16/10/2020 | 06:00
L’any 1910, contra tot pronòstic, l’afroamericà Jack Johnson va ser proclamat campió mundial de pesos pesants després de vèncer Jim Jeffries, conegut com “la gran esperança blanca”, en un enfrontament que serà recordat com ‘el combat del segle’. El duel va fer aflorar el racisme de l’època i Johnson va haver d’abandonar els Estats Units sota pena de presó.
Ara, més d’un segle després, la dramaturga resident de la temporada 2019-20 a la Sala Beckett, Denise Duncan, ha volgut recuperar la història de Johnson per reflexionar sobre el racisme, l’èxit, l’amor o el destí, col·locant, de nou, els dos adversaris damunt del ring teatral. El boxejador nord-americà (interpretat per Armando Buika) ha arribat a la Barcelona de principis del segle XX i, perseguit pels seus fantasmes, no li tocarà més remei que revisar la seva història i el record del seu rival, Jim Jeffries (protagonitzat per Alex Brendemühl).
‘El combat del segle’, que forma part del cicle ‘De Grec a Grec’, s’estrena aquest dimarts 20 d’octubre a la Sala de baix de la Beckett i s’hi estarà fins el pròxim 22 de novembre. Hem demanat d’entrar al ring de boxa amb Buika i Brendemühl i mantenir-hi un duel dialèctic, sense guants, cops baixos, vencedors ni vençuts. A cada assalt parlem sobre el racisme, sobre la memòria històrica, l’èxit, el fracàs i el combat que va marcar un abans i un després a la boxa de principis del segle XX.
El combat del segle
A l’esquerra, salta al ring Armando Buika (Palma, 1970). És germà de la cantant Concha Buika i del polític Guillem Balboa. A les esquenes, una carrera d’actor que fa més de vint anys que el manté als escenaris de televisió, teatre i cine. Buika és, a més, cofundador de ‘The Black View’, una plataforma de visibilització d’actors i actrius negres.
A la dreta, es prepara Alex Brendemühl (Barcelona, 1972). Fill de pare alemany i mare catalana, fa encara més anys que Buika que roda pels escenaris de teatre i cinema. Just ara acaba de presentar la seva darrera pel·lícula com a protagonista, ‘Akelarre’, obra de Pablo Agüero.
Primer assalt. Què en sabíeu del combat de Johnson i Jeffries? Va ser una “victòria contra el racisme”, com es diu?
Alex: La victòria de Johnson contra la gran esperança blanca va ser un catalitzador que va fer aflorar el racisme del moment. Però no crec que fos, en aquells moments, una victòria contra el racisme. Va haver-hi revoltes, aldarulls i es va mostrar Johnson com un monstre a qui abatre, això sí.
Armando: No el van abatre al ring, però després va patir una intensa persecució pel fet de ser negre. Només per ser negre!
Alex: Johnson no només va vèncer, sinó que va ser un mirall per la societat.
Armando: Sí, però la victòria no va servir per a res. Per a mi, el seu gran èxit va ser el gest d’atreviment, de posar-se davant milers de persones i derrotar un blanc. Un gest equiparable amb el de Copèrnic.
Alex: La victòria no va vèncer el racisme, però sí que el va mostrar.
Segon assalt. L’èxit va fer palès el racisme que hi havia a la societat. Però no va servir de gaire per a Johnson, que es va haver d’exiliar…
Armando: L’èxit no és guanyar un combat, o representar la teva comunitat, l’èxit és quelcom que no té a veure amb premis ni reconeixement públic. El personatge de Johnson era algú molt complex, amb moltes arestes en la seva vida privada que, tot i guanyar, va perdre.
Alex: Johnson representa l’heroi tràgic, aquell que no tindrà mai èxit. El meu personatge li diu en un moment de l’obra que, per molt que guanyi, sempre sortirà perdent.
Armando: Va ser un home enfrontat a una societat i a un sistema que va fracassar només pel seu color de pell.
Armando Buika: “Aquí no ens mata la policia, aquí simplement no existim”
El racisme nostre de cada dia
Moment de descans al ring. Els dos actors es relaxen. Saben que, tot plegat, està ben dirigit per la batuta de Denise Duncan. Actriu, productora, dramaturga i directora teatral. Des que es va llicenciar en direcció a l’Institut del Teatre el 2012, Duncan no ha deixat de crear. És fundadora del Col·lectiu Tinta Negra i de La Pulpe Teatro i la seva última obra porta per títol ‘Negrata de merda’.
Buika i Brendemühl tornen al quadrilàter. Centrem les preguntes al present. Tercer assalt: Fa un segle d’aquell duel i al racisme no l’hem noquejat. És ben present encara aquí i ara.
Alex: Vivim a una societat racista, sí. El que hem de fer és acceptar-ho i evolucionar. Ser conscients i entendre els mecanismes on, sense adonar-nos, tractem de manera vexativa o contraproduent les persones racialitzades.
Armando: Parles de microracismes?
Alex: Sí.
Armando: No entenc això del microracisme, el racisme és racisme i el que hem de fer és lluitar per la visibilització, per explicar històries de negres a Espanya. Obrir la porta a altres històries.
Alex: La història de Johnson és una bona manera per visibilitzar històries que no siguin blanques. Penso que és una obra que no deixarà indiferent la gent perquè no planteja una imatge victimista de Johnson, sinó que mostra la realitat de què volia dir ser negre l’any 1910 als Estats Units. Una història que connecta amb el que està passant en l’actualitat.
Quart assalt: les escoltem prou les reivindicacions de les persones racialitzades actualment?
Armando: Espanya no és blanca, jo en sóc la prova! Sóc d’aquí, visc aquí i sóc negre. Els meus amics dels Estats Units sovint em pregunten per què no apareixen persones racialitzades a les nostres sèries!
Alex: És que, a la televisió, en l’audiovisual, les persones racialitzades no apareixen i si ho fan és com una anècdota. Aquesta obra serveix per revisitar i mostrar una història oblidada. Pot ser un primer pas, una porta d’entrada a noves visions i noves veus.
Armando: Sí, de fet, la nostra lluita a Espanya, a Europa, és per la visibilitat. Aquí no ens mata la policia, aquí simplement no existim. Aquí el Black Lives Matter no acaba de ser equiparable al que ha passat als Estats Units.
Alex Brendemühl: “Hem d’acceptar els nostres privilegis com a blancs i escoltar”
Una mirada a la nostra història
Els actors es separen, cadascun a un costat del ring. Durant l’obra, no estaran sols. Hi haurà tres cabareteres, interpretades per Queralt Albinyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara, que els ajudaran a fer memòria. A concentrar-se, a focalitzar els cops a l’adversari a pensar què ha passat o què podria haver passat.
Els actors tornen al ring. Això s’acaba i els protagonistes saben que ho han de donar tot. Engeguem el cinquè assalt: No cal anar als Estats Units per parlar d’esclavisme i racisme. Què me’n dieu de la nostra història?
Armando: Exacte, a mi m’agradaria que es comencessin a explicar històries de persones racialitzades aquí. Aquí tenim molta història racista sota l’estora.
Alex: Tenim històries de les antigues colònies, monuments esclavistes, la festa del 12 d’octubre…
Armando: Quan diem que Colom va descobrir Amèrica ja està mal plantejat: Amèrica ja hi era!
Alex: No es parla del passat esclavista…
Armando: Ni de Cadis com a port d’esclaus, ni de les colònies de Guinea…
Últim assalt, últims cops, última oportunitat per deixar marca: ens cal fer una revisió històrica profunda?
Alex: Cal una revisió històrica i un debat profund sobre què fer amb els monuments i els noms de carrers que hi ha a les nostres ciutats. La història s’ha de conèixer per no repetir-la, però hem de tenir clar qui i com recordem.
Armando: La història és subjectiva i s’ha blanquejat, o bé obviant les persones racialitzades o victimitzant-les. Alexandre Dumas era negre i no ho sap ningú! Per què?
Alex: El bonisme blanc tampoc ha ajudat. Per exemple, Trump va absoldre Jack Johnson fa un parell d’anys com un gest per demostrar que els surenys no són racistes!
Armando: També ho va fer per portar-li la contrària a Obama, que sí que veia els clarobscurs de Johnson, que va ser acusat de maltractador. El gest de Trump és el de blanc salvador, no gaire allunyat de les dones rosses blanques i guapes que es fan fotos amb nens negres a països pobres.
Alex: El White savior complex. Hem d’acceptar els nostres privilegis com a blancs i escoltar. Aquesta obra és un punt de partida per normalitzar i reflectir als escenaris el que hi ha a la societat: persones de diferents orígens, llengües, condicions…
Armando: El punt de partida també ha de ser que, abans d’afirmar que Espanya no és racista, pregunteu-ho a les persones racialitzades!
S’acaba el combat dialèctic. No hi ha un guanyador clar i només un objectiu comú: visibilitzar el racisme, que continua actiu a cada cantonada del ring. Aquest només ha estat un entrenament i Johnson i Jeffries (o Buika i Brendemühl) tornaran a enfrontar-se cada dia a partir de dimarts 20 al ring que la Sala Beckett els ha preparat.
