05/11/2018 | 18:30
Fa unes setmanes, a CRÍTIC vam parlar de l’exposició ‘Ifni, la mili dels catalans a l’Àfrica’, que mostra la censura mediàtica a què va ser sotmesa la informació que tenia a veure amb aquella colònia per part de l’aparell franquista. Però no és la primera exposició amb la qual l’Etnològic toca la temàtica colonial. Fins al juny de 2017, per exemple, es va poder veure també a la seu del carrer de Montcada la mostra ‘Ikunde, Barcelona metròpoli colonial’, que explicava la relació d’explotació entre la burgesia catalana i la colònia guineana. Parlem amb Pep Fornés d’aquestes exposicions i també de com eren i com són els museus, de polítiques culturals i d’hàbits de la ciutadania.
Què és el que el motiva a programar exposicions com la d’Ikunde o la de Sidi Ifni?
La idea de programar exposicions que toquin la temàtica colonial i de la memòria incòmoda de barcelonins i catalans, i del que això significa, és una forma de complir un compromís que vaig assumir en el seu moment amb mi mateix. Els museus d’etnologia, d’antropologia i d’etnografia a Europa i al món, o parlen de la seva pròpia cultura del país, o quan parlen de l’experiència colonial que va portar a l’adquisició de col·leccions foranes, aprofiten per explicar el període colonial d’una forma crítica i autocrítica. Aquesta és la museologia social moderna, és la forma contemporània que avui dia en els països democràtics es planteja abordar el treball amb el patrimoni i la difusió d’aquest. No té sentit presentar objectes d’altres cultures pel simple fet que siguin bonics, això ja no toca avui dia en un museu contemporani.
Com ha de ser un museu actual?
El museu ha de ser un museu social, la museologia social és un paradigma diferent del que era la nova museologia dels anys trenta i seixanta en la qual s’intentava fer discursos didàctics, explicatius, per posar a l’abast de la gent el patrimoni. Avui dia la museologia social fa partícip a la gent amb el patrimoni i és la mateixa gent la que s’explica de vegades. A més a més és a partir de la realitat social, compromesa, crítica, des de la qual podem abordar les temàtiques. Els museus d’etnologia no hem de mostrar coses, hem de mostrar significats. Hem d’explicar continguts i fer-los entenedors. Avui dia un museu d’aquestes característiques s’ha de definir com un espai de confiança on poder mantenir converses complexes, incòmodes i compromeses. Si no, no té cap sentit que existeixi un museu d’aquestes característiques avui. És més, la meva opinió és que no ha d’existir cap museu si no planteja de manera crítica la realitat social i cultural que l’envolta. Els objectes, en si mateixos, no guarden memoria; som nosaltres els qui guardem la memòria dels objectes.
A un museu no s’hi va només a contemplar, no?
La contemplació simple de la bellesa la pots trobar fins i tot en una botiga. Un museu no és una galeria d’art, una casa de subhastes o una exposició de tresors i joieria. Un museu de cultura, d’arts, de ciència, com és el nostre cas, és un expositor de sentiments, d’emocions, de reflexions i de compromisos. Un museu d’antropologia ha de ser un museu crític, de ciència, no pas d’art. Un museu d’antropologia ha de ser un museu social, no només ha de ser un museu per antropòlegs. Ha de ser un museu de la gent per a la gent i amb la gent. S’ha acabat l’exercici de prepotència, de despotisme il·lustrat d’entendre els museus com aquells gabinets de col·leccionistes del segle XIX. La meva aposta com a director del Museu Etnològic i de Cultures del Món és el compromís crític amb la realitat social i cultural que ens envolta.
I com es porta a la pràctica, això?
Per posar un exemple, Barcelona és una ciutat d’acollida de gent migrada i refugiada, per tant el seu Museu d’Etnologia ha de ser el reflex d’això. Ha de ser conseqüent, ha de tenir un criteri coherent amb la realitat que l’envolta. Això no vol dir en cap cas fer política, és senzillament una qüestió de coneixements, el museu és un dipositari de coneixement i un divulgador d’aquest, al mateix temps que genera reflexions compartides amb la gent que ve als museus. El problema és que hi ha dificultats en posar en pràctica tota aquesta transformació. És per això que hem optat per fer exposicions temporals crítiques, diferents, que d’alguna manera contrarestin o compensin aquesta exhibició de la bellesa.
Quines són les dificultats que us trobeu per dur a terme aquesta transformació?
Les mateixes dificultats que troba qualsevol administració per fer canvis. Nosaltres formem part d’una administració, formem part de l’Ajuntament de Barcelona. És evident que tota organització o institució és reactiva als canvis. Canviar no és canviar de govern, canviar vol dir moltes altres coses. Vol dir canviar inèrcies, fins i tot la concepció i la idea del que és un museu. Dins l’International Council of Museums (ICOM), dins de totes les instàncies -participatives o no-, les associacions de museòlegs, direccions generals, direccions de serveis, canviar és difícil. Sovint som els directors dels museus els que remem a favor del canvi, els que volem un canvi en l’àmbit dels museus. Som els directors els qui donem la cara per aquest canvi. També és cert que s’ha magnificat massa la nostra figura, la de directors de museu. Els directors som simplement això, directors. Som uns gestors executius conceptuals que estem sotmesos a d’altres que ens dirigeixen i manen. No ens governen; ens manen. Per tant, com deia Agustí Alcoberro, els directors de museus a Barcelona no tenim poder, no som ningú. Tenim la intenció de canvi però només gestionem, no manem.
Però quan vostè es va presentar, suposo que portava un model de gestió per uns anys determinats que tenia pensat, un calendari d’acció, oi?
Quan he hagut de presentar algun projecte de museu -pensa que n’he presentat dotze de diferents per aquest museu, i en algun cas aquests projectes són de 200 ó 300 pàgines, com una tesi doctoral- els conceptes i idees no s’acaben mai, ni a mi ni a l’equip que dirigeixo. Els qui es presenten per un concurs de direcció han de presentar un treball d’unes 30 pàgines: no vol dir res, no és un vara de mesura. Els criteris de selecció de personal a mi se m’escapen. El que si sé és que per més que hi hagi criteri, coneixement, ciència i formació, qui decideix cap a on va la gestió del patrimoni no som els directors.
Qui decideix, doncs? Els polítics? Els tecnòcrates?
Jo no diria els tecnòcrates, jo diria l’estructura que comanda. Els polítics tampoc tenen un criteri format sobre temes de patrimoni, museus o cultura en general. Algun d’ells pot parlar de difusió cultural i potser tenen alguna idea de cap a on s’ha d’orientar la inversió, per exemple en fer fàbriques de creació. Sovint nomenen la direcció d’algun festival d’art, arts escèniques, dansa, poesia, teatre, etc. Això es posa en mans que en principi saben sobre aquest tema. Si el resultat no és l’esperat, es canvia aquesta persona i es posa una altra. Els museus són de cocció lenta i volen una estabilitat en els equips professionals perquè són d’altíssima especialització. Aleshores què passa? Es té la sensació, crec jo, que el qui mana veu que els equips de professionals especialitzats són de difícil control, i això no sol agradar. Avui dia anem amb el temps immediat de controlar, de decidir, de canviar les polítiques… Un museu costa molt de canviar.
Tornant un moment a una frase que ha dit abans, afirmava que dirigir un museu no és fer política…
Exacte, el que fem els museus no és fer política, nosaltres difonem coneixement, propiciem reflexions.
Però, d’alguna manera, tot és política, no? Vull dir que en el moment que decideix fer l’exposició sobre Ikunde, o la de Sidi Ifni, i no una altra, s’està posicionant en cert sentit…
Fer ‘Sidi Ifni’ no és fer política. Parlar de la ‘mili’ africana dels catalans a Sidi Ifni és parlar d’etnohistòria, és parlar de la visió dels altres, parlar de l’alteritat, parlar d’un passat colonial, parlar d’història i parlar d’antropologia a l’hora. Això no és fer política, això és divulgar coneixement. Això és des de l’acadèmia, perquè a més a més l’equip d’investigadors és de diferents universitats. És una aplicació de les polítiques culturals d’una forma concreta, una cosa és fer política sectària d’un partit concret o d’una ideologia. Ideologia i deontologia són dues cares d’una mateixa moneda, no som neutrals.
Aquí és on vaig. Aleshores creu que algú, diguem-ne “dels que mana”, es pot haver ofès per Ikunde o Sidi Ifni? Això de programar una exposició que per exemple mostri les vergonyes de…
Del franquisme, de l’època colonial i fins i tot anterior, de la República i de la dictadura de Primo de Rivera. Sí, segurament alguns polítics no estan contents però bé, ningú s’ha queixat. Altres experiències que hi ha hagut a la ciutat i al país en l’àmbit expositiu fins i tot, han suscitat polèmica i contestació popular, conceptual, política, ideològica deontològica. En el nostre cas, mai. Hem abordat temes que no s’havien abordat o que feia massa temps que no s’abordaven, com, per exemple, les etapes colonials de la ciutat de Barcelona, de Catalunya o d’Espanya. Per tant una ciutat que vol acollir, que parla de refugiats, ha de poder plantejar exposicions que parlin del seu passat colonial i… on es pot fer millor que al Museu d’Antropologia i Etnològic?
Retornem al concepte que ha citat sobre que un museu no és un lloc on només mostrar records o objectes, sinó del pensament i sobre el que hi ha darrera d’aquests objectes.
Els objectes són rellevants en tant que estimulen, faciliten la comprensió d’un relat, d’una història, d’un pensament, d’una memòria. Sigui còmode o incòmode, sigui plaent o dolorosa. Un museu és un espai on tu entres i aprens coses. A diferència d’una universitat, un museu està obert a tot aquell que tingui o no estudis, amb o sense dificultats. Per anar a un museu no cal una matriculació ni una nota de tall per entrar. Un museu és un espai obert al coneixement; és integrador, no excloent. Un espai de cultura, de ciència, on incorporar tota mena de reflexions.
Tota?
Com més pugui ser capaç d’impugnar la creença que hi ha sobre una determinada cosa i reflexionar sobre el contrari, millor, perquè vol dir que provoca controvèrsia. La controvèrsia no és polèmica o contestació, no és una cosa negativa. L’Ateneu Popular de Cultura de l’Hospitalet de Llobregat dels anys 20 tenia dins dels seus estatuts provocar la controvèrsia entre els seus associats. De la controvèrsia, del debat, de la discussió, apareix d’una forma socràtica un coneixement aproximat a la veritat socràtica. Estem en això: en un espai de controvèrsia, evidentment, però pacífica, contrastada, reflexiva, de bon rotllo. Això és el que ha de ser un museu, això és el que vull que sigui el museu.
I com encabim això en la societat de les presses, del “ara i aquí”, del “al moment”, del “no em facis pensar gaire”?
Nosaltres no som un museu per a turistes, el nostre públic potencial i real és la gent de Barcelona i de Catalunya, hagi nascut on hagi nascut. El nostre sí que és un museu on venen els migrants, i tant, ja que els fem partícips de les nostres propostes. Nosaltres sempre hem fet, des del Museu Etnològic, una sociologia activa que també busca integrar els indígenes com les colles de geganters, les colles de diables, la festa major de Sants, de Gràcia, de Reus, de Mataró. Tenim indígenes de moltes maneres, podríem dir. Hi ha dificultats a l’hora de poder fer això, però també tenim còmplices actius que són aquests indígenes nostres i indígenes nascuts a altres llocs. Som un museu on els gitanos han col·laborat per fer exposicions. Els gitanos catalans i els de fora.
Per fer la d’Ifni també heu treballat amb gent que hi va ser, ex-combatents catalans…
Aquesta ha estat una exposició clarament de museologia social col·laborativa, hi hagut una relació estreta amb l’associació d’excombatents d’Ifni. Una associació que està a Almacelles. Va morir molta gent d’Almacelles a Ifni, molts dels que van anar a allà eren d’aquest poble. Els van enviar a la guerra. No només de Catalunya, però sí entre ells. El fet que aquests soldats fossin allà en aquell moment -fa seixanta anys, fent una guerra, l’última guerra, i que va perdre Franco- tenia un interès evident. És parlar d’un tema amagat. Els objectes de l’exposició els van portar aquests mateixos veterans carregats d’emocions i de significat, no són coses, són significats, són emocions, són sentiments, que veient-los en l’exposició, molta de la gent que havia anat a fer la mili l’Àfrica se sentia immediatament, tot d’una, identificada amb aquesta exposició i va suscitar moltes complicitats.
Des del 2003 vostè treballa al Museu d’Etnologia i Cultures del Món de Barcelona i des del 2008 n’és el director. En aquests últims quinze anys -i deu com a director-, ha notat una evolució en les polítiques culturals vinculades a museus? O almenys en l’encàrrec que se li ha fet pel museu que dirigeix?
Són molts anys. He vist diversos alcaldes i alcaldesses. He vist diferents responsables tècnics ocupant la direcció de Patrimoni, i diversos responsables polítics de Cultura. En els últims tres anys, n’he vist tres, d’aquests últims. Però l’encàrrec mai no és clar, no és explícit mai. Sovint són insinuacions i moltes vegades són ambigüitats i notes com es defineix l’encàrrec pels expedients que t’aturen. No s’explicita i cada vegada menys es donen instruccions per escrit.
Cada vegada menys?
De fet mai. Sovint les 300 pàgines d’un projecte les escriu un mateix i la resposta és ambigua. Un encàrrec clar no hi és. És una mica: “Tu ets el director, no? Tu faràs”. Aleshores la veritat és que, amb actituds d’aquesta mena el que sol passar o acaba passant és que no hi ha res que canviï, és la millor manera que no canviï res, no hi ha hagut canvis reals. No només no hi ha hagut canvis reals en la definició del projecte de museus, a no ser que siguin en l’àmbit estructural com per exemple la reunificació o unificació de museus amb un suposat museu que integra i acaba destruint els museus preexistents. Bàsicament és una qüestió d’equipaments, és a dir de totxo, no de concepte. Com a molt el que sí que es nota és que les col·leccions han de ser més selectives, pocs ingressos de nous objectes perquè valen diners, sobretot emmagatzemar-los. La tendència és a reduir, no sentiràs mai ningú que digui que un museu tanca, diran que es reconverteix, que es reubica, que se’n fa un de nou més gran i el vell ja no té sentit perquè ha estat integrat en el nou. Hi ha moltes maneres de fer sense que es noti i, en general, on no hi ha un canvi que es vegi realment, és en una política cultural global, no hi ha un canvi en polítiques culturals en l’àmbit estructural general, ideològic i deontològic.
En els últims quinze anys pot afirmar això?
I més.
Més encara…?
Això no ho dic jo. Ho diu gent que ha dirigit la política cultural de Barcelona durant molts anys. L’altre dia estava conversant amb alguns d’ells. Molts anys abans de treballar en el museu ja participava en fòrums on es parlaven de totes aquestes coses. La meva opinió és que molt poc ha canviat en l’essencial. Això ho va dir un dia un professor de la Universitat de València en un debat que vam tenir a la Fundació Tàpies, fa molts anys, convidat per l’Eduard Miralles, un bon amic que fa poc va morir. El professor afirmava que la democratització cultural en l’àmbit de l’Estat espanyol no ha existit mai. Segurament la democratització cultural d’aquest país té molt més a veure amb les hores de son i la regulació horària, la conciliació d’horaris laborals i de vida privada que tenim. Si tots pleguéssim de treballar més d’hora la gent aniria més als museus, al teatre, al cinema, als espectacles, als recitals de poesia, o més ben dit, faríem més teatre, més música, cantaríem més i ompliríem de cultura aquest país. La gran diferència que tenim és que ens ho hem de creure, altres ja s’ho creuen des de fa anys i això ho han aplicat. Canviar els usos culturals i les polítiques culturals en una ciutat com Barcelona i en un país com Catalunya i Espanya significa una regularització horària diferent de les nostres vides. És aquí on s’ha d’estrènyer i és en aquests espais clau, en aquests conceptes clau que ningú toca ni vol tocar per no destapar la caixa dels trons, on rau la dificultat que la gent ompli els teatres, que la gent ompli els museus. La gent omple els museus quan pot, en caps de setmana i dies festius.
