Crític Cerca
Espai Crític

Quina és la clau de la vida a la Terra?

La mostra ‘Ciència fricció. Vida entre espècies companyes’, que es pot visitar al CCCB, posa de manifest la interdependència dels éssers vius

07/07/2021 | 06:00

Dominique Koch, 'Holobiont Society', 2017. Instal·lació de vídeo, àudio binaural, 7.1 so evolvent i disseny de l'espai. Col·lecció de l'artista / CCCB

Sense els microbis, cap de nosaltres no seria avui en aquest planeta. No hi hauria fongs, ni plantes, ni animals, ni molt menys humans. Sense microbis no hi hauria cap altre ésser viu, perquè tots estem connectats els uns amb els altres en el que anomenem simbiosi, un concepte científic que permet explicar la interdependència de la vida terrestre i que és també l’eix vertebrador de la nova exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). “Ciència fricció. Vida entre espècies companyes” és una mostra, a cavall entre la ciència i l’art, que ha comissariat Maria Ptqk i que es podrà visitar fins al 28 de novembre.

La mostra parteix de la “teoria endosimbiòtica” de la biòloga estatunidenca Lynn Margulis, que afirmava que tota la història de la vida a la Terra es fonamenta en la interrelació dels éssers vius. Segons afirma el divulgador científic Rubén Duro, que ha assessorat el vessant científic de l’exposició, aquesta teoria “va marcar un canvi de paradigma en com entenem l’evolució de la vida al planeta, va omplir alguns buits que no s’havien sabut completar”. Sempre s’havia pensat que l’evolució seguia exclusivament el que va determinar Darwin, és a dir, “la supervivència del més apte”, però a través del llegat de Margulis es va avançar en aquesta branca de coneixement, comenta Duro.

Del bacteri a l’humà, l’origen comú de la vida

Segons explica el divulgador científic, l’origen de la vida humana no es pot entendre sense els bacteris, uns microorganismes procariotes (que no tenen nucli on es guardi l’ADN). El pas dels bacteris als humans va donar-se, tal com defineix Margulis, per simbiosi entre microorganismes. Fa milions d’anys només existien cèl·lules procariotes i una d’aquestes se’n va menjar una altra de més petita, però no la va digerir, de manera que es va quedar dins de la primera i es va desenvolupar com un orgànul cel·lular. Es va crear aleshores la cèl·lula eucariota —amb un nucli on contenir el material genètic—, que va derivar, després de diverses simbiosis, en el que seria la cèl·lula que avui reconeixem com a humana. Amb aquesta base fonamentada, Lynn Margulis va afirmar, per tant, que els humans tenim “un origen bacterià” i que “no hi ha cap organisme plenament independent”, una de les màximes de la mostra del CCCB.

Saša Spačal, Mirjan Švagelj, Anil Podgornik, Tadej Droljc, 'Myconnect, 2013'. Instal·lació. Producció: Kersnikova Institute/Kapelica Gallery. Col·lecció dels artistes / CCCB

Maria Ptqk, comissària: “Cadascun dels nostres cossos és un petit ecosistema simbiòtic amb els bacteris que tenim dins”

“Tots som organismes simbiòtics; cadascun dels nostres cossos és un petit ecosistema simbiòtic amb els bacteris que tenim dins”, exposa la comissària de la mostra, Maria Ptqk. Duro confirma que només un 10% de les cèl·lules del nostre cos són humanes i que funcions bàsiques com la digestió no serien possibles sense els bacteris que habiten el nostre organisme. Un dels objectius de l’exposició del CCCB és precisament posar en valor els microbis, que, malgrat que sempre s’han atribuït a malalties humanes, també sustenten la vida terrestre.

Una espècie entre tantes d’altres

Més enllà de la simbiosi microbiològica, l’altra pensadora en què s’ha basat la mostra “Ciència fricció”, la filòsofa Donna Haraway, apunta a la unió, mai innocent, entre formes de vida que conviuen, com seria el cas dels insectes i de les flors, un vincle que la comissària diu que està entre “la cooperació i la competència”. Va ser Haraway, apunta Maria Ptqk, qui va encunyar l’expressió espècies companyes, que acompanya el títol de l’exposició i que fa referència a la xarxa d’intercanvis i de col·laboracions entre éssers vius, siguin fongs, siguin plantes o bé persones humanes.

La supremacia humana és una de les idees que vol eliminar l’exposició “Ciència fricció”, que exemplifica l’explotació sobre la resta d’éssers vius a través de diverses instal·lacions. Una d’aquestes és el Museu d’Història del Boví, un eix cronològic que repassa la relació dels humans i dels bovins des de l’òptica del bestiar. En aquest dispositiu museogràfic es relacionen els avenços de la genètica del segle XX amb la criança selectiva, l’eugenèsia i la inseminació artificial en un exercici que posa en evidència els diferents marcs ètics que apliquem als humans i, d’altra banda, als bovins. Per exemple, mentre que el 1948 en la Declaració universal dels drets humans es va condemnar públicament la cria d’humans en nom de l’eugenèsia, o el 2005 les Nacions Unides van prohibir el clonatge d’embrions humans, en el món boví es va permetre que al desembre del 1993 nasqués la primera vaca transgènica dels països nòrdics amb la intenció de tractar l’anèmia humana amb l’extracció de la seva llet.

“La vida és col·laboració i competència tota l’estona. A escala social, som una cultura insolidària; però, encara que no ho vegem, la dimensió col·laborativa de la natura és major que la de competència. Hem d’aprendre a mirar les altres formes de vida com el que són: criatures vives amb qui compartim el planeta, no com un decorat o com un recurs a explotar”, afirma Maria Ptqk. El divulgador científic reflexiona al voltant d’alguns aprenentatges per extreure de la mostra del CCCB: “Cal pensar maneres diferents de relacionar-nos amb el que ens envolta. Això de viure entre espècies companyes és aprendre a viure entre tots els que som al planeta. Per a nosaltres, el més important som nosaltres, però està bé que ens replantegem que des dels bacteris fins a la balena blava som aquí per alguna cosa”.

Petra Maitz, 'Lady Musgrave Reef', 2001-2021. Tèxtil, cotó, paper, cartró. Col·lecció de l’artista / CCCB

Rubén Duro, divulgador científic: “Hem de ser capaços de relacionar-nos amb les altres espècies d’una manera menys agressiva i prepotent”

Art i activisme

Una manera d’apropar-nos a la diversitat d’espècies que habiten el planeta és a partir de la conjunció entre art i ciència que ofereix “Ciència fricció” del CCCB. Al llarg de l’exposició, trobem espècies reformulades a partir de ganxet, com la instal·lació Lady Musgrave Reef, que simula els esculls de la Gran Barrera de Corall australiana, de pintures com les de Susana Talayero, que recreen insectes, o les de Dimas Paredes, que plasma arbres mestres com l’ayahuasca. També hi ha un gran nombre d’audiovisuals, com és el cas de The Mushroom Speaks, de Terence McKenna, que defensa la missió de transcendència còsmica dels fongs, que ajuden els humans a establir contacte amb altres formes de consciència. Una de les instal·lacions més destacades de la mostra és Treehugger, una obra de realitat virtual que converteix l’espectador en una gota d’aigua que viatja per l’interior d’una sequoia, una espècie mil·lenària, i que es mou al ritme dels moviments de qui viu l’experiència.

També hi ha lloc per a l’activisme explícit en l’última part de la mostra, que se centra en els drets dels éssers vius no humans i en la responsabilitat que en tenim com a societat. Per exemple, Ecosystem of Excess planteja un bestiari creat a partir dels residus de l’anomenada “illa d’escombraries” del Pacífic Nord, amb una extensió equivalent a tota l’Europa Central, que acumula microplàstics i representa una amenaça per a la biodiversitat marina. D’altra banda, l’acció Octopi Wall Street es queixa de l’antropocentrisme de les classificacions del món natural a partir de lemes com “Invertebrats per la pau”, “Sense espina dorsal però no sense cor” o “Acabem amb l’avarícia taxonòmica”, simulant el moviment Occupy Wall Street.

La sala final de la mostra “Ciència fricció” llueix un mapa amb l’evolució dels drets de la natura segons continents i països: comenta constitucions, lleis i normatives que reconeixen elements naturals com a subjectes de dret. Per exemple, aquesta instal·lació explica que, durant l’any 2019, Colòmbia va reconèixer el riu Plata, el Cauca, el Quindío i el Magdalena com a subjectes de dret, i a l’Argentina, a partir del 2014, ho van fer amb primats com l’orangutan Sandra i el ximpanzé Cecilia. A Espanya només hi consta una informació pertanyent al 2020: el municipi de Los Alcázares va aprovar una iniciativa per reconèixer els drets del mar Menor.

“El contracte natural és un moviment polític real, de reconèixer subjectivitat jurídica als no humans; ens exigeix portar-ho a la pràctica i anar cas per cas”, diu la comissària. Podem, doncs, començar per aquí, protegint els drets de la natura: “Hem de reflexionar i ser capaços de relacionar-nos amb les altres espècies d’una manera menys agressiva i prepotent”, assegura Duro. Conèixer les “espècies companyes” amb qui compartim planeta pot ser un primer pas.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies