat o fins i tot s’han convertit en armes llancívoles del mercat. Hi ha, però, qui emprèn projectes col·lectius amb la intenció de posar en valor allò comú des d’una vocació més transformadora. És el cas de la Pelin Dogan o de l’Ariadna Mendieta, emprenedores que han donat vida als projectes cooperatius Col·lectivaT i l’Esberla, sccl, respectivament. A continuació reflexionarem, de la mà de les mateixes cooperativistes i d’expertes, sobre com han de ser els projectes col·lectius perquè les sumes de persones emprenedores acabin multiplicant.

Les converses pendents

“En un projecte d’emprenedoria col·lectiva, sovint se’ns oblida que abans d’atendre el nosaltres cal atendre el jo”, diu Guillermo Rojo, expert en processos participatius de les cooperatives Etcèteres i Labcoop. Segons ell, moltes emprenedores destinen molt temps a elaborar plans d’empresa, a parlar de tasques i d’objectius, però obliden que els aspectes personals són claus per a la supervivència dels projectes.

Tenir cura de les persones que formen un col·lectiu comença amb una acció ben senzilla: compartir les expectatives individuals. Què desitjo, què em motiva, què necessito, què espero o quines són les meves habilitats són algunes preguntes que les emprenedores haurien de fer-se i de socialitzar amb el grup.

Una vegada detectades, atendre les motivacions individuals no és fàcil i cal destinar-hi espai, temps i recursos, recorda el Guillermo. “Cada organització haurà de trobar fórmules, més informals o més formals, per gestionar les tensions individuals i per tenir cura tant de les persones com del grup”, argumenta. Si això s’aconsegueix, però, el grup esdevindrà un dispositiu d’aprenentatge constant, de comunicació, d’investigació, de prototipat i d’acció directa capaç de fer tot el que es proposi.

La Pelin Dogan es troba ara mateix immersa en un procés de construcció col·lectiva. Juntament amb altres emprenedores, està creant Col·lectivaT per unir treballadores precàries nascudes en diferents països de Orient Mitjà i l’Europa del Sud del camp de la traducció i l’assessorament cultural. “Les fundadores del projecte ens coneixíem i ja havíem compartit feines o activisme. Això ens va permetre conèixer les nostres necessitats i expectatives vitals, laborals i la manera de treballar” explica la Pelin. “Que tinguéssim aquesta informació, però, no vol dir que les nostres necessitats i expectatives coincidissin”, afegeix. Per aquest motiu el col·lectiu ha dut a terme trobades per seguir compartint dubtes i expectatives.

“Sovint pensem que com que som compatibles ideològicament, el projecte ja funcionarà, però no hem de tenir por de fer aflorar les converses pendents que sovint recloem a l’esfera íntima”, explica el Guillermo. Només a través d’aquestes converses els grups poden dibuixar un horitzó compartit.

Em reflecteixo, però no em veig

“Hi ha el perill que un projecte compartit es pugui convertir en un projecte de ningú” alerta la Pelin. La seva por té una explicació. Els projectes d’emprenedoria col·lectiva poden agrupar un ventall de persones amb característiques socioculturals, ètniques, d’edat i gènere, de coneixements i habilitats, d’experiències i temperaments molt diversos. I la diversitat, tot i ser un ciment molt fèrtil, no és fàcil de gestionar.

Perquè aquesta suma funcioni, el conjunt de persones han de posar en joc la confiança i respecte mutu, la reciprocitat i el reconeixement just de les contribucions de cadascú. L’Ariadna Mendieta, de l’Esberla, recorda que un problema de confiança va originar un dels moments més difícils de la seva cooperativa. “Les persones tenim necessitats diferents i comptar amb totes obertament a vegades és complicat”, reflexiona. El cas de l’Esberla no és un exemple aïllat. Com recorda el Guillermo, els projectes col·lectius són camps abonats per al conflicte, però perquè aquests siguin constructius s’han d’atendre en bones condicions. Això es pot fer incorporant rols de mediació, treballant amb petits grups o confiant en una mirada externa. Això també es pot fer assumint que no tothom està preparat per a totes les tasques i determinant els rols i les responsabilitats de cada membre. “Quan les responsabilitats i les prioritats no estan ben definides, hi ha la inèrcia de pensar que la responsabilitat és d’una altra i el projecte queda parat”, declara la Pelin.

La diversitat però, com dèiem, fertilitza els projectes col·lectius. De fet, la suma de mirades és el que diferencia els projectes d’emprenedoria individual dels projectes col·lectius, com vèiem en aquest article anterior del blog. “Treballar en col·lectiu permet compartir idees, executar la feina, tenir altres punts de vista, afrontar els moments difícils i sobretot compartir els moments de felicitat i d’il·lusió”, argumenta l’Ariadna, de l’Esberla.

A-company-ar-nos

Com podem deixar de pensar ‘en nosaltres’ i pensar ‘en comú’? Com ajustem els diferents ritmes, sabers, interessos i expectatives? Quan s’ha de liderar, dirigir i intervenir? “Els processos col·lectius requereixen temps, són pura artesania”, argumenta el Guillermo. “Cal alternar el temps del treball productiu, que ens sol venir imposat de fora, amb el ritme col·laboratiu intern, el que ens permet treballar dinàmiques de participació i de cura”, explica. Segons ell, però, treballar en comú no només requereix canviar la visió del temps, sinó també capgirar el llenguatge. “Cal incorporar altres llenguatges no hegemònics, com el cos, les emocions, els sabers més pràctics o les relacions i recordar que les intel·ligències són múltiples i que les paraules o la racionalitat no poden sostenir-ho tot”.

En aquest procés d’artesania es poden combinar equips de treball seguint lògiques no convencionals, com recomana la Guia incompleta para colaborar publicada per Colaborabora. Això vol dir, per exemple, que juntament amb els equips sincronitzats, que treballen de manera planificada a fi d’assolir uns resultats, es poden crear equips oberts, que treballin amb poques pautes i cerquin la dispersió i la flexibilitat o equips disruptius, de caràcter creatiu, dedicats a l’exploració i a la ruptura de les convencions. També es poden multiplicar els lideratges clàssics més pragmàtics o estratègics i tenir presents els lideratges relacionals, afegeix el Guillermo.

A l’Esberla han trobat les seves pròpies receptes per transcendir la visió clàssica del treball. “Els divendres fem un dinar conjunt de cohesió, un cop al trimestre fem reunions emocionals i un cop l’any fem una reunió per replantejar la feina a partir de les necessitats de la cooperativa i les necessitats de les sòcies per trobar un encaix real, motivacional i funcional”, explica l’Ariadna.

No hi ha demà

Qualsevol procés d’emprenedoria col·lectiva no només ha d’estar al servei de les persones, sinó que s’ha de construir a partir de les persones. Perquè la suma d’emprenedores multipliqui cal fer emergir les seves preocupacions i atendre-les.

No podem oblidar que els processos col·laboratius no són oberts i igualitaris per naturalesa, sinó que cal posar els mitjans perquè les relacions dins un grup siguin justes i equilibrades. Això vol dir, per exemple, establir dinàmiques perquè tothom s’expressi lliurement i trencar l’organització piramidal sense oblidar que l’horitzontalitat no eximeix de la responsabilitat individual. En aquest camí, cada grup d’emprenedores haurà d’imaginar les seves receptes particulars i anar prenent decisions. Perquè, en els processos de construcció col·lectiva les decisions, més que les habilitats, són el mirall que reflecteix el que el grup pot arribar a ser.