Les imatges de dones darrere de les expedicions

“El món es veu tan sols en fragments; no n’hi haurà un altre. Hi ha instants, molles, configuracions momentànies que, una vegada formades, es desfan en mil trossos”. Aquesta citació de l’escriptora i assagista Olga Tokarczuk sobrevola l’exposició “Dones. Imatges fragmentades“, que té lloc al Museu Etnològic i de Cultures del Món. La mostra, que es podrà visitar fins al 12 de març, recull un centenar de fotografies inèdites de dones de diversos continents que formen part dels arxius fotogràfics del museu i de la Fundació Folch. Són imatges captades durant les expedicions dels etnòlegs Eudald Serra i August Panyella, i que van ser fetes entre les dècades de 1950 i de 1980.

“És la primera vegada que el Museu Etnològic obre l’arxiu amb clau de gènere”, diu la comissària Ainize González

L’exposició es divideix en dos àmbits. En les primeres sales, es mostra una selecció fotogràfica que forma petits relats, com les maternitats de l’època, les joies, la importància de l’aigua, la quotidianitat o el colonialisme, i on el context en què van ser preses les instantànies adquireix una rellevància especial. El segon àmbit, en canvi, el configuren imatges retallades, i l’artista contemporània Mercis Rossetti es focalitza en els detalls: les sabates, les mans, les arracades, els ulls. El fil conductor que uneix tots dos espais, tanmateix, és la figura de la dona.

“És la primera vegada que el Museu obre l’arxiu amb clau de gènere perquè volíem posar llum sobre allò que queda sempre amagat”, explica Ainize González, coordinadora i comissària de l’exposició junt amb Mercis Rossetti. “L’arxiu queda sempre amagat darrere els objectes d’una mostra, i, de la mateixa manera, les dones i els objectes vinculats a elles sempre són en un segon pla”.

Una revisió crítica i contemporània de la mirada del fotògraf

Les fotografies i, per extensió, les dones retratades, s’inclinen a l’arquetip, a la no personalització, a la cerca d’una imatge tipus. És per això que la voluntat de fer una revisió contemporània de la mirada dels expedicionaris que van fer les instantànies impregna tota la mostra. Així, en el primer àmbit, una cronologia que abraça des del 1959 fins al 1975 copsa una de les parets del Museu i s’hi ubiquen una desena de fotografies de dones de diferents països. Aquest espai convida l’observador a reflexionar sobre la seva pròpia manera de mirar i sobre el lloc que ocupa al món a l’hora d’interpretar les fotografies. “Els expedicionaris van viatjar per diferents països en una època determinada, i cada fotografia és escollida amb una intencionalitat concreta”, exposa González.

Els retrats parlen d’eurocentrisme, de l’erotització de la figura femenina o de l’exotització de les cultures

El ball d’una dona del Marroc, una japonesa lluint una indumentària occidentalitzada, dones espanyoles vestides d’època i modelant figures de ceràmica, l’espatlla d’una dona de Mali i la mirada a càmera d’una senegalesa són les imatges que adornen la línia temporal i ofereixen detalls de qui les retratava. Parlen de l’eurocentrisme, de l’erotització de la figura femenina, de l’exotització de les cultures i de la romantització de la ruralitat. “Hi ha una interpel·lació al visitant i una reflexió crítica i contemporània sobre com mirem, com ens situem davant d’unes dones que se sabien observades”, resumeix la comissària.

Les microhistòries

La història de la Natividad va emergir quasi de casualitat quan l’exposició va obrir les portes al públic. “Quan vas estirant, van sorgint petits relats i, llavors, les fotografies agafen interpretació i sentit“, exposa González. Una de les imatges de la mostra va ser feta l’any 1960 a Mota del Cuervo (Conca), un poble en el qual només les dones treballaven la ceràmica, i hi apareix una cantirera carregant quatre càntirs. La intrahistòria darrere d’aquesta fotografia es va poder conèixer després que una dona del poble visités l’exposició i la reconegués. “Les filles de la fotografiada van trucar al Museu i ens van explicar que era la seva mare, i que a casa hi tenia l’últim forn comunal on totes les veïnes hi anaven a coure la ceràmica”, recorda la comissària. “Hem tancat el cercle i li hem pogut posar nom: aquesta dona és la Natividad”.

La importància del context

En les primeres sales de la mostra, la importància del context en el qual es van fer les fotografies queda palesa en algunes peces de l’exposició, com els retrats fets l’any 1954 a la presó de Nador, en aquell moment part del Protectorat espanyol al Marroc. “A les imatges hi apareixen subjectes colonials, que, a més, són dones i de classe social baixa“, rebla González. “Per tant, les discriminacions es van superposant”. I és que l’existència d’aquesta “relació de poder” és el que va permetre que els expedicionaris entressin a la presó i captessin les instantànies. “Sense posar-hi aquest context, qui mira les fotografies només es fixaria en el pentinat, en la roba o en el rostre de les fotografiades”, continua la comissària.

El càntir a les fotos remet al paper de les indígenes en la lluita mediambiental i en l’activisme climàtic

De la mateixa manera, els objectes intrínsecament lligats a les dones han estat històricament allunyats de les peces rellevants de les col·leccions, com si la seva única funció fos la de decorar-les. Amb la intenció de revertir aquesta lògica, el càntir pren protagonisme en la mostra, perquè és emblema de la relació entre la dona i l’aigua. “Malgrat que hi ha una romantització de la idea que les dones se socialitzen als safaretjos, als pous i a les fonts, la seva vinculació amb aquests espais va molt més enllà”, destaca González. Des de la contemporaneïtat, doncs, aquesta connexió remet a la crisi climàtica, a la falta de recursos i a la quantitat d’hores que moltes dones i nenes del món encara han de dedicar per agafar aigua i poder abastir les seves comunitats, però també al paper de les indígenes en la lluita mediambiental i en l’activisme climàtic.

El ‘zoom’ en el detall

Però què passa quan les fotografies es desposseeixen del seu context? Aquesta és la tasca que ha desenvolupat l’artista Mercis Rossetti en el segon àmbit de la mostra, que es titula La memòria de les aranyes. “Desplegats, els gestos congelats d’aquestes dones configuren un atles de relíquies. L’accent es troba en un ull, en un penjoll, en la posició dels peus o en els estampats de les teles que vesteixen. Els fragments amaguen, però també delaten. El fotògraf esdevé aranya i estructura la malla de la memòria“, escriu Rossetti al llibret de l’exposició.

Quan el context desapareix i, en conseqüència, la mirada del fotògraf es fa menys visible, “t’enfoques en el detall i t’apropes a la dona d’una altra manera”, puntualitza González. Tanmateix, existeix un diàleg entre les dues parts: “És interessant veure la fotografia sencera i com es talla, perquè l’una no s’entén sense l’altra“, conclou.