La cultura a la intempèrie

Escac, però no mat. La precarietat i la incertesa amenacen la cultura. Una possible sortida: l’acceleració cap a un canvi de paradigma que defensi el sector, com ho fan les figures d’escacs amb el seu protegit. El Museu de la Vida Rural va reprendre el fil del 7è Cicle Visions 5.1, en col·laboració amb La Conca 5.1, a través d’una segona trobada virtual que va reflexionar sobre la necessitat de moure fitxa per afrontar els reptes del món de la cultura davant la crisi climàtica i la destrossa econòmica del coronavirus.

El primer moviment al taulell era dibuixar una cartografia del desastre, fer una anàlisi de les conseqüències de la pandèmia entre els creadors i treballadors culturals. Van participar al debat, que va estar moderat per la periodista Anna Zaera, la doctora en Humanitats i assagista Ingrid Guardiola, la periodista i guionista Anna Guitart, la directora i productora de cinema documental Alba Sotorra i la cap de redacció de Núvol i coimpulsora del Canal Malaia Clàudia Rius. Totes d’acord en el xoc que ha suposat quedar-se a la intempèrie, acatant el teletreball i analitzant quin espai ocupa la cultura en la societat. La periodista Clàudia Rius afirmava: “Sempre ens fan falta cops per adonar-nos de coses que ja sabem. Que la cultura es precària ja ho sabíem, que estàvem allargant com un xiclet unes pràctiques i situacions laborals no sostenibles, ja ho sabíem. Si parlem d’estructures, a nivell d’espais, no canviarà res, però sí que és moment de fer un canvi mental, de com afrontem tot això, de com entenem la cultura”.

El gegant capitalista

Irreal, incert i a l’expectativa; ha quedat un sector orfe de recolzament polític que recull “les runes anteriors”, clamava la investigadora Ingrid Guardiola, les que fan referència a la manca d’inversió pública i a la falta de compromís de les institucions. Només cal un repàs dels ministres de cultura, començant pel propi Mariano Rajoy durant la legislatura d’Aznar, per adonar-se de la separació que fa la política entre la cultura i la vida, que porta a una mirada reduccionista del sector cultural. La cultura forma part de la vida, sense ella “ens desfaríem”, sentenciava Guardiola, per això és necessari que a nivell institucional també es relacionin i s’incloguin en la discussió política. Les xifres parlen per si soles: el pressupost del Ministeri de Cultura és del 0,3%, i el de la Generalitat augmenta fins a només un 1%. Davant d’aquesta falta de contribució a la indústria cultural, les ponents van posar a debat propostes com l’Estatut de l’artista o la renda bàsica cultural, una eina que, davant d’una organització social i econòmica capitalista que ens obliga a consumir, pot ajudar a “que no ens morim de gana”, deia Guardiola.

A més de les institucions públiques, hi ha un altre gegant amenaçant la supervivència i viabilitat dels projectes culturals en aquest context d’emergència: les grans plataformes com Netflix o Amazon Prime estan més vives que mai. La productora audiovisual Alba Sotorra considera que l’auge d’aquestes empreses tanca oportunitats a mirades plurals que no estan acceptades en aquestes grans finestres d’exhibició. El consum de cultura de masses (o “megamasses”), esprem els productes fins a l’última gota i està aprofitant la pandèmia per enfortir-se en detriment de projectes que fan xarxa a un nivell més local. Rius, periodista millenial educada en l’era digital, comentava que tot això rau en el discurs de la globalització i la homogeneïtzació de la cultura en què s’ha criat la seva generació, que premia el cosmopolitanisme i oblida la cultura que tenim més a prop. “Estic envoltada de gent culturalment perduda”, afirmava.

L’avantguarda de la petita cultura

Que sigui propera, però, no vol dir necessàriament que sigui de qualitat, va matisar la periodista Anna Guitart. L’important és tornar a connectar amb la nostra comunitat, no donar per fet que la cultura és gratis i ser conscients que ara cal reforçar la tasca d’un sector precari que s’ha mullat i s’ha compromès quan la societat ho ha necessitat. Per això, les ponents donaven valor al món rural com a territori de creació i de pensament en oposició a la sempre valorada ciutat com a centre d’activitat artística. “Les possibilitats narratives i vitals de l’entorn rural són molt diferents, no és el mateix estar tancat en un poble de la costa que en aquesta unitat abstracta, homogènia i escèptica com és una gran ciutat, i llavors et planteges com hem pogut perdre tot això, per què no ens hem preocupat per aquest espai públic”, exposava l’assagista Guardiola.

Una de les claus de la creació artística en assentaments rurals és la cura en la gestió dels esdeveniments. Sotorra recordava quan, de joves, engegaven projectes com a necessitat de mostrar allò que feien i de compartir-ho amb altres creadors. En arribar a Barcelona, explicava, la organització d’esdeveniments s’institucionalitzava i es convertia en una “indústria”, passava de ser la passió d’un grup de joves a un ofici que es podia rendibilitzar. “El bonic seria trobar punts intermitjos, recuperar la passió a la ciutat i tenir més recursos i professionalitzar-se en llocs que han estat deixats de banda”, reflexionava. No es tracta d’invertir la dinàmica, sinó d’establir un diàleg entre l’entorn rural i l’urbà que els situïn en el mateix punt de la balança. Una de les preocupacions per aquest canvi de paradigma, expressava Guitart, és la possible invasió de zones rurals revaloritzades, com s’ha vist en temps de pandèmia. Desde la posició de barcelonina, la presentadora de televisió afegia que el gir que ha pres la cultura arran de la crisi del coronavirus està canviant la manera com abordarem els actes culturals: mirarem més què s’està fent i tindrem ganes de descobrir més enllà dels punts neuràlgics de la ciutat. Rius també confirmava que la pandèmia està visibilitzant el món rural i les seves propostes en el sector de la cultura.

Després de mesos xerrant i consumint a través de la pantalla, el que més necessitem és que siguin persones, i no robots, qui ens expliquin històries. I és aquí on entra en joc la petita cultura, la que creix en entorns que no homogeneïtzen l’espectador i que busquen el contacte: “La petita cultura és la que toca més d’aprop, i en el fons el que volem és ser tocats, que arribi allò que estem transmetent”, reflexionava la cap de redacció de Núvol. La virtualització de la quotidianitat, que ha incidit profundament en la manera com es desenvolupa la cultura, col·lapsa l’experiència cultural, fins i tot ha fet créixer un fenomen anomenat “fatiga de zoom”, comentava l’assagista Guardiola. “Al final, tenim l’absoluta certesa de la insuficiència dels mitjans tecnològics si no s’acompanyen d’una contraesfera pública o d’una trobada més enllà”, afegia. Com un succedani barat, els debats, els concerts o les obres de teatre no són el mateix si no els podem sentir de la veu humana i els podem compartir amb la nostra comunitat. Va haver-hi consens en la necessitat d’equilibrar la relació que tenim amb els mitjans digitals i de desfer-nos dels estereotips que fomenten una visió equivocada de la cultura en els entorns no urbans. Al món rural hi ha avantguarda, al món rural la cultura s’erigeix com la alternativa a una globalització que ens vol precaris i en constant escac.

El cicle Visions 5.1 celebrarà avui, divendres 12 de juny, a les 19 hores, l’última sessió d’enguany, que tractarà els reptes del turisme, amb participants com José Antonio Donaire, Judit Carrera, Itziar González, Margalida Ramis, Rafael López Monné i Damià Serrano. El debat continua, però amb les portes del Museu de la Vida Rural ja obertes al públic.