30/10/2020 | 06:00
“M’atreviria a endevinar que Anònim, que va escriure tants poemes sense signar-los, sovint era una dona”, va dir Virginia Woolf. Com les escriptores i poetes, moltes dones van veure passar la història des de l’anonimat, sense reconeixement ni llegat. Que les dones escriuen, parlen, composen, actuen i toquen tan bé —o millor— que els homes ara ja ho sabem, tot i que no sempre ens ho acabem de creure.
Ens escampem per gairebé totes les professions com una taca d’oli, però hi ha una mena de líquid aquós que ens escup dels llocs de responsabilitat. Al 2020, encara ens falten directores, caps, gestores i, fins i tot, presidentes. Malgrat que els mitjans, en general, i la ràdio, en particular, sovint s’hi han adreçat directament, els noms que més han lluït a les ones han estat els dels homes.
“Dones a les ones vol ser un tribut a les professionals que durant 96 anys d’història de la ràdio han estat al davant i al darrere dels micròfons” explica Raquel Castellà, coordinadora de l’exposició que s’acaba d’inaugurar al Museu d’Història de Catalunya i que ha comissariat la periodista Elvira Altés. Si les restriccions no ho impedeixen, es podrà visitar fins al 21 de febrer. Si hi aneu, hi trobareu un recorregut per les veus que han fet créixer la ràdio des del 1924, l’any de la primera emissió de Ràdio Barcelona. “És una oportunitat per rescatar de l’oblit aquests noms i veus i recordar l’empremta que han deixat locutores, periodistes i també productores, realitzadores, editores, tècniques de so, directores, administratives, disc-jockeys…”, afegeix Altés.
Algunes d’aquestes dones van ser a la fundació de les primeres emissores catalanes, durant els anys 20 i 30 del segle passat, i moltes, després, van patir la repressió del règim franquista. A mitjans del 1936, l’actriu Rosalia Rovira presentava el ‘Consultori femení de bellesa’ de Ràdio Associació. Al final de la guerra, va ser empresonada durant tres mesos per negar-se a parlar en castellà amb els seus companys. El director de Radio España va ordenar que no pogués tornar a treballar mai més en una emissora. Com ella, d’altres dones van patir represàlies pel règim franquista, i van ser silenciades i oblidades.
Durant bona part del segle XX, el món de les dones va ser reduït a les tasques de cura, dins de casa. Això les convertia en oients fidels de programes com Charlas femeninas, que tractaven temes tradicionals com la moda, la salut, la bellesa o la criança. Els anys de la postguerra, la ràdio s’adreçava a les dones amb missatges publicitaris, ideològics i polítics clars i els ensenyava com havia de ser ‘una dona com cal’. Encara avui sorprèn, durant la visita, escoltar les veus de Pilar Morales i Maruja Fernández, aconsellant una oient com recuperar l’interès del seu marit al Consultori d’Elena Francis. Sense oblidar, però, que qui escrivia els consells no eren les locutores, sinó un company guionista.
Les dones han ocupat les ones durant prop d’un segle i ho han fet malgrat els entrebancs de la història i el patriarcat. D’Ángeles Fernández Garcia, la primera tècnica de so d’Espanya, a les comunicadores d’avui: Natza Farré, Mònica Terribas, Laura Rosel o Carla Turró. La ràdio ha estat sempre femenina, malgrat que els llocs de responsabilitat encara estan blindats pels homes. En aquests sentit, en són una excepció les emissores municipals, que han demostrat ser una escola i un exemple a seguir per a la resta.
La ficció i els musicals també hi tenen un lloc
L’exposició també reserva un espai per a la ficció: el teatre i les sèries radiofòniques, algunes dramàtiques, d’altres policíaques, que un dia van ser el Netflix de les nostres àvies. “La ràdio d’entreteniment és molt desconeguda, també els espectacles i concerts en directe”, apunta la coordinadora, Raquel Castellà. El mateix passa amb els concursos i la radiobeneficiència, que sovint tenen un paper secundari, menys reconegut. Dones a les ones recorda programes solidaris com l’històric Cap nen sense joguina de la Cadena SER, dirigit per la periodista Rosa Badia.
Si hi ha un element essencial de la ràdio és la música. La dècada dels 70, les locutores que van aprendre a fer self (o autocontrol), es van convertir en disc-jockeys i van fer el salt a la ràdioformula. Entre les fotografies de l’època, hi trobem Maribel Álvarez i Maria Antònia Grau, a l’estudi i a la taula de so de Radio Juventud. També s’hi pot veure Àngels Bronsoms, a Catalunya Ràdio, i Cristina Serra, a Cadena 100; per posar només alguns exemples. De fet, els noms i les veus que acompanyen la visita són, precisament, això: una mostra del paper fonamental que les dones han desenvolupat a la ràdio des de 1924 fins avui.
“Sobretot hem intentat anar als orígens i fer molta recerca de les pioneres de la ràdio, perquè són les més desconegudes i en tenim menys testimoni”, explica Castellà. “Molts dels noms i les biografies ens han arribat de fills, néts o besnéts. Ens havíem d’afanyar a recopilar tota aquesta informació abans que tothom l’oblidés”, afegeix. Aquest és un dels objectius del Museu d’Història de Catalunya, que sota la direcció de Margarida Sala, vol crear “un projecte inclusiu, accessible, divers i plural, basat en la perspectiva de gènere, on tots els col·lectius s’hi puguin sentir identificats.
Dones a les ones és una exposició temporal, però afortunadament les veus de les dones a les ones continuaran vives al Banc de veus. És un projecte de memòria sonora, realitzat per la comissària de l’exposició, Elvira Altés, i la documentalista Sandra Balagué, per recordar totes aquelles dones que formen part de la història de la ràdio a Catalunya. A hores d’ara hi ha més de 250 perfils, però l’objectiu és omplir-lo tant com sigui possible, perquè encara que sovint se’ns invisibilitzi, les dones fa gairebé un segle que som a la ràdio: explicant el que passa, responent consultes d’oients, retransmeten un partit de futbol, fent humor, preparant guions, trucant a convidats o seleccionant la música que escolteu. 96 anys després, potser sí que ha arribat l’hora de reconèixer-ho, oi?
