19/02/2020 | 19:00
El teu fill o filla no té res a envejar a Greta Thunberg. Sap quins mitjons són els de la bona sort, sap que prefereix els macarrons de l’àvia abans que els teus i sap que a una paret del poble on viu li cal una bona pintada. Potser no creuarà l’oceà per denunciar l’emergència climàtica, però s’organitzarà com ningú per arreglar aquell petit racó de Torres de Segre amb un mural fet, mà a mà, amb els companys de la seva unitat del l’Agrupament Escolta Turribus.
Des de posar bonic el seu municipi fins a decidir què berenarà amb el cau, tota decisió que pren un nen o nena el desenvolupa com a individu i com a ciutadà, malgrat que moltes vegades no es tinguin en compte les seves aportacions. Al cap i a la fi, el món és dels adults, tot i que sectors com l’escoltisme treballin per fer-lo accessible als infants. Darrerament l’àmbit educatiu, tant formal com informal, ha fixat la mirada en la qüestió de la participació ciutadana com un dels fonaments per fer créixer nenes i nens més autònoms: la política ha calat en la manera com concebem el poder infantil i juvenil. Una de les claus per entendre aquest gir cap a la participació dels infants és el rebuig de molts agents educatius cap a l’adultcentrisme, una perspectiva que considera més vàlida la mirada d’un major d’edat que la d’una persona menor.
El repte d’evitar l’adultcentrisme
Joel Morell, cap de l’agrupament Turribus de Torres de Segre, no en té cap dubte: “Evitar l’adultcentrisme és un repte perquè inconscientment hem estat educats des d’un paternalisme que tenim lligat a la nostra personalitat i que fa que l’apliquem al cau, per exemple, sobre un cap més jove o sobre els mateixos infants”. Això, segons comenta la professora del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat de Barcelona Ana Maria Novella, es veu reflectit en el dia a dia dels nens i nenes, ja que són els adults qui prenen decisions i els organitzen la vida sota la mirada “d’una infància incapaç i fràgil”. És en el mateix procés de creixement on es troba la justificació d’aquest adultcentrisme: “Veiem els nens i les nenes en una fase de preparació per ser adults, no els veiem des del que són”
Moltes lleis educatives de fa anys definien l’educació com la formació del ciutadà de demà, és a dir, una persona tenia valor pel que seria en el futur, no pel que era en el present. “El valor de la infància s’ha de donar perquè reconeixem el nen en l’ara i en la seva particular manera d’entendre el que l’envolta”, assegura Novella.
Fins i tot els més petits, els infants d’entre 6 i 8 anys, autogestionen activitats com la Folletada, una trobada que celebren cada tres anys els follets d’Escoltes Catalans i que l’any passat va tenir com a objectiu treballar la participació. Van ser els mateixos follets els que van preparar activitats per als seus companys, comenta Marta Mir, cap de branques d’Escoltes Catalans, ja que “van decidir què volien ensenyar a la resta, van planificar com ho dinamitzarien i van buscar el material que necessitaven”. La valoració, afegeix, va ser molt positiva: tant caps com infants consideren que la Folletada va ser “màgica”.
La responsabilitat compartida del col·lectiu
Així, dins el món de l’escoltisme, una persona menor d’edat té veu i vot per fer i canviar allò que vulgui, ja sigui arreglar una paret de Torres de Segre, tal com ho va fer l’AE Turribus, o participar en el consell de l’agrupament. A part de la implicació dels infants, a més, els caps també són joves d’entre 18 i 24 anys de mitjana, que lideren un espai sense la supervisió de cap adult i que han de pensar pel bé d’un conjunt de persones al seu càrrec, segurament per primera vegada a la vida, i això suposa un exemple ideal de participació juvenil que ha estat normalitzat en societat. La perspectiva educativa dels responsables de cada unitat, al cap i a la fi, és el que marca la línia pedagògica que s’establirà entre el responsable i l’infant.
En un agrupament escolta són els mateixos infants qui pacten els objectius de l’any i decideixen què volen aprendre
Anna Quilez, cap del Turribus, explica que a l’hora de tractar amb nens i nenes, té clar que “són ells el centre dels seus aprenentatges, ells han de decidir i saber què és el que volen i el que no, què volen aprendre”. El company del mateix cau de Torres de Segre, Joel Morell, se suma a aquesta reflexió, tot afirmant que, precisament en un agrupament escolta és on millor s’aplica aquesta manera de fer i pensar perquè són els mateixos infants qui pacten els objectius de l’any i els que decideixen sobre la seva pròpia vida: “Es genera certa responsabilitat compartida i això provoca que es prenguin el seu projecte amb més seriositat i alegria, i que el vulguin tirar endavant”. Aquesta filosofia arriba fins i tot a les famílies i tutors legals dels nens i nenes. Sheila Martí, mare d’una nena de 9 anys i de dos nens d’11 anys del cau Turribus, valora molt “el poder de decisió que se’ls dona al cau en l’expressió d’idees, que els espavila per créixer”.
Quan una persona participa, aprèn a assumir responsabilitats i també les conseqüències dels seus actes. Des d’un punt de vista pedagògic, Gisela Ferré, responsable de l’Àmbit Pedagògic d’Escoltes Catalans, opina que la capacitat de participar “enforteix els valors de la persona i l’ajuda a pensar en ella mateixa i en el col·lectiu, de manera que pren consciència de la realitat on viu i es planteja revisar el sistema establert”. Posant èmfasi en el poder de la comunitat, Novella considera que “l’escoltisme facilita la convivència d’un grup que es troba per defensar i exercir uns valors, per sumar esforços per un projecte”, i això porta l’individu a constituir-se com un ciutadà polític més que pren partit i que pot transformar el món.
Autonomia sense eradicar els límits
Quin és el paper del cap d’agrupament? Que un infant participi no significa que no es pugui equivocar o que ho hagi de fer sol. Segons apunta Gisela Ferré, el cap ha de prendre les decisions conjuntament amb el grup perquè en forma part i “ha de saber escoltar el jove en el procés d’aprenentatge, buscant maneres de donar resposta als seus interessos i obrint-li noves possibilitats”. Donar espai per a l’experimentació i l’autonomia, però, no vol dir eradicar els límits d’un infant ni fer desaparèixer la figura del cap, sinó que s’ha d’acompanyar el jove sense exercir un poder adult que coarti les seves accions. “Amb l’acompanyament d’un adult les competències d’un nen o nena poden anar molt més enllà, el que fa el cap és facilitar estratègies perquè, en acumular experiències, l’infant cada vegada tingui més referents per contrarestar les seves decisions”, comenta la professora Ana Maria Novella. Sigui adulta o petita, el valor de la participació d’una persona és el mateix, tots necessitem una figura que ens ajudi a decidir, a saber per on tirar.
S’aprèn a participar quan es participa: ningú t’ha de donar permís per canviar el món.
La teoria està ben clara, tots tenim una Greta dins nostre. Però la pràctica és una qüestió més difícil d’aplicar. Una de les claus per fer-ho és no ensenyar a participar i passar a l’acció directament: s’aprèn a participar quan es participa. Assegura Novella que “l’aprenentatge es dona en la pròpia acció participativa com a tal, perquè és en aquesta on el nen construeix la identitat de ciutadà i subjecte polític per tal de configurar l’entorn i que no li donin configurat, per ser autor de la història del present”. Això passa per deixar d’incapacitar els infants i perquè ells coneguin i exigeixin el dret de poder dir-hi la seva sense que un adult els ho permeti, és a dir, sent horitzontals. Ningú t’ha de donar permís per canviar el món.
