Art i resistència contra el franquisme per a un altre fi

La primera impressió és una pestanya a l’ull, una pedra a la sabata. Un estranyament, una incomoditat. No fa ni un minut que has creuat la porta d’El Born Centre de Cultura i Memòria i una petita instal·lació visual t’atura els peus. Observes. Una clown i un butoh, figura que emergeix al Japó de postguerra per expressar la contenció de l’horror nuclear, dansen i dialoguen amb gestos muts, deixant entreveure l’estat d’ànim des del qual les curadores d’”Un altre fi. LA RESTA“, Nora Ancarola i Amanda Cuesta, enuncien el seu punt de vista. “El clown vol ser estimat, i el butoh expressa amb eloqüència la contenció de l’horror, de manera que pugui ser mostrat. Ens aclaparen i ens descol·loquen tot proposant un altre fi possible que és resta no enunciada”, diuen. Jugada arriscada, penses, però tot seguit agraeixes haver-t’hi aturat. La instal·lació fa efecte, detenint tota expectativa sobre les obres que et disposes a visitar. El cap accepta tota possibilitat.

Resistències invisibilitzades

“Un altre fi. LA RESTA” (mostra amb entrada gratuïta que serà al Born Centre de Cultura i Memòria fins al 16 d’abril) aplega una selecció de 19 obres artístiques produïdes en les darreres dècades que aborden les escletxes del relat memorialístic sobre el franquisme partint d’allò criminalitzat, invisibilitzat i desterrat (el que en termes lacanians s’anomena “la resta”) per teixir nous relats sobre les resistències culturals contra el règim. “D’obra que aborda el franquisme, n’hi ha moltíssima”, diu Amanda Cuesta, “però ens interessava parlar de les pervivències que ens travessen avui dia, de com ens afecten les mateixes oligarquies i de com perviuen les resistències postfranquistes a l’hora d’abordar temes com la memòria històrica o les qüestions de gènere. En la conjuntura actual d’auge dels feixismes, havíem de dialogar amb tot plegat”. Per fer-ho, diu Nora Ancarola, no es volia recórrer al gran format, “sinó a un seguit de peces que van filant un relat amb més capes des dels marges més invisibilitzats. Volíem treballar la memòria des d’allà, tractant del franquisme sense parlar del franquisme directament”.

Fragments diversos i lateralitats intergeneracionals que, trenades, modifiquen el vers antifranquista de Joan Brossa (“Havies d’haver fet una altra fi”) per referir-se també a la possibilitat de canvi.

El cos, al centre

La mostra, que s’acompanya de nombroses activitats paral·leles, es desplega a banda i banda del Born, comprimida en quatre blocs temàtics i salpebrada amb petites instal·lacions artístiques als passadissos i al jaciment arqueològic del recinte.

La primera parada de l’itinerari, ‘Rebels de cor’, se centra en les resistències de dones i dissidents de gènere que, per la seva condició, van patir una doble repressió. “Tot eren insults i males paraules. I fer-te sentir que no eres res”, escoltes. Les veus de testimonis com el de Maria Forns Roca, una dels centenars de dones que van passar pel Patronato de Protección de la Mujer pel fet de no encaixar amb l’ideal de dona franquista, ressonen al costat de les escriptores que, com Mercè Rodoreda, Anna Murià i Carmen Laforet, van patir l’exili. Davant l’escultura instal·lació d’Antoni Hervàs (segurament la més avantguardista de tota l’exposició), es projecten desenes de fotos de mobilitzacions protagonitzades per dones durant la Transició. El cos va prenent forma; la genealogia de les lluites feministes emergeix. “La del cos és una noció cabdal i té a veure amb els nostres bagatges i amb la perspectiva feminista amb què hem treballat l’exposició”, diu Amanda Cuesta: “S’ha treballat la seva absència i la seva presència per posar-les al centre: el règim franquista va invisibilitzar la seva petjada en els cossos”.

“Hi ha una necessitat de filtrar l’horror a través del propi cos”, explica l’artista Lola Lasurt

La corporeïtat de les resistències es fa del tot palesa just abans d’abandonar la sala. Un fris de vuit tires de 10 metres reprodueix la dansa Deep song que la ballarina nord-americana Martha Graham va crear el 1937 en resposta a l’allau d’imatges que arribaven de la Guerra Civil Espanyola. El banc de fusta des d’on es pot contemplar l’obra pictòrica simbolitza la casa i el taüt i també forma part de la dansa que l’artista Lola Lasurt mira d’aprendre en un vídeo projectat a la mateixa sala. Assaig per a Deep song “parla des del punt de vista de qui no pateix la guerra. Què fem si no podem fer-hi res malgrat que ens afecti el cos? Hi ha una necessitat de filtrar l’horror a través del propi cos per poder digerir-lo”, diu Lasurt. “La dansa està basada en la caiguda i en la tensió”, hi afegeix; “els moviments al·ludeixen al pes que suporta la dona en el conflicte”.

