11/05/2023 | 06:00
La seguretat i la justícia són temes recurrents als mitjans de comunicació i a l’opinió pública. Moltes vegades, es basen en l’enfortiment dels recursos policials i militars, en codis penals estrictes i en respostes repressives mitjançant condemnes. Aquest sistema on el càstig és el mitjà per a la resolució dels conflictes socials i polítics és el fonament del punitivisme. Però cada vegada més veus expertes afirmen que aquestes polítiques no condueixen a reduir les taxes de criminalitat ni de violències. Hi ha alternatives? Aquest és el leitmotiv de l’últim monogràfic de Per la Pau, la revista que publica l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), que, en aquesta ocasió, busca indagar en la mirada antipunitivista de la seguretat i de la justícia a partir del títol La cultura del càstig: una mirada crítica.
La justícia restaurativa prioritza intervenir en el teixit social mitjançant processos de mediació, facilitació i acció comunitària. D’aquesta manera, es busca reduir la inseguretat i les taxes de delinqüència, enfrontant els conflictes més enllà de la dicotomia víctima-victimari. A partir de les aportacions que diferents persones expertes han fet a l’últim monogràfic de Per la Pau, recollim cinc preguntes amb resposta per conèixer millor com funcionen les alternatives al punitivisme i a la cultura del càstig.
1. Quina relació hi ha entre justícia, seguretat i pau?
La interpretació dels conceptes de pau, seguretat i justícia té un component polític i ideològic. En nom de tots tres, es vulneren drets fonamentals: en nom de la seguretat, es discriminen comunitats ètniques; en nom de la justícia, s’empresonen persones sense recursos i no s’investiguen delictes comesos per les elits, i en nom de la pau, es cometen crims de guerra, tal com assenyala la criminòloga i educadora social Sandra Martínez a l’article “La interdependència entre la pau, la seguretat i la justícia“. Des de l’antipunitivisme, la interpretació dels tres conceptes parteix de la base que tots han de garantir els drets humans i unes condicions de vida dignes. “Les tres dimensions busquen entendre com s’estructura i es manifesta el poder a totes les escales, i comparteixen l’ànim de gestionar les violències”, explica Martínez. La proposta restaurativa de la justícia remarca la interdependència dels tres conceptes: genera mecanismes per evitar que les conductes delictives es duguin a terme i busca les arrels i els motius estructurals que fan que succeeixin aquests delictes.
Sandra Martínez: “Ni la pau és d’utòpics, ni la seguretat és cosa dels cossos policials i militars, ni la justícia és tan sols dels jutges”
A l’article “Populisme punitiu o polítiques socials?“, l’investigador Albert Sales explica que les transformacions que han patit les societats occidentals en les darreres dècades han comportat un augment de les desigualtats, de la pobresa i de l’atur. Amb això, és necessari entendre el concepte de pau no només com l’absència de guerra, sinó també com l’absència de totes les violències estructurals que travessen les societats: violències masclistes, racistes o la pobresa, entre d’altres. Aquesta premissa topa amb el discurs individualista actual. “Es desqualifiquen les explicacions estructurals i complexes de la criminalitat. Els furts, els atracaments o el tràfic de drogues ja no es veuen com a resultat de la marginació i la pobresa, sinó com un comportament racional antisocial”, segueix l’investigador.
Per la seva banda, la conflictòloga i experta en seguretat Noe Ayguasenosa, explica a “Ètica de la cura per a més seguretat i justícia“ que, en general, la seguretat s’entén com la gestió ciutadana vers la delinqüència i que, en poques ocasions, es relaciona amb altres àmbits com el personal: crisis alimentàries o la precarietat laboral, per exemple. Aquesta visió deixa al marge qualsevol dimensió personal i comunitària, i no té en compte les causes i les arrels de les violències. “Ni la pau és d’utòpics, ni la seguretat és cosa dels cossos policials i militars, ni la justícia és tan sols dels jutges”, apunta Sandra Martínez.
2. Per què la incertesa esdevé inseguretat?
Els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en la configuració de l’opinió pública. “Des de fa dècades, els mitjans han abandonat la imparcialitat per ser un eix fonamental al servei dels poders respecte a la creació de subjectivitats col·lectives. Els mitjans de comunicació generen alarmes socials, desproblematitzen les respostes penals i perpetuen els prejudicis i estereotips de delinqüents i víctimes”, rebla Paz Francés, doctora en Dret Penal a “La gestió de la por com a instrument polític“. “Per justificar el càstig i el control, el sistema punitiu utilitza la por i fomenta una alarma social permanent”, hi afegeix.
Paz Francés: “Els mitjans generen alarmes socials, desproblematitzen les respostes penals i perpetuen els prejudicis”
Albert Sales subratlla la necessitat de generar polítiques socials, solidaritats comunitàries i una cultura de les cures per fer-hi front. Segons Sales, això contribuiria a desplaçar la cultura del control, i faria front a la incertesa sobre el futur i les angoixes generades per la precarietat i la pobresa. “Independentment de com sigui entesa, la seguretat condiciona la llibertat”, complementa Noe Ayguasenosa.
Paral·lelament, la conflictòloga assegura que els mitjans generalistes sovint entren en l’espiral de simplificar les informacions i fer anàlisis superficials, i que el resultat és la contribució a buscar solucions fàcils i ràpides per a situacions complexes i multidimensionals, com ha passat, per exemple, en el tractament mediàtic que es va fer del cas de La Manada, com recull un informe de l’Observatori Mèdia.cat.
3. Hi ha alternatives a les polítiques de mà dura?
Aparentment, és més senzill incrementar els efectius de cossos de seguretat davant del delicte i l’incivisme que debatre sobre polítiques socials, laborals o d’habitatge, explica Sales, perquè això té implicacions sobre els privilegis de les elits econòmiques. Així i tot, les mesures de mà dura no sempre condueixen a reduir les taxes de criminalitat en concret ni la violència en general. En aquest sentit, la doctora Paz Francés apunta que “el que hem presenciat en les últimes dècades és un augment del recurs a la presó i la duresa general del sistema, no un augment de la criminalitat“.
Noe Ayguasenosa: “Dissenyar la política pública des de l’angoixa i la victimització no és recomanable”
El model punitivista de “qui la fa, la paga” posa sobre la taula el fet que el sistema actual i les institucions també perpetuen violències. És un model que potencia l’individualisme per sobre d’una perspectiva de cura i ajuda mútua, assegura l’experta en seguretat Noe Ayguasenosa. “Dissenyar la política pública des de l’angoixa i la victimització no és recomanable ni hauria de ser admissible. Posa en escac la convivència pacífica i la cohesió social”, segueix Ayguasenosa. L’antipunitivisme, com a model alternatiu al punitivisme, es basa en els principis d’una justícia reparadora, transformadora, al contrari de la mà dura que se centra a castigar. Aquesta perspectiva restaurativa entén que la justícia ha de prioritzar la prevenció de les conductes delictives, i no castigar sense treballar-ne les causes.
L’advocada i activista Paola Zavala, sintetitza a “Contra el punitivisme i la impunitat a Mèxic: una nova justícia“ l’enfocament restauratiu de la justícia. Per ella, primer cal assumir com a prioritat que la justícia treballi perquè els delictes no es produeixin. Després, cal distingir les conductes que representen un alt impacte social i les violacions greus de drets humans que mereixen la sanció de presó, de les conductes il·legals que es poden resoldre per mecanismes alternatius de la justícia. També cal canviar la forma de respondre al delicte i, finalment, s’ha de reconèixer que actualment la presó és un mètode de càstig, però no de reinserció social.
4. Quines estratègies no punitives s’han defensat i construït des dels feminismes?
Des de fa dècades, els feminismes assenyalen la relació entre el funcionament del sistema i les conductes individuals. Un exemple és que les violacions no són casos aïllats, sinó que responen al funcionament del sistema patriarcal, tal com ha posat sobre la taula el cas de Dani Alves, entre d’altres. Noe Ayguasenosa subratlla que les relacions personals, íntimes, tenen una important implicació política, ja que totes estan determinades per les relacions de poder que modelen les societats. En contextos de guerra, la violència domèstica interpersonal augmenta, i la violència sexual es converteix en arma de guerra.
A “Estratègies feministes contra el paternalisme penal“, la filòsofa i investigadora feminista Clara Serra subratlla un dels grans reptes que avui tenen els feminismes: com abordar la violència i quins discursos construir entorn seu. Remarca que està en joc la possibilitat d’escapar-se dels marcs de les extremes dretes o el risc de caure-hi per dins i col·laborar amb l’avenç dels discursos punitius i reaccionaris. Un exemple va lligat entorn de la polèmica llei del només sí és sí. “Els debats actuals entorn de la violència sexual demostren que una gran part de la ciutadania sempre està disposada a demanar més duresa penal i que ni tan sols les esquerres sembla que vulguin fer una pedagogia antipunitiva”, explica Serra.
Clara Serra: “La violència contra les dones és sovint el recurs perfecte per defensar les polítiques penals més dures”
En aquest sentit, l’òptica antipunitiva remarca la necessitat d’implementar polítiques redistributives, que garanteixin més recursos i eines a les dones per estar menys exposades a la precarietat i les violències masclistes. “La violència contra les dones és sovint el recurs perfecte per defensar les polítiques penals més dures”, diu Serra. “Al patriarcat mai se’l jutjarà al banc d’un tribunal i, per tant, qualsevol política centrada en la via penal deixarà intacte el problema de fons”, assegura la filòsofa. Serra també destaca la necessitat, des dels feminismes, de posar sobre la taula la cultura de la violència en la qual els homes són instruïts en un rol determinat des de la infància, i que els col·loca no només com a agressors sinó també com a víctimes. Els feminismes aborden una estructura de dominació i desigualtat arrelada al sistema social i cultural, amb la qual cosa no es poden castigar només persones particulars. Per a ella, cal desenvolupar polítiques que es dirigeixin a contrarestar el poder de la masculinitat hegemònica, defensa la filòsofa i investigadora feminista.
5. Es pot trobar l’equilibri entre la justícia restaurativa i la lluita contra la impunitat?
“Una de les conseqüències del punitivisme és la impunitat, perquè, com més delictes es castiguen, hi ha menys capacitat institucional d’investigar i jutjar amb totes les garanties”, explica l’advocada Paola Zavala. Defensa que cal diferenciar conductes i, a la vegada, ampliar les possibilitats de justícia. Segons l’investigador Albert Sales, el discurs del populisme punitiu barreja els assassinats, la violència sexual o el terrorisme amb la delinqüència del dia a dia i la percepció d’inseguretat, i cal analitzar cadascun d’ells separadament i en el seu propi context.
Paola Zavala: “Com més delictes es castiguen, hi ha menys capacitat institucional d’investigar i jutjar amb totes les garanties”
Zavala explica que la presó castiga generalment persones pobres i racialitzades, que cometen delictes menors, i que aquest funcionament no compleix la seva funció de prevenir la reincidència i reparar els danys. “Si els sistemes de justícia han de perseguir i jutjar penalment un robatori, una possessió de marihuana, una desaparició forçada i un homicidi, és molt probable que es concentrin a castigar els dos primers delictes, ja que normalment són més fàcils d’investigar i solen ser comesos per persones amb escassos recursos”, explica. La justícia restaurativa fa valdre la necessitat de diferenciar conductes i d’ampliar les possibilitats de justícia més enllà de la via penal. L’advocada assegura que, si no es distingeixen prioritats, com passa amb el punitivisme, es dificulta que els agressors assumeixin responsabilitats, i consegüentment augmenta la impunitat.
En definitiva, l’antipunitivisme busca trencar els mites i la cultura de demanar més càstigs, contràriament al punitivisme. I la visió restaurativa de la justícia posa al centre la reparació de les víctimes i la prevenció dels delictes, amplia l’espectre de la justícia més enllà del càstig i la via penal, i repensa els conceptes de pau, seguretat i justícia des dels feminismes.
