12/05/2021 | 06:00
[Joan J. Guillén va vestit de color crema i porta un barret a conjunt. Travessa les cortines de l’inici de l’exposició i es planta davant d’una pintura on apareix el portuguès Spínola, primer president que va trencar la dictadura salazarista després de la Revolució dels Clavells, vestit de la fada Azucena, de la revista de contes iniciada els anys quaranta. Espanya està caracteritzada com la Ventafocs, i ell recorda mig rient quan feia dibuix polític satíric.]
Aquesta pintura data del 1974 i Espanya en surt malparada si se saben interpretar els significats amagats…
Spínola va ser una esperança per a la pobra Ventafocs, que era Espanya: semblava que havia de ser el salvador! Aquesta va ser la contraportada del tercer número de la revista Por Favor, impulsada per Vázquez Montalbán, Jaume Perich i Forges, i el vaig reelaborar com a quadre. Quan estàvem fent la presentació del primer número, ens van confirmar la sentència de mort del Puig Antich, que el matí següent la justícia (o la no justícia) comunicaria. La revista va sortir dos dies després; eren moments molt convulsos. Aleshores no apel·làvem a la informació directa perquè era molt difícil, sinó que ens vam acostumar a escriure i a dibuixar entre línies perquè el lector, que ja era còmplice del nostre pensament, ens entengués i fos una picadeta d’ullet.
Sota el dibuix, encara que es fes crítica política, es passava la censura més fàcilment que en la premsa escrita?
A Por Favor ja fèiem la broma, quan publicàvem un dibuix, de preguntar: “A qui li toca aquesta setmana anar al jutjat?”. Sempre hi havia denúncies, però havíem anat aprenent que l’important era anar empenyent el sostre però no acabar mai de treure el cap. Treure el cap i fer un crit és molt fàcil i publicitari, però te’l tallen. L’important en aquella època era anar empenyent, dient el màxim, però assegurant el pas perquè la setmana següent pogués tornar a sortir la publicació. Als diaris hi havia censura, però ja la tenies assumida. Quan vaig començar a Tele/eXprés, vaig començar a fer caricatura política: al principi dibuixava sense fer al·legories perquè la dreta, com a primitius que eren, tenia un fetitxisme amb la seva imatge. Si tu tenies la seva cara, podies caricaturitzar-los, i no els agradava.
Tot i jugar amb la subtilesa, però, et van censurar de totes maneres…
Vaig estar processat. Havia anat a declarar alguna vegada, però entràvem en el seu joc. Si et preguntaven: “Vostè és l’autor d’aquesta portada en la qual es ridiculitza el nostre cap de Govern?”. Responíem: “Sí, en soc l’autor, però no pretenc ridiculitzar-lo; la dibuixo com els enemics de la nostra pàtria la voldrien veure”. Li donàvem la volta.
“Vaig deixar de dibuixar per la incomoditat, perquè quedes assenyalat, per la polarització política”
[El dibuixant s’atura en unes vitrines amb caricatures de Por Favor, de Tele/eXprés, però també de La Vanguardia i de Catalunya Plural. No se’n salva cap polític, ni català ni espanyol: Felipe González, Adolfo Suárez, Josep Tarradellas…]
Era més primmirada la dreta catalana o l’espanyola?
El Vázquez Montalbán va encunyar una frase molt bonica que deia: “Contra Franco vivíamos mejor”. Franco era un enemic comú i llunyà i podíem fer crítica. Ara, fer una caricatura d’un polític que tens al costat, i que potser porta el fill a la mateixa escola que els teus fills, és molt difícil. De fet, fa cinc anys vaig deixar de dibuixar per això; vaig veure que aquest no és país per a dibuixants satírics. Per la incomoditat, perquè quedes assenyalat, per la polarització política. Abans era molt més fàcil fer una crítica del Fraga que ara del conseller d’Interior d’aquí.
Quan vas ser conscient que la premsa catalana necessitava sàtira?
Un amic madrileny em deia que els catalans tenim sort perquè sabem qui és l’enemic. Aquí, poc o molt, se sabia qui havia estat a quin bàndol o a quin altre. A casa no es parlava de política; quan vaig arribar a Barcelona a estudiar, puc dir orgullosament que era analfabet políticament. Als pobles no es parlava de política. A Barcelona, però, quan vaig entrar als diaris, vaig començar a sentir-ne a parlar i a anar a manifestacions, i aleshores em vaig posar a dibuixar sàtira política. A Barcelona ja fa 54 que hi soc: soc extremeny de naixement, manlleuenc d’adopció i barceloní per força.
Si fem un repàs de les publicacions on sortien els teus dibuixos, difícilment en trobem de dretes. La dreta no feia caricatura?
Jo vaig estar a totes les publicacions progres que mereixien ser tancades. En aquesta exposició es pot veure tota la premsa de la Transició, les revistes progressistes. Les altres no feien dibuixos ni caricatures. En una portada de Por Favor, si t’hi fixes i li treus el bigoti al personatge que dibuixo com el Superman, és el Vázquez Montalbán. Quan l’hi vaig ensenyar, em va dir: “Anda, dibuja a tu padre!”, i es va quedar, sense el bigoti, com l’emblema de Por Favor. També pots veure la rendició del Suárez al Suárez, quan va convocar eleccions, una imatge dels Borbons disfressats de Reis Mags i guiats per l’estrella de La Caixa…
“Quan vam voler fer màscares de cartró, ens vam haver d’inventar una iconografia nova, que no fos la franquista”
[Entrem a la part següent de l’exposició: la de Guillén com a escenògraf i com a transformista d’espais. No s’acaba la crítica al règim: davant l’alegria castrada del franquisme, el manlleuenc va voler recuperar el carrer a través de la tradició popular. Hi ha figurins i màscares de tots colors.]
Què uneix la teva obra satírica amb l’escènica?
L’actitud davant de l’obra. Sempre creo escenes: la meva cultura és teatral, no cinematogràfica. Així com al teatre faig escenes, a les màscares hi faig caricatures. La caricatura és la que et permet fer sàtira o, en teatre, mostrar el personatge en pilotes. Tu pots anar amb vestit; però, si li poses un braguer gran a un personatge, estàs dient que és un bavós. Has de procurar que, quan el personatge surt en escena, l’espectador ja sàpiga com és.
L’espai escènic també ajuda a la comprensió de l’obra. Quina és la teva marca com a escenògraf?
Abans els escenògrafs decoràvem les parets del teatre, i a mi m’interessa la construcció de l’espai escènic. El meu treball de final de carrera va ser una calaixera que són tots els escenaris, depèn de com l’obris o la tanquis. La calaixera ve de la meva personalitat. Jo sempre he dit que, quan sigui gran, vull ser nen. La meva manera de fer coses és transformar-les, i això és molt de nens. De petits, dibuixàvem una línia a terra i delimitàvem el que era casa nostra i el que no, o agafàvem una cadira del revés i fèiem veure que conduíem un cotxe. Aquesta capacitat de crear un espai imaginat, amb la convenció de l’altre, és de jocs infantils, dels nens que no jugàvem a futbol o no tenien gaires joguines.
Amb la Transició, el carrer va ser el teu espai escènic preferit. Vas inventar-te la nova estètica del Carnaval postfranquisme en lloc de mantenir les processons de Setmana Santa…
Durant el franquisme es van vetar les festes i, amb això, la indústria del cartró. Els nous ajuntaments democràtics es van trobar que només els de les Falles i el de l’Ingenio, un taller de màscares, gegants i capgrossos de Barcelona, eren els únics que havien conservat la tècnica del cartró. Però no hi havia iconografia actual: ens en vam haver d’inventar una de nova que no fos la franquista. El país havia viscut en una llarga nit, com deia el Raimon, i de cop va morir el drac i va haver-hi la llum. Abans anar disfressat de lluna o d’estel tenia molta força: era una manera de reivindicar l’alegria. L’Ovidi Montllor cantava “La fera ferotge” i el Raimon cantava sobre el silenci. Nosaltres ens ho vam poder inventar tot!
“La de pintor és la meva dimensió més desconeguda, però l’he treballada sempre!”
[Parlant de cartró, Guillén mostra diverses màscares i un espai dedicat a l’obra que va fer pel centenari del naixement de Pablo Picasso, de qui va escriure una obra que també va dissenyar i construir. Apareix, en la secció que repassa la seva feina en el món de l’òpera, la figura del Papageno de La petita flauta màgica, un dels seus dissenys més coneguts.]
El Papageno és un personatge fet per a una òpera de públic infantil, un gènere que has cultivat molt.
En aquesta exposició podem veure totes les figures de La petita flauta màgica: el Papageno, els animals que hi apareixen, el bosc fet de garlandes, la reina de la nit… Porta 20 anys rodant! També he fet altres òperes per a nens com La Ventafocs i Alegro Vivace. Quan estic dissenyant-les, em recolzo en coses que he fet abans: és com el pare que ensenya a anar amb bicicleta la filla. El dibuixant Isidre Nonell m’agafa del seient de la bicicleta i m’acompanya fins que puc anar sol.
L’última part de la mostra organitzada per la Biblioteca de Catalunya explora la teva faceta com a pintor, que has anat desenvolupant al llarg de la teva vida, però que no és tan coneguda.
Quan em jubilo de l’Institut del Teatre, m’allibero de les classes i de les gires de teatre i puc dedicar-me a fer una obra pictòrica deslligada del teatre i de la caricatura. Hi ha quadres del 69, de quan vaig arribar a estudiar a Barcelona, del 95 i més actuals. Hi ha un autoretrat que expressa bastant què soc jo: expressionista, estructuralista i noves tecnologies. La de pintor és la meva dimensió més desconeguda, però l’he treballada sempre!
[Ens acomiadem després de repassar anys i anys de dibuixos, escenaris i pintures. Guillén s’ha retirat de la palestra pública, però la seva ploma segueix esmolada contra el poder. Podeu resseguir tota la seva obra al Museu d’Història de Catalunya fins al 26 de setembre de 2021.]