03/03/2021 | 06:00
El Procicat va anunciar fa dues setmanes que es podien reprendre les activitats extraescolars, d’esport escolar i de lleure educatiu per als infants d’educació infantil i de primària, almenys fins a nou avís. Això significa, doncs, que els agrupaments escoltes i les entitats del sector han de tornar a adaptar-se a les noves mesures del Govern, que ha reobert i prohibit l’activitat de l’educació no formal diverses vegades des de l’arribada de la Covid-19. Ara, a més a més, s’han de fer distincions entre infants i adolescents: els menors de 12 anys poden fer activitat, i els que ja cursin educació secundària ho tenen prohibit.
Les restriccions canviants de la Covid-19 en l’àmbit de l’educació no formal, de les quals el sector del lleure haurà d’estar pendent durant tot el curs escolar, estan limitant, cada vegada més, una tasca educativa molt lligada a l’espai públic i a la presencialitat. Des del toc de queda, els carrers són públics i transitables només de 6 del matí a 10 de la nit, i també els parcs infantils tenen hora de tancada, les 8 del vespre. A més, totes les persones que surten de casa han de portar mascareta i han de guardar la distància de seguretat amb la gent amb qui es troben o que transita per la via. Jugar al carrer amb aquestes condicions s’està convertint en tota una gimcana.
Amb la pandèmia, s’ha fet visible el model de ciutat que prioritza les activitats de l’esfera productiva
“La regulació de l’ús de l’espai públic per part dels ajuntaments no preveu gaire el paper educatiu del carrer; el joc es contempla fonamentalment com una molèstia”, diu Roser Palomar, de l’equip de seguiment pedagògic del Camp de Tarragona-Penedès d’Escoltes Catalans. Mia Farré, cap de pedagogia d’Escoltes Catalans, se suma a aquesta queixa i apunta que les restriccions per la Covid-19 estan vulnerant els drets dels infants: “L’augment de restriccions i de mesures de no presencialitat, mobilitat, grups bombolla, així com el fet de catalogar el lleure com a no essencial, està jugant en contra de la utilització de l’espai públic per part de tots i totes i està vulnerant el dret al lleure, el dret al joc i el dret de participació que tenen els infants i els joves”.
Això, però, ja venia d’abans; la pandèmia ha accentuat el fet de com de poc jugables eren i continuen sent els pobles i les ciutats catalanes. Ho corrobora Blanca Valdivia, integrant del Col·lectiu Punt 6, que es dedica a repensar l’urbanisme des d’una perspectiva feminista i comunitària: “Amb la Covid-19, s’ha fet evident que totes les persones som vulnerables i dependents, i això està lligat a l’espai físic, que també implica els serveis socials i sanitaris i les xarxes de cura formals i informals. S’ha fet visible el model de ciutat que prioritza les activitats de l’esfera productiva, i la resta, que tenen a veure amb la sostenibilitat de la vida, estan relegades a un segon lloc”. A l’esfera del joc, per tant, com que no forma part de l’àmbit productiu, no li correspon el privilegi del fàcil accés als carrers.
En el cas de Barcelona, diu Miguel Morilla, del Secretariat del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), ens trobem amb una ciutat “urbanísticament agressiva i que dificulta la vida associativa completa”. No es tracta només de l’abundant motorització i edificació, sinó també de la privatització de l’espai públic, que, segons Morilla, provoquen les terrasses i els cartells de “Prohibit jugar a pilota”: “L’espai públic a Barcelona està pensat per preservar un ús enfocat al consum i a l’intercanvi econòmic”, sentencia el membre del CJB. A Reus i al Vendrell, diu Palomar, també tenen els mateixos problemes: les places estan pensades per al consum i no per al joc i per a la interacció.
Un obstacle per a les cures i per a la participació
Molts agrupaments escoltes es van trobar amb obstacles per jugar al carrer quan es va permetre, mesos enrere, que el lleure educatiu pogués tornar a trobar-se per fer activitats. Aquesta mesura es va prohibir al cap d’algunes setmanes i ara s’ha tornat a reprendre. Segons explica el cap de l’AE L’Espiga, de Viladecans, Fernando Cordovilla, el seu cas és un viatge de peripècies per aconseguir un espai on trobar-se, una situació que després de la Covid-19 s’ha complicat.
El seu agrupament es trobava els dissabtes al Casal Montserratina, on també acudien dues entitats més amb les quals havien de compartir local, fet que es va convertir en insostenible. Amb l’arribada de la pandèmia, només poden utilitzar l’espai per agafar material, de manera que els caps no es poden reunir presencialment ni tampoc s’hi permet, ara que els infants menors de 12 anys poden fer cau, fer-hi activitats. Actualment han de demanar espais a entitats properes com Can Xic i Can Batllori, tot i que, per fer complir les normes d’aforament, aquests resulten insuficients. A més, fins fa dues setmanes van haver d’abordar la tasca educativa de totes les franges d’edat anul·lant la presencialitat, o sigui, a través de pantalles i plataformes com Jitsi.
“La virtualitat afecta la connexió de l’infant amb el cau, amb les seves companyes i amb les seves caps. Fa perdre l’essència i la motivació general, tant per part dels infants com de les caps. La tasca que nosaltres fem és educativa, i creiem que és una base molt important en la construcció de la societat”, afirma el cap Cordovilla. Morilla, del CJB, argumenta que, precisament els adolescents, a qui se’ls ha prohibit acudir a activitats de lleure educatiu a diferència dels nens i de les nenes d’infantil i de primària, són els que més necessiten la socialització perquè els condiciona “la construcció de la seva identitat”. La cap pedagògica d’Escoltes Catalans se suma a evidenciar les mancances emocionals que suposa la pèrdua o la limitació de la presencialitat: “El simple contacte amb les companyes aporta un benefici clar per al benestar mental. Hem de vetllar pel fet que la nostra tasca aposti per seguir un model més reproductiu i no només productiu, que no es basi en l’individualisme i en el capitalisme”.
La pèrdua de la presencialitat i de l’accés a l’espai públic és un problema per a la metodologia escolta
Farré explica que, a banda de l’empremta emocional que comporta deixar de tenir contacte amb l’agrupament, la pèrdua de la presencialitat i de l’accés a l’espai públic significa un problema per a la metodologia escolta, ja que està basada en “l’aprendre fent”, o sigui, a través de l’experimentació, la convivència, la participació activa amb l’entorn i les persones que comparteixen els carrers amb els caus que hi fan activitats. “Participar en la vida col·lectiva sense col·lectiu no és possible; estimar la natura sense ser-hi és complicat; lluitar contra les injustícies, quan s’estan vulnerant els drets de tots i totes, és molt difícil”, hi afegeix la cap pedagògica. Morilla, del CJB, també coincideix que la pandèmia, a més d’acotar l’espai públic, també està abusant de la virtualitat, cada cop més individualista i sovint utilitzada com a alternativa perquè els joves dels agrupaments puguin reunir-se.
Palomar, d’Escoltes Catalans, hi afegeix que una altra pèrdua que suposa la virtualitat és la de donar-se a conèixer i, per tant, fer accessible el cau fora dels entorns que en formen part tradicionalment: “Sovint pequem del fet que ens quedem dins del cercle al qual arribem: els infants i joves dels agrupaments viuen realitats molt semblants; la nostra mainada no representa la diversitat de la població. És sent-hi, fent-nos veure i sent accessibles per a tothom com ens podrem donar a conèixer, com podrem teixir xarxa amb diferents entitats locals i com podrem ser un referent educatiu a la nostra ciutat”.
Recuperar l’espai públic i educatiu
Malgrat les complicacions que està suposant la pandèmia en el món del lleure educatiu, l’associacionisme creu compatible la protecció per la Covid-19 i l’accés dels agrupaments i de les entitats a un espai públic més amable amb la tasca que desenvolupen. Això, però, implica fer entendre que l’educació no formal és segura i que l’escoltisme també aporta beneficis a la comunitat que configura i viu els carrers dels pobles i de les ciutats. Restringint el lleure educatiu, doncs, la ciutat també hi perd.
Blanca Valdivia, del Col·lectiu Punt 6, argumenta que s’ha de reclamar l’espai públic perquè és educatiu per a la ciutadania, ja que és on “les persones estableixen vincles i on es desenvolupen eines per satisfer les mancances i necessitats de manera col·lectiva”. Donant obertura a espais flexibles i no sectoritzant el joc a edats i espais tancats, com es fa actualment a través dels parcs infantils, es creen municipis que vetllen pel fet que “es posi la cura al centre”, diu l’urbanista.
“Una ciutat sense infants i joves no és possible, i ser ciutadanes sense una ciutat on fer vida, créixer i aprendre tampoc té sentit. Les ciutats són vives gràcies a totes les persones que hi donen vida a través de la seva participació i del joc. Necessitem socialitzar-nos amb el nostre entorn, i aquest ens necessita a nosaltres per poder-se construir”, reivindica la cap pedagògica d’Escoltes Catalans. En aquesta línia, Palomar subratlla que, facilitant l’accés dels infants i dels joves a les places i als carrers, també se’ls fa partícips de la comunitat, i això els empodera per seguir aportant nous aprenentatges al col·lectiu.
Prohibint o limitant l’ús de l’espai públic a infants i joves, sigui en l’àmbit de l’escoltisme o sigui en el de l’oci juvenil, diu Morilla, s’afavoreix la desigualtat, ja que “l’espai públic també és una qüestió de classe, perquè per a moltes joves de classe treballadora el carrer no és una opció, sinó l’única possibilitat per socialitzar-se”. Davant les restriccions per la Covid-19 i els canvis constants de normatives que impedeixen que els agrupaments es trobin i juguin als carrers, Farré considera que cal invertir esforços per “tornar a ocupar l’espai públic i reprendre’l com a nostre”.
