La conversa és la cura del nostre malestar

La pandèmia de la Covid-19 ens ha afectat a molts nivells. La consigna de la distància social, una de les primeres que van aparèixer en aquesta nova normalitat que vivim des de fa un any, ha portat conseqüències devastadores en un acte tan quotidià i necessari com el de la conversa. Una litúrgia que, d’altra banda, donàvem per descomptada. Una trobada amb les amigues celebrant un aniversari i explicar-nos les vides. Un convit després d’una boda, on et retrobes amb antics companys o noves persones que et traslladen una visió del món que desconeixes o havies oblidat. Una trobada familiar on et tires els plats pel cap i on no entens per què voten qui voten i pensen el que pensen si t’has criat amb ells.

Petits moments terrenals que ara no tenim i que ens han demostrat la importància de seure al voltant d’una taula per conversar sobre el que ens passa i ens afecta, per expressar les nostres inquietuds i alçar la veu, però també per escoltar noves visions i realitats. Les xarxes socials, lluny d’apropar-nos, sovint ens allunyen els uns dels altres, i ens situen en un microcosmos on només veus el que vols veure, i on és més rellevant que qui t’escolta o et llegeix t’aprovi a ulls clucs. Una amalgama de monòlegs encreuats on sembla que hem perdut les ganes de teixir, precisament, xarxes socials, una comunitat rica en matisos. Perquè l’art de la conversa s’ha d’entrenar, s’ha de promoure, perquè un bon conversador és aquell qui té la capacitat d’empatitzar amb aquell qui l’escolta, qui permet a l’altre expressar-se lliurement, qui està disposat a aprendre i a sacsejar la seva pròpia perspectiva de les coses.

En aquest context, el Teatre Lliure organitza la segona edició de “La taula”, un format alternatiu de debat públic. Basat en el format “The long table”, de la companyia novaiorquesa Split Britches, la taula és l’autèntica protagonista. Envoltada de cadires on qualsevol persona del públic s’hi pot asseure per dir-hi la seva, per aportar el seu gra de sorra a la discussió, on no hi ha moderadors ni experts conferenciants: totes les opinions són importants, són rellevants, i són vàlides. Perquè, com diu Isaias Fanlo, el coordinador del projecte, “tothom té una història que mereix ser explicada”.

Una altra de les conseqüències greus que ens deixa la crisi sanitària que vivim és la destrucció pràcticament absoluta del teixit cultural, i que deixa els programadors i productors d’arts escèniques en una posició de debilitat extrema, en la qual la por del fracàs condueix a apostar per formats ja coneguts i testats, i oblidar els riscos que comporta donar veu a noves històries, noves persones i noves realitats. Perquè les històries que mereixen ser explicades, un cop més i de manera injusta, estan sent sepultades a l’oblit, als marges. I per aquest motiu és tan rellevant que un teatre com el Lliure, amb la missió de servei públic i amb una mirada transversal de la societat, aposti per nous formats que apropen aquestes noves visions del món, aquestes noves veus. I dic noves quan vull dir oblidades, perquè sempre han existit. La tasca de programar un teatre és, en un moment com l’actual, quelcom de més avesat a quadrar calendaris, condicions econòmiques i materials, que no pas un exercici de reflexió profunda sobre què cal explicar, sobre què vol veure el públic, sobre quins discursos articulem al voltant del teatre i quines idees pugen damunt dels escenaris. En un moment en què la incertesa regna i no hi ha cap espai d’estabilitat, el temps necessari de reflexió que un programador té per copsar la realitat i plasmar-la al seu teatre esdevé una quimera. D’aquí ve la fortuna de tenir una plaça pública com la de l’Espai Lliure, on poder reposar el que estem vivint, i fer-ho en col·lectivitat.

Podem parlar d’un nou Estat del malestar?

En aquesta nova edició, a “La taula” es proposen tres debats al voltant dels malestars que viuen els nostres cossos, les nostres ànimes i la nostra societat. “El tema va sorgir de manera orgànica”, ens diu Isaias Fanlo, coordinador del projecte. “Ens hem hagut de plantejar què significa viure en una societat en crisi perpètua”. Si el segle XX postguerres va ser l’etapa coneguda per Estat del benestar, sembla evident que podríem parlar amb certa contundència d’un nou Estat del malestar, com dirien els estimats Ladilla Rusa: on sembla que les societats s’esquerden i es regiren els valors que les han sustentat, on la ultradreta i l’extremisme xenòfob cishetero blanc rebenten tots els debats públics i privats per imposar el seu relat reduccionista, infantil i profundament classista. On la crisi econòmica, sanitària i social que vivim ens ha posat de nou al centre qüestions com el nostre equilibri cos-entorn, on les nostres condicions de vida han empitjorat extraordinàriament, i on, per davant de tot, sembla que el malestar en totes les seves variants ha ocupat un espai central en les nostres vides: estem malament. Estem de mal humor, estem tristos, enfadats, decebuts, espantats.

La vida futura no és un lloc esperançador. I l’aïllament social és el pitjor remei per a aquesta llarga malaltia, personal i col·lectiva, que ens ha tocat viure. “La presencialitat és un oasi en aquest desert de cossos separats que estem vivint. Evidentment, prenem totes les mesures sanitàries per garantir que l’Espai Lliure sigui un lloc segur pel que fa a la salut, però és una alegria poder fer un intercanvi d’opinions amb altres persones de manera presencial, i no a través de la fredor esgotadora de la pantalla”, ens diu Isaias. I, per això, és imprescindible reivindicar la conversa al voltant d’una taula amb persones disposades a escoltar i a aprendre, però també a mostrar les seves debilitats i fortaleses i a ensenyar la seva pròpia mirada del món. Perquè compartir és viure. I el teatre és i serà l’àgora on poder compartir.