De camí a la Sala Casanova, t’atures per observar una sèrie d’objectes personals de víctimes del franquisme enterrades en fosses comunes del cementiri de Paterna, exposats per la valenciana María Amparo Gomar Vidal. Dos botons, un llapis, una corda. Rastres de vida absent que evoquen horror i resistència des de la seva petitesa quotidiana. Després, sense adonar-te’n, trepitges els límits d’una de les fosses del cementiri que la mateixa autora ha projectat a terra. La idea del cos i de la seva absència ha calat de forma definitiva.

Un altre fi

Ja al gran espai que conté els altres tres blocs temàtics de l’exposició, tretze adustos rostres de maquis, reproduïts en grans llençols per Francesc Torres, observen els teus primers passos. A terra es dibuixa el binomi Amnèsia-Memòria. T’apropes als retrats, però els ulls s’enfosqueixen. La mirada-memòria no és capaç de desenfocar-los. Després, els cossos desapareixen. L’italià Marco Noris desplega 212 postals, pintades a l’oli i dibuixades, d’una ruta per la frontera francocatalana vinculada a l’exili i la resistència; tot seguit, Jaume Serra Torelló i Joan Serra Ollé capturen els territoris que van veure passar l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó. L’arquitectura de l’oblit pren forma. Juntament amb les cartes sense resposta que Alán Carrasco va enviar a empreses i institucions beneficiades durant el franquisme per la mà d’obra esclava, María Ruido reflexiona amb dues peces audiovisuals sobre la desactivació i el control de la classe treballadora a través, entre d’altres, de les polítiques migratòries, mentre que Ana Teresa Ortega exposa fotografies dels laboratoris que el franquisme va buidar exiliant centenars d’investigadors.

El darrer àmbit temàtic d’’Art i antifranquisme’, ‘Transmissió i continuïtat’, aborda les resistències contra les estratègies de comunicació i propaganda que el règim franquista va dur a terme per perpetuar-se en el poder. La mirada descolonial de la mostra es concreta en les pintures del guineà Filiberto Obama Nsué i en l’exposició de la màscara amb què es ballava el Ngoan Ntangan, una dansa de l’ètnia fang que es burlava del colonitzador espanyol. Just darrere la màscara, dos blocs de peces de Marcelo Expósito. En el primer, les fotos de Robert Capa del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, celebrat a València el 1937, dialoguen amb imatges d’un Franco representat com un ancià venerable i amb un text dels quaderns escrits pel dictador durant la Guerra del Marroc que posteriorment va ser autocensurat per la seva crueltat.

És coherent que la mostra acabi amb la reescriptura de la Constitució, “una camisa que s’ha quedat estreta”, diu Marcelo Expósito

En el segon bloc, Expósito aplica “una mena de teràpia de psicoanàlisi als textos normatius per veure què hi ha de reprimit i latent en aquests textos”. D’una banda, presenta una reescriptura i reestructuració de la Constitució espanyola del 1978 (punts i comes inclosos), combinada amb disposicions legislatives a càrrec d’artistes i activistes com Cuauhtémoc Medina i Elisa Loncon. De l’altra, mostra el resultat d’infiltrar diferents passatges del text amb fragments d’autors i autores com Cristina Peri Rossi, Eduardo Haro Ibars o Audre Lorde, que, per les seves característiques i procedència (moviments feministes, contracultura, etc.), van quedar fora del camp de la norma. “D’alguna manera, aquesta recombinació es pregunta què hauria succeït si la Constitució hagués contingut aquest fora de camp”, afirma Expósito.

Nora Ancarola tenia clar que “Un altre fi” havia d’acabar amb la Constitució espanyola. A Expósito, aquesta localització li sembla coherent amb el recorregut de la mostra. “Tots estem d’acord que aquesta camisa s’ha quedat estreta. L’exposició parla de resistències culturals i polítiques i de possibilitats de democràcia radical que la Constitució va clausurar”.

Hi penses mentre t’encamines a la sortida del recinte del Born. En una altra instal·lació visual, al costat d’un feix de diaris amb poemes visuals de Guillem Viladot, la clown i el butoh de l’entrada disputen un partit de tennis sense pilota desigual: ella juga amb una certa inconsciència; ell vol guanyar com sigui. De nou, el vídeo mut deixa en suspens allò vist. Poder, resistència, poder, resistència, poder, resistència. Tot comença a reposar gradualment mentre baixes les escales del metro pensant en un altre fi.