29/10/2019 | 18:00
El Museu Etnològic de Montjuic presenta una ‘primera transformació’ de l’exposició ‘Les cares de Barcelona’, una mostra immersiva pensada amb l’objectiu d’ajudar a redescobrir la ciutat a partir de la seva gent, els seus missatges, les seves festes, els seus carrers i edificis, les seves diferents cultures…
Inaugurada al 2017, l’exhibició ara ha patit aquesta “primera transformació”, amb la qual s’incorporen nous espais, que aporten nous continguts i experiències fruit de les recerques que s’han fet els darrers mesos. Ens trobem amb l’Oriol Pascual (Barcelona, 1961), cap de Programes Públics del Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), a l’entrada de la seu de Montjuic (l’entitat té també una altra seu, al carrer de Montcada). Després d’una breu xerrada, posem fil a l’agulla al tema que ens ocupa: què és això de ‘Les cares de Barcelona’? Sí, sabem que és una exposició que busca mostrar la ciutat des d’una altra òptica, fugir dels tòpics. Però en què es tradueix aquesta ‘teoria’? Quin és el valor afegit que hi trobarà el visitant, d’aquí o de fora?
Fa uns mesos vam parlar amb en Pep Fornés, director del museu, que ens deia que “la museologia social moderna fa partícep a la gent amb el patrimoni i és la mateixa gent la que s’explica de vegades”. És això al que us referiu quan parleu de ‘museu social’?
El que es coneix com a ‘museu social’ ho estem concretant a la pràctica. Sabem que estem transitant cap a un nou model de societat, amb la revolució tecnològica 4.0. Tot això està capgirant la nostra quotidianitat, la nostra manera d’entendre el món, els nostres valors, creences, etc. I evidentment, els museus van ser creats a finals del segle XIX, a partir dels gabinets de curiositats i les col·leccions privades, amb unes condicions molt concretes per transmetre coneixement en una època en que no hi havia ni telèfons, i giraven al voltant del que era l’exposició de la col·lecció. És a dir, tot el que s’havia recollit ho exposaven al públic a través d’una museografia, més o menys atrevida. Tot això, evidentment, ara ja no funciona així.
I com funciona ara?
No només la transmissió de coneixement, sinó, fins i tot, la mateixa manera de generar coneixement, ha canviat. Nosaltres ja no som els intermediaris d’uns experts, que volem arribar a través d’una actitud divulgativa, al gran públic. Nosaltres ja estem generant coneixement. Els museus etnològics són capdavanters en un nou model de ‘museu social’, si més no, a nivell teòric. Després, per portar-ho a la pràctica, xoquem amb moltes resistències. Ens hem de plantejar què és un museu d’antropologia.
Més preguntes a l’aire: què és, o com és, o com hauria de ser, un museu d’antropologia?
Si surts al carrer i ho preguntes, ningú sap definir-te’l. Els és més fàcil definir-ne un d’història. Diuen: allà puc trobar unes ruïnes, i, a partir d’aquestes, sabem un període de l’evolució de la ciutat, per exemple. Però en un museu d’antropologia, què hi ha? Nosaltres partim d’algunes idees molt senzilles: un museu d’antropologia, actualment, ha de treballar el que és ‘memòria viva’. Entenem que ‘memòria viva’ és la de fins a tres generacions enrere. Cada generació es calcula d’uns 25 anys, per tant, fins a 75 anys enrere, considerem que és una memòria que encara es transmet d’avis a néts. I a partir d’aquí, hem de veure com determinats valors, determinades creences, determinades concepcions del món, es van concretant en un relat, en un discurs determinat, que no és el determinant. En aquest procés és on ha de parlar l’antropologia. I la matèria de treball és la gent, és matèria viva. A diferència d’un historiador, nosaltres no anem a les ruïnes, no anem a l’arxiu, a buscar informació. Anem a persones que són com nosaltres, i per tant nosaltres som observadors participants, també. Tot això ho dic per explicar el pressupost del Museu. No només tenim objectes, els de la col·lecció del Museu. Haurem de començar també a tenir objectes intangibles: testimonis, gravacions, mil coses d’aquestes.
És això que dieu de fer un museu “amb la gent”… Però com ho poseu en pràctica?
Sí, és aquest plantejament de museu vivencial, que es fa amb la gent i per a la gent, però sobretot “amb la gent”, és molt important remarcar-ho. Ara mateix al Museu tenim dues seus: a baix [a la seu del carrer Montcada], tenim l’aparador; allà estem ensenyant la nostra col·lecció, que són tots aquests materials recollits amb moltes expedicions, i també afegint les col·leccions privades que ens han donat, que fa un recull del que són les mostres de cultura primitiva d’arreu del món. Ara està ensenyat des d’un punt de vista estètic, des del punt de vista de l’interès que tenen com a objectes d’art, i expliquen molt poc de les societats que els van originar. Però d’altra banda, aquestes societats ja no són així, han evolucionat. És com si nosaltres anéssim a un museu i veièssim: “los catalanes”, i trobéssim un ‘paio’ amb una barretina i una samarra i ballant sardanes. Home, sí, forma part de la nostra identitat, però ja no som així. A les escoles també tot evoluciona: desapareixen les assignatures, es fan treballs per projectes, a partir d’un centre d’interès. Es treballarà en un ambient on ja no hi haurà notes, no hi haurà classes magistrals. Els museus ens haurem d’adaptar a aquesta nova realitat, perquè també ens demanaran que hi participem amb els nostres recursos. Hem començat a pensar com ha de ser això que anomenem ‘museu social’. I ens hem inventat això de “Les cares de Barcelona’. En realitat, és un laboratori, en el qual hi ha un fil argumental de tota l’exposició, que ha fet l’Adrià Pujol [antropòleg, escriptor i traductor, impulsor de l’Observatori de la Vida Quotidiana], que s’interroga sobre què és ser barceloní, què és la marca Barcelona, quina imatge tenim de la ciutat, com es construeix l’espai públic, com es regula… i a partir d’aquí, hem introduit tot un seguit de recerques que estem fent amb la participació de la gent.
El visitant què hi veu?
Presentem la recerca (de què va, qui l’ha impulsada) i els resultats a través d’una “experiència sensorial immersiva”. Et donem un flaix. I després hi ha uns Bi-cons, en la segona transformació, on llançarem les conclusions dels estudis. Totes aquestes recerques han donat uns documents finals de 32 pàgines, que hem pensat per imprimir. Però de moment, els disparem digitalment, amb una APP, que és ‘Barcelona sense barreres’, que ja està funcionant per a persones amb discapacitat, i li afegirem una nova capa, que és la part científica. Són documents amb les hipòtesi de sortida, una experiència empírica sobre el terreny, amb participació de molta gent, i les conclusions d’aquest treball. Hi ha quatre estudis ja acabats.
“Cal aplicar l’ús de les noves tecnologies en la pre-visita i la post-visita a l’espai del Museu”
Els podem veure?
Per exemple, aquest ‘Barcelona com a escenari de bodes’, que consisteix a agafar els diferents col·lectius, xinesos, filipins i equatorians, i amb els fotògrafs que fan els ‘books’ de boda, vam trobar els llocs més emblemàtics per a casaments d’aquests grups socials. I això és l’aplicació de les noves tecnologies als espais museístics. Quin problema té això d’aplicar les noves tecnologies? Que usualment es fan per millorar l’experiència de la visita al museu, però hi ha dos moments que ningú està treballant, que és la pre-visita i la post-visita. Preparar abans als visitants perquè, quan arribin, les seves expectatives estiguin delimitades i que allò que se’ls ha explicat prèviament ho vegin al museu. I quan marxis, et donaré un seguit de continguts perquè te’ls emportis a casa i te’ls puguis mirar tranquil·lament fora de l’espai.
Un altre exemple: els ‘selfies’, que s’ha convertit en una nova narrativa urbana. Vam fer un altre treball, sobre els ‘selfies’, durant unes vacances, amb el diari ‘Ara’. Vam proposar que la gent ens enviés ‘selfies’ dels llocs on van estar. I vam afegir alguns ‘selfies’ inventats de moments històrics de la humanitat. La experiència immersiva al Museu quina és? La possibilitat de fer-se un ‘selfie’ amb un croma (on pots afegir el fons que vulguis) i després enviar-te-la on tu vulguis.
‘Micro-barcelones’ explica com es conforma el paisatge urbà. Els arquitectes impulsors van fer un catàleg de totes aquelles morfologies urbanes que contradiuen la idea que tenim de la ciutat. Si jo preguntés “defineix-me Barcelona”, segurament em diries, el Gòtic, l’estructura rectilínia de l’Eixample… Però hi ha altres morfologies, com els passatges de cases de treballadors, que el PGU ha preservat, perquè estaven afectades… els horts urbans envoltats d’autopistes… tot això contradiu les idees preconcebudes de la ciutat que tenim nosaltres. Et poses les ulleres de 3D, i en comptes de desplaçar-te a veure-ho, doncs… ho veus mitjançant les imatges en 3D.
Ara mateix s’està produint un trencament, entre la societat analògica i la nova societat digital. Aquest trencament el veus ja: un xaval de 10 anys no té ni idea del que és un ràdio-cassete. La idea és posar gent gran en contacte amb joves. Els joves porten fotos d’artilugis que tenen a casa, i la gent gran els explica no només com funciona sinó anècdotes del seu passat. Ha vingut molta gent i ha estat molt emotiu… T’has d’adonar que aquí hi ha poc objecte. A tot aquest espai li diem laboratori perquè és un espai més d’experimentació que de contemplació. Aquí al mig posarem una aula d’una escola, podrem fer les posades en comú de manera informal.
Quin és el perfil dels qui hi participen?
Això ho fem a través de l’Associació Textura de Cultura, que connecta escoles amb gent gran de casals d’avis, per exemple. Ells fan un treball previ i aquí vénen a fer la posada en comú. Els asseiem en diferents grups i després fem una entrevista a cada persona gran, que ens explica com funciona cada objecte. Hi ha unes conclusions que dispararem a través del vídeo.
Hi haurà una segona transformació, oi? Com feu la transició entre una i altra?
L’espai va mutant, sense canviar el fil argumental. Aquesta segona mutació la nostra idea és llançar-la a partir de Nadal. Aquí ve una cosa molt maca que hem fet, el tema de les pervivències olfactives a Barcelona. El centre d’interès sempre és Barcelona i el discurs va al voltant d’això en diferents perspectives. Ens hem plantejat quin és l’olor que singularitza la ciutat. Ho fem amb una empresa que es dedica als temes d’olor des del punt de vista antropològic. Primer vam escollir quatre espais, perquè la ciutat és molt heterogenia i no té les mateixes olors a tot arreu. No és el mateix Ciutat Vella, que la Barceloneta o el port, juntament amb Poblenou, l’espai d’industrialització tradicional, i finalment els nous espais tecnològics, el nord de l’Eixample, on s’estan ubicant moltes d’aquestes empreses. Perquè vegis com és el model d’investigació participada, en el sentit que nosaltres no som els experts que enviem ja una teoria elaborada a l’acadèmia, sinó que estem elaborant teoria amb tothom… un grup de persones va anar a cadascun d’aquests àmbits, i matí, tarda i nit havien d’ensumar i descriure el què ensumaven. Et posaven l’hora que hi havien anat, el lloc exacte i les olors que havien tingut. Per exemple, estic assegut en un bar del Poblenou, de la cuina m’arriba l’olor de ‘fritanga’, perquè estan fent peix, a la taula del costat estan destapant unes cerveses artesanes i m’arriba l’olor de llúpol. El més maco de l’estudi són les descripcions que fa la gent. De tot això, es fa la paleta d’olors. Conforme es van repetint més olors d’aquest tipus, es va conformant la persistència d’olors de cada lloc. Això ho passem a un químic, i ell ha de fer la destilació, a través d’una fórmula, per treure’n una essència. Quatre essències d’aquests quatre llocs. Podràs accionar un mecanisme, sentiràs aquesta olor i al mateix temps portaràs un palet impregnat d’aquesta olor, que et donarà l’explicació de quina és la formula, quines olors són… Hem fet aquesta investigació participada, ara hem de veure el retorn i com ho incorporem. Aquestes olors evoquen coses… La gent que vingui pot dir que no està d’acord amb les olors i donar-nos idees noves de què els evoquen. Tot aquest retorn ens estem plantejant com posar-lo en el laboratori.
“Estem experimentant com poden ser els museus del segle XXI”
Una exposició d’olors, interessant… D’altres experiències sensorials?
Hem fet una cosa similar amb els sons. Hem fet quatre rutes per Barcelona, allò que caracteritza cadascuna en sons. Aquí tindràs uns sillons còmodes, per escoltar els sons, amb uns cascs. D’entrada totes les ciutats tenen un panorama sonor molt complex, i molt marcat pel trànsit. Però podem trobar peculiaritats de Barcelona, com per exemple, el repartidor de butà que va picant amb un pal metàl·lic sobre les bombones perquè la gent sàpiga que passa pel barri. Això ens ho han dit molts turistes, que flipaven amb aquest so. Un altre so molt característic és el dels bitllets de metro.
En la segona transformació, una altra cosa que farem és plantejar-nos el concepte de ruïna. Hem demanat a la gent que faci fotografies sobre la degradació urbana. El concepte de ruïna clàssic és aquell que ens connectava amb civilitzacions que havien construït per durar en el temps. La gran diferència és que en l’èpòca contemporània el producte industrial és un producte d’enderroc, que quedarà abandonat al mig de l’espai públic i que s’anirà desintegrant, no és com les piràmides d’Egipte. Anem a buscar el residu urbà. Hi ha una persona fent fotos de bicicletes abandonades, en diferents moments… ara li falta una roda, ara el manillar, etc., fins que només queda un manyoc de ferro. Així es veu com avança la degradació. Un altre farà fotos de matalassos abandonats, un altre d’animals morts a la via pública… Aquí obrirem una finestra de participació perquè tothom que tingui una idea en aquesta línia, que ens presenti la seva feina i la hi posarem.
Hi haurà una tercera mutació?
Sí, parlarem de sobirania alimentària i horts urbans. I ens agradaria molt fer una cosa sobre futbol i nous fenomens comunitaris. Haurem de fer una recerca participada en la qual hi hauria la gent dels clubs, jugadors, aficionats… I tenim avançat un tema sobre ‘Barcelona màgica’. Estem vivint en una ciutat amb molta tecnologia, però la gent continua mirant l’horòscop. Això ho fem amb en Roger Canals, que ha estudiat molts dels rituals que han arribnat a Barcelona per la immigració de tot el món.
