Pelai Pagès: “La memòria històrica ha de ser una garantia de futur”

Objectivitat, neutralitat, rigor, honestedat… Quin ideal creu que ha de moure l’historiador en la seva tasca?

Jo penso que sobretot s’ha de ser rigorós. Al marge de les posicions de cadascú, la història existeix al marge de l’historiador. Els fets són els que han esdevingut. El que passa és que l’historiador els interpreta. I aquí comencen a jugar un paper les posicions ideològiques i altres factors.

Aquests factors semblen inevitables. Detecta una exigència quimèrica de neutralitat? Es demana que l’historiador, el periodista, l’analista, siguin com receptacles buits que només transmetin dades pretesament objectives, com si això fos possible.

Sempre que sento un historiador que diu que és molt objectiu, em genera dubtes. L’objectivitat absoluta, total, no existeix. Quan expliquem els fets, els interpretem, i quan els interpretem entra en joc una certa subjectivitat. La història no és mai objectiva al 100%, per molt que alguns ho diguin. I també crec que ha de servir per entendre el present, per entendre el que passa i el que pot arribar a passar. Així que també inclou una certa projecció de futur.

“Un historiador no s‘ha de posar límits pel que fa a les matèries d‘estudi”

La seva trajectòria exemplifica com la història es ramifica: ha escrit sobre el comunisme, la II República, la Guerra Civil, la Transició… Va escriure una tesi sobre Andreu Nin, i això pot conduir a l’estudi tant de l’anarquisme com del marxisme, de la guerra civil… Un fil va conduint a un altre?

Tot té interès històricament. Efectivament, vaig escriure una tesi sobre Andreu Nin l’any 1972, cosa que sorprèn la gent perquè encara estàvem en ple franquisme. Però aleshores, almenys a la Universitat de Barcelona, podíem estudiar Nin com també estudiàvem l’anarquisme o altres matèries. Crec que un historiador no s’ha de posar límits. Mai he entrat en la història econòmica, però no m’he posat cap barrera en els àmbits de la història política i social. Això sí: la meva esfera principal d’estudi és la contemporaneïtat, el segle XX.

Vostè va militar al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i ha estudiat en profunditat la història del moviment obrer català i de l’esquerra política. La seva militància ha influït en la seva mirada com a historiador?

No, no ho crec… Més aviat va ser a l’inrevés: potser vaig militar al POUM perquè vaig treballar sobre l’Andreu Nin, em vaig posar en contacte amb els dirigents del partit a l’exili. A més, era un moment en què acabaven d’aparèixer en català llibres com ‘Homenatge a Catalunya’, de George Orwell, o ‘Els moviments d’emancipació nacional’, del mateix Nin, que em van impactar molt. En tot cas, vaig militar en una època molt concreta i limitada en el temps, quan va haver un intent de reconstruir el POUM a l’interior del país, perquè el partit només havia existit a l’exili durant bastants anys. No crec que això hagi condicionat mai el tipus d’estudis que m’han interessat.

Una altra part rellevant de la seva dedicació ha estat l’estudi de la guerra civil. Com a persona que estudia el passat, com viu que representants parlamentaris parlin de “desenterrar uns ossos” per menystenir la memòria històrica?

Per a mi la guerra civil és el fenomen més important de la història contemporània a l’Estat: no s’entendrien els quaranta anys de dictadura ni moltes coses que vivim encara avui. Per aquest motiu, conèixer-la és fonamental. I també és bàsic conèixer la memòria històrica, perquè un país que no té memòria no té futur, perquè s’ha d’evitar que es repeteixin fets que ja han esdevingut. De totes maneres, no hem de confondre la història feta des de la historiografia i la memòria històrica, que són dos aspectes diferents i necessaris.

Creu que és el desconeixement el que possibilita que un partit en l’òrbita dels neofeixismes com VOX aconsegueixi tantes adhesions, o hi ha molt neofeixisme conscient arreu d’Europa?

Jo penso que el feixisme és conscient i responsable. No em puc creure que la gent que ha votat VOX no sàpiga exactament el que ha votat. També és un auge que es vincula al tema català, que no es va resoldre a la Transició i que és molt recurrent per a la dreta i l’extrema dreta. Fa poc vaig escriure un article a la revista ‘El Temps’ sobre les opinions de José Antonio Primo de Rivera al voltant de Catalunya. És curiós que els seus discursos no siguin gaires diferents dels que avui dia defensa gent que no és falangista. Per exemple, hi ha un personatge amb un nom similar al de Primo de Rivera que diu coses semblants a les que deia ell.

Catalunya també ha resultat una matèria sensible per a l’esquerra. El mateix llibre de Nin que abans esmentava va generar algunes friccions…

Sí, però l’esquerra tenia clar el tema de les nacionalitats de l’Estat espanyol abans de la Transició. Al famós congrés del PSOE l’any 1974 a Suresnes, on Felipe González i Alfonso Guerra aconsegueixen el control del partit, s’aproven resolucions que defensen el dret a l’autodeterminació de les nacions. Avui això ens pot sorprendre, perquè després es va passar de la ruptura a la reforma, i la reforma va suposar acceptar allò que defensaven els franquistes reciclats. Ara, l’esquerra espanyola no està tractant això com ho hauria de tractar.

Aquest estiu oferirà un curs sobre la vaga de la Canadenca dins del cicle “Els Juliols” de la Universitat de Barcelona. Va ser una de les grans mobilitzacions de la història catalana. Quin va ser el seu origen?

Entre 1917 i 1923, tot el conjunt de l’Estat espanyol, i sobretot Catalunya, va viure uns anys de profunda convulsió social. Entre altres raons, a causa de les conseqüències de la I Guerra Mundial. Espanya no va intervenir-hi, però va exportar molts productes a les nacions bel·ligerants amb un cost elevat: va augmentar el cost de la vida mentre els salaris no varen pujar. Al mateix 1917, la primera vaga general revolucionària va posar de manifest la importància que acabaria assolint el moviment obrer. Un cop van disminuir les exportacions, a més, va produir-se una certa crisi econòmica que va comportar els típics acomiadaments i retallades salarials. Uns acomiadaments a la Canadenca, que era la gran indústria subministradora de llum i aigua més important de Catalunya, va derivar en una vaga que va deixar sense energia les cases, les empreses, els tramvies.

Com definiria el seu impacte, la seva importància històrica?

Va tenir una importància cabdal. L’aturada social va ser considerable i va motivar una negociació que va dur a l’aprovació de les jornades de vuit hores de treball. Després, però, aquesta solució formal no va tenir una aplicació real. I la situació econòmica no va millorar. Així que l’agitació es va mantenir fins a la dictadura de Primo de Rivera.

La vaga va tenir lloc poc després de la revolució russa. Tot i ser llunyana geogràficament, va influir en la societat catalana?

Sí, va tenir un impacte aquí i a tota Europa. Es veia la possibilitat que pogués estendre’s per la resta del continent, i abona part de les burgesies van afavorir solucions autoritàries i parafeixistes. De fet, el primer feixisme, l’italià, apareix justament en aquesta època com una alternativa per evitar la revolució. La burgesia catalana també afavoreix el cop d’Estat de Primo de Rivera.

“La situació d’ara és molt diferent a la de 1917 perquè les condicions de vida de la classe obrera van millorar considerablement amb l’Estat del benestar”

Es pot traçar un paral·lelisme entre aquella situació de crisi econòmica i auge dels feixismes europeus amb el que està passant ara a Europa.

Crec que no. Efectivament, hem viscut una crisi econòmica, però la situació és molt diferent perquè les condicions de vida de la classe obrera van millorar considerablement amb l’Estat del benestar posterior a la II Guerra Mundial. El que passa és que la desaparició de la Unió Soviètica ha contribuït al fet que alguns sectors cerquin el desballestament d’aquest Estat social, com ja havien començat a fer Margaret Thatcher i Ronald Reagan.

Creu que es poden repetir vagues amb l’impacte que va assolir l’aturada de la Canadenca, en aquest present de treballadors desmobilitzats i atomitzats en subcontractes, en el règim de treballadors autònoms, amb uns vincles de coneixença i de solidaritat debilitats?

Em sembla que unes noves mobilitzacions amb aquest abast passarien per una revitalització del sindicalisme. Catalunya va viure la vaga de la Canadenca perquè la Confederació Nacional del Treball (CNT) va aconseguir reagrupar la majoria del moviment obrer al voltant d’uns posicionaments revolucionaris des de 1917. El meu dubte és si els sindicats actuals estan en aquestes mateixes condicions, perquè acabem de passar un primer de maig on les manifestacions van ser les més pobres dels darrers anys. Al sindicalisme encara li queda molt per refer-se, encara que la situació sigui de molta precarietat.

Al llarg de la seva trajectòria docent, ha detectat canvis en la manera com els estudiants afronten l’estudi de la història?

Se’m fa difícil de dir, perquè fa més de quaranta anys que dono classe i he vist generacions diverses… Crec que sempre hi ha hagut una mica de tot. Sí que veig que els alumnes solen implicar-se més amb temes que són d’actualitat, com Corea l’any passat. De vegades tinc la impressió que hi ha un interès una mica presentista. I alguns estudiants veuen en la història un mitjà per guanyar-se la vida, per sobreviure. En aquest aspecte, els hi dic que no pateixin: la història sempre estarà als plans d’estudis.

Més enllà de la transmissió de coneixement, què voldria inculcar-los?

Esperit crític, sobretot. El primer dia els hi dic que no creguin tot el que jo els dic. Si algú no està d’acord amb mi, que m’ho qüestioni. Per a mi, aquest esperit és bàsic en qualsevol mena de docència. Només amb esperit crític s’aconsegueix saber més i entendre millor el que va passar i el que està passant.

I com es planteja un curs com el que impartirà aquest juliol, on coincidirà gent interessada en la història del moviment obrer, estudiants i persones sense una preparació concreta en aquesta matèria? Serà un curs per a iniciats o per a tots els públics?

En principi per a tots els públics. Tractaré de la importància que va tenir la crisi de 1917, la vaga de la Canandenca, l’impacte de la revolució russa al moviment obrer català i els anys del pistolerisme que culminen amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Intentaré explicar tots aquests fenomens d’una manera que m’entengui tant una persona iniciada, sigui estudiant o llicenciat, com una persona que simplement té interès per la història.

*Per a més informació d’aquest o d’altres cursos del cicle “Els Juliols” de la UB, ves aquí.