Genial o pervers? “Plàstic”, una exposició que provoca un debat intens

L’estiu del 2006, aprofitant un viatge de feina al Japó, vaig visitar el Museu de la Pau d’Hiroshima. Allò que havia de ser una visita cultural més, tot esperant veure una bona exposició sobre una temàtica prou coneguda, el llançament de la bomba atòmica que va provocar el final de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, es va convertir en una experiència colpidora, fascinant i que va generar dins meu un debat que ara encara recordo. Es tracta d’un museu pensat per a fer reflexionar el visitant, per a conscienciar-lo dels efectes que pot tenir en la humanitat i el planeta una tecnologia mal emprada, la nuclear. Perquè sí, l’energia atòmica és capaç de generar molta electricitat a baix cost però en males mans pot ser molt destructiva, com prou saben al país nipó. El passat mes de juny vaig tenir una experiència similar. Com aquell estiu del 2006 també va ser inesperada. Però la sensació, en sortir del museu, va ser idèntica. Encara hi penso.

El Museu de la Vida Rural de l’Espluga del Francolí (Conca de Barberà) exposa des del passat 15 de febrer d’enguany “Plàstic”, una mostra produïda per aquest espai cultural i comissariada per Núria Vila, que “aborda des de la cultura l’ús què fem del plàstic i convida als visitants a reflexionar entorn d’un dels materials que més han canviat la nostra vida”, tal com es promociona des del mateix museu. Aquest equipament, que forma part de la Fundació Carulla, té una magnífica exposició permanent de peces sobre la societat, la cultura i els arts i oficis del món rural, tal com indica el seu nom, però amb “Plàstic” ha abordat una temàtica contemporània, d’actualitat i sense entrar en el joc fàcil de demonitzar un material que ara viu els seus moments més baixos quant a popularitat però que ha estat una part important del salt qualitatiu en el confort de la societat els últims cent anys.

“La idea va sorgir arran de la reflexió de com la memòria del món rural ens pot ajudar a construir un món més sostenible. Aleshores ens vam preguntar, per què hem abandonat materials com la fusta, la ceràmica o el ferro que tant es feien servir abans? La resposta va ser quasi unànime: pel plàstic”, diu Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural (MVR). “El plàstic representa la modernitat, tot el que no és plàstic ens sembla antic”, afegeix mentre apunta un exemple: els recipients de la marca Tupperware, que han donat nom a aquesta mena d’objectes.

L’exposició no es limita a mostrar una sèrie de peces que expliquin l’arribada del plàstic a les nostres vides i com ha condicionat aquest material el dia a dia de la humanitat, sinó que està pensada perquè els visitants en treguin les seves pròpies conclusions després de viure en primera persona constants contradiccions. Així, quan penses que allò que t’estan explicant ja ho sabies, la Roser Servalls, guia de la mostra, t’ensenya una obra que desfà els teus apriorismes i et despulla de prejudicis creats, en bona part, per la falta de reflexió a l’hora d’emetre judicis de valor. De fet, a cada sala de l’exposició, Servalls et fa una pregunta relacionada amb l’ús o el valor del plàstic en un àmbit determinat i el visitant ha de triar entre quatre respostes que es materialitzen en peces de Lego que es col·loquen segons el grau de coincidència que tingui cadascú. És una manera de prendre part i de ser conscient, a mesura que s’avança, del debat intern que genera la mostra. De pensar. De tenir temps per a reflexionar.

“El plàstic és el paradigma d’una societat accelerada que s’ha acostumat a utilitzar una cosa i a llençar-la”, afirma Carbó. Però, paradoxalment, el plàstic és un material molt resistent, que es pot reutilitzar moltes vegades i que tarda una eternitat a desaparèixer, per això és tan important reciclar-lo. “El plàstic és aïllant, impermeable, molt resistent, econòmic, pesa poc, i viu molts anys, molts més que nosaltres, com pot ser que el convertim en un material d’un sol ús?”, diu Núria Vila, comissària de l’exposició en relació a alguns usos que se li ha donat a aquest material per utilitzar i tirar, com els bastonets per netejar les orelles, els gots, plats, coberts o les palles per prendre begudes. “El plàstic és un material tan meravellós que no desapareix mai“, afegeix. Aleshores, si tan meravellós és, “per què l’hem assenyalat com un dels principals contaminats dels nostres dies?”, li pregunto. Només cal veure les campanyes d’algunes marques de cervesa d’aquest estiu en un vídeo que, per cert, s’assembla molt a una projecció que es troba dins de l’exposició del MVR. “El problema no és del plàstic, sinó de l’ús i abús que en fem“, respon Núria Vila. I té raó, i precisament a preguntes com la meva són algunes de les respostes que implícitament es troben a l’exposició. Unes respostes que el visitant descobreix per ell mateix, tot veient les diferents obres exposades.

“Es tractava de donar una visió del plàstic des del punt de vista educatiu”, afirma Vila. L’exposició és una mostra de peces de diferents artistes en diverses disciplines, des de l’escultura, la fotografia, el vídeo art o, fins i tot la costura. Perquè hi ha un vestit fet completament de plàstic. “Teníem molt clar que havíem de vincular l’exposició amb el món artístic”, afegeix la comissària de la mostra.

En una de les sales, i sense ànims de fer spoilers —l’exposició s’ha de visitar sí o sí—, hi ha un objecte ben simple d’ús quotidià que exemplifica perfectament aquesta dualitat del plàstic, de l’ús que en fem. Una bossa. Després d’utilitzar-la, acostumem a llençar-les i és el paradigma de la contaminació de boscos i dels mars, però pot ser un objecte molt valuós per a determinades situacions, més enllà de dur la compra. Així, una sèrie de fotografies mostren com aquest element que no té cap valor a occident (bé, sí, el que et cobren al supermercat) és fonamental en persones que han de marxar a correcuita del seu país. Dins una bossa de plàstic hi va tot l’equipatge de gent que ho ha perdut tot. Una bossa també pot protegir de la pluja. És tot mirant aquestes fotografies que el visitant s’adona que els seus prejudicis afecten la seva percepció de les coses. I és aleshores com la resposta anterior de Núria Vila cobra tot el sentit: “No és el plàstic, és l’ús i abús que en fem”. Som nosaltres els responsables. “Les obres van ser escollides pensant en la dualitat: genial o pervers”, diu.

L’èxit de l’exposició ha estat tan gran —els organitzadors xifren en més de 5.000 els visitants que l’han vist— que el MVR ha decidit prorrogar-la més enllà del que tenia previst, el 20 d’octubre d’enguany. Ara, la data de finalització de la mostra és el 5 de gener del 2020. “El feedback de tothom que hi ha anat ha estat molt positiu. La gent surt debatent, xerrant sobre el tema, i això és el que volíem aconseguir. També m’ha agradat la reacció que hem aconseguit amb els nens. Tot i ser petits, vaig veure que s’adonaven perfectament sobre què volíem transmetre amb aquesta exposició”, assegura Vila. Objectiu complert.