Crític Cerca
Espai Crític

Recuperar la psiquiatria republicana, perquè la salut mental és política

El CCCB acull l’exposició "Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat", que divulga la “revolució psiquiàtrica i la militància política i intel·lectual” feta per aquest doctor

27/04/2022 | 06:00

Francesc Tosquelles a Saint-Alban cap al 1944-1945 / ARXIU FAMÍLIA TOSQUELLES. Reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz

Els efectes psicològics de la pandèmia i de la seva gestió han impulsat nous debats sobre la salut mental, de vegades massa centrats en la crida a cuidar d’un mateix. El psiquiatre Francesc Tosquelles (1912-1994) va definir una renovació de la manera d’abordar les malalties mentals en uns contextos d’agitació i crisis múltiples i profundíssimes. Drames col·lectius, com ara l’auge dels feixismes europeus, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial, feien evident que hi ha problemes que van més enllà de la solució individual. I que les institucions destinades a protegir o curar la ciutadania poden requerir cures, perquè també poden emmalaltir i embogir.

En aquest i en altres aspectes, l’exposició “Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat”, que es pot visitar al CCCB fins al 28 d’agost, sembla de plena actualitat. Arriba en un present de nou auge dels feixismes i amb una guerra en curs a Europa. Amb una crisi institucional sobre la capacitat institucional de curar, relacionada amb un procés d’afebliment de l’Estat social i agreujada per l’emergència pandèmica. I en un context en què les visions del futur estan amarades de pessimisme, com en aquella època de totalitarismes i de milions de morts a les trinxeres. Un dels punts temàtics de l’exposició és el deliri de la fi del món, tema de la tesi doctoral de Tosquelles, que s’acompanya amb imatges de creadors com Abel Gance (J’accuse).

Els comissaris de l’exposició són l’acadèmica i crítica literària Joana Masó i el crític d’art i gestor cultural Carles Guerra. Masó va publicar l’any passat l’assaig Tosquelles, curar les institucions (Arcàdia), que ha rebut distincions com el premi Ciutat de Barcelona. La mostra que ara acull el CCCB és una nova manera de recuperar el pensament del psiquiatre català en un espai on relacionar-les de manera més estreta amb les obres artístiques que van generar-se al voltant de les seves pràctiques.

L’exposició també ha suposat un front on obrir diàlegs amb la creació contemporània, amb convidats com el dramaturg Roger Bernat. “No volíem fer solament una aproximació històrica, d’admiració vers la república, etcètera: també volíem dialogar amb el present i des del present”, comenta l’autora de Tosquelles, cuidar les institucions. La mateixa Masó exerceix de coguionista del film Història potencial de Francesc Tosquelles, dirigit per Mireia Sallarès, on es recita una versió inventada d’una carta crítica a Stalin que el psiquiatre afirmava haver enviat l’any 1927, però que mai no s’ha trobat: “L’art contemporani ens permet fer existir el que sabem que va passar, encara que no en tinguem proves”.

Francesc Tosquelles cap al 1970 / ARXIU FAMÍLIA TOSQUELLES. Reproducció fotogràfica: Roberto Ruiz

Revolució terapèutica dins de la revolució política

Masó parla apassionadament del seu subjecte d’estudi, un Tosquelles que es forma en una Barcelona convertida en una petita Viena, perquè la van visitar diversos noms il·lustres de la psicoanàlisi en plena fugida de la repressió nazi. Només quatre anys després de rebre el seu títol de medicina, el metge barceloní va assumir responsabilitats com a cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’exèrcit d’Extremadura i director de la clínica d’Almodóvar a Ciudad Real. Les seves idees com a facultatiu eren profundament transformadores, i es relacionaven amb un ideari polític revolucionari defensor d'”un comunisme català molt minoritari, antiestalinista, crític de les estructures jerarquitzades dels soviets”, segons Masó. Posteriorment, Tosquelles es va exiliar a França durant 25 anys, on va passar els primers mesos en camps de concentració o de retenció.

Tosquelles va treballar metodologies que trencaven amb la psiquiatria del segle XIX encara habitual a l’Estat. Entre altres pràctiques, va incentivar la creació artística en els hospitals. I no solament l’emprà com a eina terapèutica, en un precedent de l’artteràpia contemporània, sinó també com una manera de desenvolupar una sobirania individual i econòmica dins del context de l’internament en una institució. “Al sanatori de Saint-Alban, els malalts s’autoorganitzaven cooperativament per guanyar diners per a les seves despeses, per finançar les seves pròpies activitats. Va haver-hi un circ amb camells!”, explica Masó. Aquest model naixia de la sensibilitat cooperativa cultivada pel director del centre en l’àmbit familiar i en el context de la Catalunya republicana.

En el cor de la praxi de Tosquelles hi havia un qüestionament de les convencions de la psiquiatria

El foment de la creació artística, i també les circumstàncies i les casualitats històriques, van estrènyer el vincle entre Tosquelles i la comunitat d’artistes. La comissària relata que diversos creadors surrealistes “van amagar-se a l’hospital de Saint-Alban durant l’ocupació nazi i van veure que els pacients feien pintures i escultures. Es van endur algunes d’aquestes obres, que van acabar en mans de gent com Picasso”. Les pràctiques terapèutiques de Tosquelles van atreure també cineastes com Mario Ruspoli, un dels realitzadors que van definir el documentalisme modern. El mateix Tosquelles va integrar les filmacions en la pràctica hospitalària, com es pot veure a l’exposició.

El psiquiatre barceloní no solament va aportar metodologies i mètodes d’organització diferenciats. En el cor de la seva praxi hi havia un qüestionament, implícit i explícit, de les convencions de la psiquiatria. Masó resumeix que Tosquelles va treballar “dues intuïcions molt clares: que les institucions psiquiàtriques estaven malaltes i que formaven en la por de la malaltia. Per aquest motiu, era partidari d’incorporar en el cos mèdic treballadors que no s’havien format en aquell món, que podien ser esportistes o treballadores sexuals”.

Què vol dir ‘ser normals’?

Tosquelles també va aportar idees poderoses sobre la relació entre la psicologia, la societat i la política. Va qüestionar el concepte de normalitat, problemàtic i amb connotacions filototalitàries en qualsevol circumstància (perquè inclou en si mateix la llavor de l’exclusió), en un context d’auge dels totalitarismes. “Ell es pregunta què vol dir ser una persona normal. Sota el feixisme, ser un feixista és la normalitat? Per a ell, la política i la psiquiatria estan molt lligades“, afirma Masó, que explica que el psiquiatre “era conscient que el camí de les esquerres passa per desfer aquesta oposició que s’estableix entre el que és normal i el que és patològic”, explica l’assagista.

La idea de la normalitat està fortament vinculada a la construcció d’un nosaltres i un els altres. Fàcilment, aquest altre esdevé algú al qual es pot desposseir de sobiranies. Tosquelles, exiliat de la Catalunya republicana, va entrar en contacte amb un important teòric del colonialisme i la descolonització, Frantz Fanon. “Fanon havia acabat la seva tesi a la Universitat de Lió i havia publicat el seu llibre Pell negra, màscares blanques. Havia sentit a parlar molt de Tosquelles i va decidir fer les seves pràctiques a Saint-Alban. Després, durant la lluita per la independència d’Algèria, va haver d’adaptar aquell model a la realitat dels homes musulmans”, recorda Masó. “A l’exposició mostrem l’única fotografia que hem trobat de Fanon a Saint-Alban. I pel·lícules on apareix a l’hospital”, hi afegeix la comissària.

“Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat” també serveix per reflexionar sobre la manera, sovint segregadora, com es mostra l’art creat per persones que han estat internes d’institucions psiquiàtriques. A Masó, la mateixa etiqueta de l’art brut li resulta molt problemàtica, perquè “s’agrupa l’art concebut en centres psiquiàtrics o en presons, i s’associa aquest art i les persones que l’han fet amb l’exclusió social. Les obres s’apleguen sense tenir en compte els contextos, que poden ser molt diferents. I es crea un cert mite d’un art autodidàctic i tallat del flux de la cultura. Crec que s’hauria de fer una crítica col·lectiva a l’art brut, i definir noves maneres d’ensenyar aquestes peces que tinguin en compte els contextos en què van ser produïdes”.

Escultura d'Auguste Forestier, 'La Bête du Gévaudan', feta cap al 1942 amb fusta, dents d’animals salvatges i cuir / Col·lecció privada -CCCB

El problema de l’art en brut també té dimensions materials. El creador d’aquesta etiqueta, el pintor i escultor Jean Dubuffet, va recollir obres creades per autors internats com Auguste Forestier, que era pacient de Saint-Alban sota la direcció de Tosquelles. Ara la col·lecció de Dubuffet està en mans de l’Estat suís. Masó vaticina que “arribarà un moment en què els col·lectius de persones malaltes o els seus familiars demanaran el retorn de les obres, com ha succeït amb l’art que es van apropiar els poders colonials. Aquestes creacions es feien per teràpia i per generar una petita economia interior de subsistència, així que arrabassar-les d’aquest context té quelcom d’espoli. Si algunes obres tornessin als hospitals, també es podria fer alguna venda i disposar de recursos per fer moltes millores”.

Segons la comissària Joana Masó, l’elogi de la bogeria feta per les avantguardes artístiques ha incentivat l’espoli d’aquestes obres

Per a l’assagista, les avantguardes artístiques han tingut un paper problemàtic en aquesta situació, perquè “van dur a terme un cert elogi de la bogeria que ha incentivat l’espoli d’aquestes persones que no tenen res”. Aquest context ha fet que l’organització de “Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat” hagi estat un desafiament. Masó explica que “algunes obres han estat molt difícils d’aconseguir. En Carles Guerra i el CCCB han fet un treball brutal, i la presentació a Barcelona de l’exposició serà la que ha obtingut més préstecs en comparació amb les versions de Tolosa, Madrid o Nova York”.

La comissària reivindica que presenten “un gran arxiu de coses que no s’havien vist mai a l’espai públic; esperem que a partir d’aquí es faci més recerca”. En paral·lel, acaba recordant una de les batalles implícites en el dimensionament de la tasca de Tosquelles: que es preservi el seu arxiu, amb risc de desaparèixer, a través d’una digitalització amb suport institucional.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies