Crític Cerca
Espai Crític

Píndoles de pensament agermanades amb les arts visuals

‘Un vocabulari per al futur’ és una aventura multidisciplinària que ha creuat els camins d’escriptors i filòsofs com Rosi Braidotti, Mircea Cărtărescu o Juan Mayorga amb els de cineastes com Isaki Lacuesta o Carla Simón

22/12/2020 | 06:00

La Biennal de Pensament es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu del Disseny de Barcelona, l’Ateneu Popular 9 Barris i altres espais de la ciutat durant el passat mes d’octubre. El certamen va convocar centenars d’especialistes en desenes de debats i activitats que tenien a veure amb aspectes com les perspectives de les ciutats en els temps que vindran. Un dels projectes associats a la Biennal va ser ‘Un vocabulari per al futur’, una sèrie de catorze peces audiovisuals en què han treballat conjuntament diversos intel·lectuals amb cineastes que donen embolcall visual a les seves reflexions. Les creacions que formen part de la iniciativa ara es poden contemplar a través del web del CCCB i, de cara el 2021, l’espai s’ampliarà amb noves peces.

Entre els participants hi podem trobar noms tan rellevants com els de la filòsofa Rosi Braidotti (autora de l’assaig ‘Lo posthumano’), l’escriptor Mircea Cărtărescu (‘Solenoide’), la poetessa Koleka Putuma (‘Amnesia colectiva’) o el polifacètic dramaturg Juan Mayorga. La part audiovisual ha anat a càrrec de realitzadors amb presència en el cinema narratiu, com Isaki Lacuesta (‘La leyenda del tiempo’, ‘La propera pell’) o Carla Simón (múltiplement guardonada pel seu primer llargmetratge, ‘Estiu 1993’), però també de la històrica cooperativa Drac Màgic o de cineastes més vinculats amb l’audiovisual experimental i la videocreació com Laila Lertxundi o Diana Toucedo (guanyadora del premi Talents concedit al Festival D’Autor 2018 arran de ‘Trinta lumes’).

Les peces són curtmetratges que oscil·len entre el minut i els deu minuts de durada. Solen oferir el temps suficient perquè els convidats desenvolupin les seves idees sobre temes complexos com la relació entre el present i el futur, entre la mirada i la memòria, entre la natura i la cultura. La filòsofa feminista Karen Barad, per exemple, aporta unes consideracions poètiques sobre la física i la filosofia del contacte, sobre l’acte de tocar, acompanyades d’imatges que remeten a les paradoxes de la realitat a escala atòmica. Cărtărescu, per la seva banda, fa una reivindicació de la bellesa poètica que es pot trobar en la vida mateixa, espontània i sense elaborar, bellament realçada pel treball visual d’Ariadna Ribas i Artur Tort.

Cinc paraules del vocabulari del futur

‘Afirmació’ podria considerar-se una de les propostes més atractives del projecte. Braidotti ofereix unes pinzellades de la seva visió de les possibilitats del posthumanisme com una manera de trencar amb les concepcions excloents de què és humà, de qui és més humà que un ‘altre’ que es considera menys humà que l’home blanc occidental i amb un cert poder adquisitiu. La filòsofa no solament tracta del dimensionament de col·lectius històricament discriminats, sinó que també preveu un espai per a les intel·ligències artificials. I reivindica l’afirmació com una solució filosòfica diferenciada de la forçada positivitat neoliberal i també allunyada d’uns fatalismes que desmobilitzen. La realitzadora Laila Lertxundi acompanya el discurs de Braidotti amb un paisatge del País Basc, un motiu estructural al voltant del qual ofereix suggeridors jocs de llums i textures.

‘Espècie’ serveix perquè Stefano Mancuso prengui la paraula i intenti que la humanitat toqui de peus a Terra. Perquè ens considerem l’espècie més especial, l’espècie escollida, quan la nostra existència ha estat breu en termes històrics i notablement destructiva (i autodestructiva)? L’acadèmic italià, divulgador del món de la botànica a través de llibres com ‘Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal’, convida l’espectador a fer una cura d’humilitat mitjançant unes reflexions sobre la vida dels éssers vius i la seva durabilitat. Xiana do Texeiro i Emilio Fonseca donen suport visual al monòleg de Mancuso a través d’atractives imatges de la naturalesa, de l’àmbit subaquàtic, del regne invisible dels bacteris… i del nostre món humà, visible i clamorosament perfectible.

‘Herència’ és un punyent diàleg amb les veus dels dos creadors: el dramaturg Juan Mayorga i la cineasta Carolina Astudillo. La conversa teatralitzada entre tots dos implica un qüestionament profund de la nostra manera de posicionar-nos envers el món. Quan pensem en el futur, pensem només en el que viurem o en el que viuran els nostres fills? ‘Herència’ convida a reflexionar sobre el món que vindrà sense centrar-nos únicament en la vida pròpia o la dels nostres éssers estimats, a preocupar-nos sobre el planeta que deixem més enllà dels vincles sanguinis. Astudillo fa servir material d’arxiu per il·lustrar aquestes friccions entre diverses maneres de viure i de pensar-nos.

‘Llibertat’ tracta d’un tema sensible com la pandèmia de Covid-19 i la seva gestió. Per aquest motiu, pot ser l’obra del projecte capaç de generar més susceptibilitats i això podria suposar un advertiment implícit sobre els nostres sedassos cognitius: obres com ‘Frontera’ esmenten drames estranyament naturalitzats com la mort de milers de migrants ofegats al mar mediterrani. A ‘Llibertat’, l’escriptor i editor Raül Garrigassait es planteja si la situació sanitària ha descompost la idea occidental que el lliure albir individual està per sobre de qualsevol altra consideració. L’autor adverteix que “hi ha renúncies temporals que marquen una època”. Laura Ginès i Pepon Meneses acompanyen les consideracions de Garrigassait amb un dispositiu visual molt dinàmic i divers.

‘Refugi’ aborda amb una retòrica evocativa les exclusions, els desplaçats i la necessitat de l’acollida. L’escriptora i realitzadora Marta Marín-Dòmine parla de les fragilitats compartides i acaba afirmant que “el refugi del futur haurà d’anar acompanyat de l’hospitalitat”. La cineasta Carla Simón acompanya aquest monòleg amb un dispositiu visual també evocatiu i bell. Filma imatges que remeten als descobriments de la infantesa en paisatges naturals de la geografia catalana, potser perquè la infància i la muntanya s’entenen com dos recers possibles en un context d’incertesa.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies