Crític Cerca
Espai Crític

Miralls i memòria

El Mercat de les Flors s'integra al DOPODO, un grup de nou entitats culturals europees que combaten la discriminació per edat en la dansa

02/12/2020 | 06:00

Un fragment de l'espectacle 'EstO nO es mi cuerpO', d'Olga Mesa i Francisco Ruiz de Infate / TONY TRICHANH

Societat de madrastres de Blancaneus, sembla que tots els miralls ens diguin que n’hi ha una de més bonica i jove. Vivim envoltats d’estereotips de bellesa associats a la joventut. I el sector de la dansa, tan arrelat al cos, no podia escapar a aquesta tirania, si bé amb la pràctica i el diàleg constants n’ha extret algunes idees interessants per sobrepassar-la. Precisament idees sobre els lligams, la bellesa i la memòria que són les bases del projecte DOPODO (Dance On, Pass On, Dream On) iniciat per un grup de nou organitzacions europees de Bèlgica, Eslovènia, França, Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Sèrbia i Suècia, en el qual ara s’integra el Mercat de les Flors amb la programació dedicada a Deborah Hay, Olga Mesa i Mal Pelo.

Però el treball sobre el llegat no és nou per a aquesta institució ni per a la seva directora, Àngels Margarit, qui des de els inicis al capdavant de la casa de la dansa s’ha esforçat a dissenyar programes que revisen trajectòries i s’expandeixen intergeneracionalment. Això va en plena consonància amb les tres línies d’actuació del projecte DOPODO: la creació d’una companyia de dansa amb ballarins majors de 40 anys, la investigació de la transmissió de la dansa (de ballarins a ballarins, i també a través d’investigacions acadèmiques o tecnologies digitals) i l’acompanyament de projectes que conviden al moviment i la reflexió dels cossos madurs. Tot plegat amb l’objectiu de combatre la discriminació per edat en la disciplina de la dansa i promoure la transmissió del seu patrimoni.

Olga Mesa: “La memòria ens activa en el present”

Tanmateix, per a la coreògrafa i artista visual Olga Mesa aquest concepte de patrimoni és problemàtic perquè “el patrimoni serveix a interessos polítics”, mentre que la dansa va més enllà, és un fet social i íntim, en què l’exercici de “la memòria com a pràctica es correspon a un apropament cap a l’altre”, diu Mesa. En aquesta línia ha treballat la peça que es presentarà el mes de gener al Mercat de les Flors, ‘2019. estO NO Es Mi CuerpO’, la revisió del seu ‘solo’ del 1996, ara amb la ballarina Natacha Kouznetsova. Totes dues comparteixen el dispositiu escènic creat amb Francisco Ruiz de Infante, sense acabar de trobar-se perquè responen a diferents plans temporals i espacials que només el teatre pot mostrar dissociat ja que, en realitat, segons la coreògrafa, “la memòria ens activa en el present, el rewind només té sentit des del present”.

Preguntada per les emocions que emergeixen en veure el material coreogràfic del seu ‘solo’ en un altre cos, Olga Mesa contesta: “La primera sensació és de familiaritat, d’una cosa ja viscuda i, alhora, d’estranyesa, desconcert i curiositat per aquest altre cos. I finalment hi ha un despreniment amb el qual apareix la consciència del relleu, com si aquest hagués estat la teva missió, allò que donava sentit a tot el que havies fet fins el moment. És una qüestió ancestral, una cadena que es va fent, on cadascú hi posa el seu granet”.

Del ‘Bach‘ de Maria Muñoz al ‘My Choreographed Body‘ de Deborah Hay

El mateix entreforc ressona en les paraules de la ballarina Maria Muñoz, de la companyia Mal Pelo, respecte al seu ‘solo’ ‘Bach’, creat el 2004. Així ho explica: “Hi ha una sensació de pertinença; però no que allò em pertanyi a mi, sinó que sento que una part de mi pertany a aquell material; i després de separació, perquè ja ha passat a les mans d’algú altre que li dóna un nou enfocament. I llavors quedo en un espai intermig: sento que en formo part, com si el propi material fos una comunitat feta de punts de vista i de vivències”. El mes de maig podrem tornar a veure ‘Bach’ amb Maria Muñoz acompanyada al piano de Dan Tepfer i a Federica Porello ballant la versió sonora original, que va gravar Glenn Gould. Seran dues peces diferents, encara que siguin la mateixa coreografia, perquè cada cos té la seva energia i guarda les seves memòries.

Com diu la coreògrafa i ballarina Deborah Hay, “no es tracta d’aprendre a ballar, sinó d’aprendre de ballar”. Deborah Hay porta ensenyant tota la vida, i també balla encara ara, a punt de complir els 80. La podrem veure al mes de març amb la seva peça ‘My Choreographed Body… revisited‘ i amb ‘Lecture on the performance of Beauty’, on explica que cada cèl·lula del seu cos “té la capacitat de percebre bellesa i de rendir-ne, les dues coses alhora, i així és com m’entreno i com entenc que pot ser la bellesa”.

Deborah Hay, explicant una de les seves coreografies en un simposi de l'Akademie der Künste (Acadèmia de les Arts) de Berlin / CAMILLE BLAKE

Toni Jodar més enllà del projecte DOPODO

Igual que ella, Toni Jodar també reivindica la figura de ballarí sènior. Fa dues dècades que va crear el projecte ‘Explica Dansa’ per incidir en la societat a través de programes educatius on posa en valor la memòria del seu cos. El 1989 ell va estar en la creació de Cesc Gelabert ‘Belmonte’ (una de les peces que més ha girat en la nostra història de la dansa) i explica que la reposició que se’n va fer el 2010 amb ballarins d’una qualitat tècnica indubtablement superior, no podia transmetre l’experiència vivencial de la recerca, “el fet d’haver visitat el poble de Belmonte, la seva família… Per a ells eren dades històriques, per a nosaltres estava en el cos”. Aquesta temporada, fora del projecte DOPODO, Toni Jodar presentarà al Mercat de les Flors un treball —a cavall entre la conferència, la biografia i l’espectacle— sobre les danses tradicionals, on identifica “una connexió molt clara amb les rememoracions d’infantesa i amb uns lligams locals i amb el territori que són molt forts, i que la dansa contemporània no ha tingut igual de presents”.

Això fa que observar un ballarí movent-se sigui en realitat assistir a l’aparició de la memòria que transita pel seu cos i el transforma. Toni Jodar ho explica així: “És com una llum que ve donada per un estímul, potser una imatge o un so, i em connecta amb la memòria. Llavors s’encén una petita llum que em du a una coreografia i a una part del cos i, com un magma, d’allà es connecta amb un segon estímul que s’il·lumina i encén una altra part i així em va envaint i es va apoderant de tot el meu cos, encomanat-se.” El seu cos, com el de tots els que ballen, s’ha entrenat en deixar-se posseir, contaminar i transportar pels gestos que han quedat inscrits en cadascun dels seus músculs per obra d’una memòria cel·lular que esquiva el pensament i és, tot simplement i radicalment, present.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el nou llibre de Brigitte Vasallo i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies