‘La llum negra’, immersió recomanable en l’art que beu de les tradicions secretes

Si us agrada l’ocultisme, la màgia, les societats secretes o el pensament esotèric, heu d’anar a veure l’exposició ‘La llum negra‘ al CCCB. Si no heu tingut mai gens d’interès per aquests àmbits, també val la pena anar-hi, perquè en sortir haureu descobert un món que ha deixat una empremta notable en l’art dels nostres dies. I en qualsevol dels casos, no reserveu només una hora per visitar-la. La quantitat de vídeos, documents sonors, llibres i instal·lacions artístiques que conté fa que, com a mínim, us en calguin dues o tres, d’hores, per sortir de l’exposició havent-n’hi fet un tast prou complet.

La mostra, que podeu anar a veure fins al 21 d’octubre, té com a subtítol ‘Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta’. La qüestió temporal és clau: haver-se remuntat més enrere hauria estat una tasca complicada, perquè l’art sempre ha mostrat una debilitat especial cap a les filosofies orientals, l’alquímia i l’esoterisme i, per tant, incloure segles anteriors al XX hauria obligat a abraçar massa moviments, massa artistes, especialment del Renaixement ençà. El comissari de ‘La llum negra’, Enrique Juncosa, explica, en la introducció al catàleg, que les tradicions secretes han estat ”obviades amb una enorme freqüència. Això es deu en part a la influència dominant dels pensaments ortodoxos racionalistes, que van de l’estructuralisme al marxisme, i també a la dificultat de parlar d’aquestes qüestions amb un llenguatge transparent, ja que es refereixen, molt sovint, a assumptes inefables per definició”.

Unes 350 obres artístiques de molts diferents formats – des de pintures i escultures a pel·lícules, peces de música i llibres- componen l’exposició. ”Hi ha obres d’artistes que ja són considerats fonamentals en la història de l’art, com Antoni Tàpies, Barnett Newman i Agnes Martin”, diu Juncosa, ”al costat de les de figures menys conegudes de l’underground contracultural dels anys seixanta i setanta”. La influència de les idees esotèriques en àmbits de la cultura popular, com el còmic, el jazz, el cinema i el rock, també hi tenen un lloc destacat. Així podem veure portades de discs de grups tan exitosos com Led Zeppelin, Pink Floyd, David Bowie o The Rolling Stones, en les quals hi ha una petjada evident d’aquest món ocult i màgic, o podem escoltar el jazz de Sun Ra, músic de Chicago pioner de la improvisació col·lectiva i practicant de la teosofia política, mentre donem alhora un cop d’ull a deu vitrines plenes dels seus cartells, portades de disc i elements de material promocional apareguts als anys seixanta i setanta, amb una estètica molt definida.

A la part final de la mostra, hi ha obres d’artistes joves de diferents parts del món que demostren que l’interès per les tradicions secretes continua i fins i tot va a més. És el cas de la polonesa resident a Londres Goshka Macuga, els portuguesos João Maria Gusmão i Pedro Paiva, el mexicà Carlos Amorales, la francesa Louise Despont o el xilè-català Matias Krahn, tots ells nascuts després de 1970. Per què hi ha un interès renovat per les ciències ocultes? Segons explica Cristina Ricupero, la crítica d’art que va comissariar l’exposició ‘Secret Societies’ a Frankfurt i Bordeus (2011-12), en el mateix catàleg, ”és evident que l’estat d’ànim postapocalíptic propi del canvi de mil·lenni, vinculat a fets com ara els atemptats de l’11 de setembre, la guerra d’Iraq, els últims atacs terroristes i la crisi econòmica i ecològica han creat un brou de cultiu perfecte per a l’aparició d’un interès renovat per tot el que és desconegut”.

La dificultat de definir els conceptes clau

Comencem pel mateix nom de l’exposició. D’on ve això de ”llum negra”? Segons Enrique Juncosa, ”és un concepte del sufisme, la branca esotèrica de l’islam que ensenya un camí de connexió amb la divinitat mitjançant la visió interior i l’experiència mística. El sufisme, que pensa que la realitat no és sinó llum en diferents graus d’intensitat, parla de tot un sistema de visions interiors de colors, anomenats fotismes, que poden ser provocats i controlats, amb no poca dificultat, mitjançant diferents tècniques: repetició d’oracions, mètodes de concentració en la respiració o danses, com les dels cèlebres dervixos giròvags”.

L’escriptor i músic nord-americà Gary Lachman -conegut per alguns seguidors com a Gary Valentine, ja que és el nom que va fer servir quan va fundar la banda de new wave o rock alternatiu ‘Blondie’- ha escrit un text per al catàleg de l’exposició que vol ser una introducció per a no iniciats en aquest món, del qual n’és un expert. Segon Lachman, l’ocult ‘de debò’ va molt més enllà de les imatges estereotipades que tenim de certes pel·lícules (fantasmes, dimonis, misses negres, satanisme…), és més important i prou més interessant. I divideix l’àmbit del qual estem parlant en quatre grans àrees: l’ocultisme, l’hermetisme, l’esoterisme i el misticisme. L’ocultisme té a veure amb les ‘forces invisibles’ i amb l’art per a dominar-les, la ‘màgia’. En canvi, l’esoterisme seria el coneixement de les esferes interiors de la ment (‘esotèric’ vol dir precisament ‘interior’) i com accedir-hi, és a dir, els mons paral·lels al nostre, als quals només es pot entrar gràcies als ‘viatges astrals’ de la ment humana.

Pel que fa a l’hermetisme -inclosa una disciplina tant extesa com l’astrologia, és a dir, la influència dels cossos celestials en els humans-, és la ciència iniciada a Alexandria durant l’antic Egipte segons la qual a través de la meditació, la percepció, la raó i la imaginació, es pot ascendir per l’escala dels mons i arribar finalment a l’U [Déu, per entendre’ns]. L’alquímia -que pretén convertir els metalls baixos en nobles- també forma part de les ciències hermètiques. La recerca, des de segles enrere, de la ‘pedra filosofal’ és similar, segons Lachman, “a la que perseguia la generació psicodèlica dels anys seixanta”, amb el consum d’LSD i altres substàncies al·lucinògenes. Els ensenyaments místics del judaisme esotèric, coneguts com la càbala, també formen part d’aquestes ciències ocultes. L’essència de la càbala és una interpretació esotèrica de la Torà -text sagrat dels jueus- que revela un univers que existeix en múltiples nivells, representats en l’arbre de la vida.

Del naixement de la teosofia a la generació ‘Beat’

A finals del segle XIX, la russa Blavatski va fusionar els corrents espiritista i ocultista i va crear una nova i potent formulació de la tradició hermètica, la teosofia (que vol dir ‘saviesa dels déus’). Els seus llibres i la Societat Teosòfica que va fundar “van establir les premisses de pràcticament totes les formes d’ocultisme que hi ha hagut d’aleshores ençà”, explica Lachman. “La visió teosòfica dels plans superiors i l’evolució còsmica van atreure nombrosos artistes, i alguns dels pintors més importants dels inicis de l’art abstracte, com ara Vassili Kandinski i Piet Mondrian, eren teòsofs”.

En aquest sentit, la mostra ‘La llum negra’ dedica importants espais a dos dels principals impulsors de les ciències ocultes en el tombant dels segles XIX al XX: Alesteir Crowley, escriptor britànic molt prolífic, del qual es mostra una selecció prou completa de les seves obres, i Rudolf Steiner, austríac, fundador de l’antroposofia, un sistema que busca conjuminar ciència i espiritualitat i que accepta la imaginació, la inspiració i la intuïció com a formes de coneixement. El quadre que encapçala aquest article és justament de Rudolf Steiner, fet a partir dels dibuixos que ell va fer en la pissarra durant una conferència pública el 1920. Suggereixo, en aquest punt de l’exposició, parar-se una estona davant la projecció del film ‘Invocation Of My Demon Brother’ (1969), dirigit per Keneth Anger i amb la música composta per Mick Jagger, qui també hi actua. La pel·lícula no segueix una narrativa lineal, sinó que presenta una successió d’imatges i colors amb sentit simbòlic, mentre sona una música inquietant i fins a un cert punt molesta.

Una part molt interessant de la mostra és la que es refereix a la influència dels escriptors de l’anomenada ‘generació Beat’ (Burroughs, Ginsberg, Kerouac…) en la contracultura dels anys seixanta. Les obres dels artistes Wallace Berman, Bruce Conner, Jess i Cameron beuen d’aquesta generació, que té el seu punt culminant als anys seixanta, moment en què l’artista català Albert Porta marxa a Eivissa, es posa de nom artístic Zush i adquireix una relativa fama amb l’ús de pigments fluorescents relacionats amb la psicodèlia. D’aquesta època també són els primers vídeos experimentals de la nord-americana Joan Jonas, narratives visuals no lineals que s’assemblen a rituals màgics o xamànics. ‘La llum negra’ permet també, a qui ho vulgui, entrar en una ‘initiation room’, una petita habitació tota blanca creada per l’artista francesa Tania Moraud. Els visitants són convidats a entrar-hi sense sabates i en petits grups per poder fer-hi introspecció de la ment.

Vídeos, còmics i més coses

En l’àmbit de l’experimentació visual imbuida per les tradicions ocultes, val la pena també dedicar una estona llarga als vídeos del grup musical Psychic TV, del qual formava part el músic, poeta i artista Genesis P-Orridge. Se’n poden visionar molts en diferents pantalles de l’exposició i, veritablement, són brillants i innovadors, estèticament cridaners. P-Orridge, que continua actiu com a artista fent collages i escultures relacionades amb els seus viatges per l’Índia i el Nepal, es va fer conegut fa unes dècades amb l’experiment ‘The Pandrogeny Project’, mitjançant el qual volia ”fondre’s” amb la seva dona fins al punt de ser una sola ‘entitat física’. En alguns dels seus col·lages, com el que podeu veure uns paràgrafs més amunt, fa servir tot tipus de materials de procedència humana, com ara cabells, saliva, semen o sang.

Dos apunts per acabar. Cal no passar de llarg de la pinzellada que l’exposició fa de la relació entre l’ocultisme i el món del còmic, amb dos noms propis, l’escocès Grant Morrison, renovador del gènere dels superherois, i el franco-xilè Alejandro Jodorowsky, escriptor i director de cinema amb nombroses incursions en el còmic. I, ja en la darrera sala segons el recorregut proposat pel comissari Enrique Juncosa, cal aturar-se també a la projecció de l’obra de Bruce Conner, pioner del cinema experimental, i veure uns minuts de ‘Easter morning’, una peça de video-art de ritme trepidant, amb fulles i flors desenfocades com a principals protagonistes, que crea sensacions intenses.

En definitiva, ‘La llum negra’ és una mostra que no pot deixar indiferent al visitant, sigui quin sigui l’apriorisme que aquest tingui respecte a l’impenetrable món de les tradicions ocultes. Tothom té algun espai no racionalista en la seva ment, en la seva personalitat o en la seva manera d’afrontar la vida. I dins del CCCB, aquesta escletxa secreta pot trobar un sentit.