11/09/2019 | 19:00
El CCCB presenta fins al 6 de gener de 2020 dues exposicions sota el títol ‘Feminismes!’. La primera, L’avantguarda feminista dels anys 70, mostra 70 creadores agrupades sota la col·lecció Verbund de Viena: un conjunt de treballs que fa més de quatre dècades qüestionaven els rols assignats a les dones i els cànons que les oprimien. La segona, Coreografies del gènere, comissariada per Marta Segarra, agrupa vint artistes que treballen a Catalunya i a l’Estat sota un paraigua més ampli, el que qüestiona el binarisme de gènere i abraça la interseccionalitat amb altres lluites. Més de 15.000 persones ja les han visitades. Ara destaquem sis aspectes que no us poden passar per alt i que convidem a visibilitzar, com diríem en argot feminista.
El perquè del cartell de l’exposició
Si entreu al pati del CCCB pel carrer de Montalegre, hi trobareu a tocar del títol de l’exposició Feminismes! L’avantguarda Feminista dels anys 70 la fotografia en blanc i negre d’una dona empunyant una pistola i mirant seriosa a qui s’hi posi per davant. Feu la prova de pensar a què us recorda i al cap d’uns minuts en trobareu la resposta al tercer pis.
És el retrat que l’artista Ulrike Rosenbach es va fer d’ella mateixa a l’obra L’art és un delicte (1969-1972), emulant el treball que el pintor Andy Warhol havia fet el 1963 a partir d’un frame de l’actor Elvis Presley (Triple Elvis). Rosenbach, que juga amb conegudes representacions de la figura de femenina al llarg de la història de l’art, està dient amb aquesta creació que està preparada per desafiar el domini de l’home sobre l’art.
On és la dona en l’art? El col·lectiu feminista Guerrilla Girls també s’ho preguntava el 1989: va col·locar un cartell davant d’un conegut museu novaiorquès on s’hi qüestionava: “Han d’estar nues les dones per entrar al Met.[Metropolitan] Museum? Menys del 5% de les artistes en seccions d’Art Modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”.
Desafiar el domini de l’home sobre l’art i posar les creacions de les artistes feministes al centre són només dos dels objectius que persegueix la doble exposició del CCCB. Una, L’avantguarda feminista dels anys 70, fa memòria de creacions i lluites, del fons d’una col·lecció concreta, i l’altra fa una fotografia més àmplia del moment present. Es recomana visitar-les per separat (i revisitar-les), però també es poden veure d’un cop. Entre les dues, a mode de frontissa, trobareu una secció en vermell on es descriuen les fites històriques dels feminismes a Catalunya (des dels anys setanta fins a l’actualitat) i els avenços en el còmic feminista. Ara que parlem de visites, com és habitual en els actes amb perspectiva feminista, n’hi ha prevista una en interpretació en llengua de signes i una adaptada per a persones amb ceguesa o baixa visió.
Les comissàries
La comissària del projecte dedicat als anys 70 és Gabriele Schor, nascuda el 1961 a Viena, publicista, escriptora, crítica d’art i fundadora i directora de la col·lecció vienesa Sammlung Verbund –el nom de la col·lecció l’hi posa una empresa elèctrica austríaca. Al CCCB es poden veure més de 200 obres d’unes 70 artistes individuals (del fons total de 142 artistes de la col·lecció), un grup que Schor ha anomenat ‘l’avantguarda feminista’: són dones artistes que es fan seva la consigna “el que és personal és polític”, dones que viuen el maig francès del 1968 i de ben segur també influïdes pel Moviment d’Alliberament de la Dona dels EUA.
A la primera exposició hi trobareu cinc apartats: la superació de la representació de la dona com a mare, mestressa de casa i esposa; la reclusió i l’evasió; l’alter ego i la representació d’aquests rols com a farsa, paròdia i jocs de rol; la sexualitat femenina versus l’objectivació i els dictats de la bellesa normativa. La col·lecció vienesa s’ha acompanyat també de la mostra d’obres de set artistes catalanes (entre elles, Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Fina Miralles o Mari Chordà).
I qui signa la segona mostra? Darrere de la tria de Coreografies del gènere hi ha Marta Segarra. La comissària ha volgut agrupar una vintena d’artistes locals i col·lectius sota un paraigua molt més ampli, el del gènere, i una lluita dels feminismes en plural molt més intereseccionada amb altres eixos d’opressió (racisme, capitalisme i especisme, per exemple). Aquesta catedràtica de Literatura francesa i d’Estudis de gènere a la UB i directora de recerca al Laboratoire d’Études de Genre et de Sexualité-LEGS al Centre National de la Recherche Scientifique francès ha concebut quatre apartats en la mostra del CCCB: ser dona no és natural, deconstrucció del binarisme de gènere; travessar fronteres, estendre ponts, descolonitzar el feminisme; sexualitat i violència; recosir-nos al món, ecofeminisme i post-humanitat. Segarra, autora de llibres com ara Teoría de los cuerpos agujereados Melusina, 2014) o El món que necessitem (amb Dona Haraway; 2019), fa una proposta molt exigent, tot i que més petita en quant a espai.
D’entre les setanta artistes reunides en la primera mostra i la vintena de la segona, ara destaquem alguns exemples que ens han cridat l’atenció, en un recorregut amb aturades triades per qui us escriu. En les exposicions hi ha molta presència de la fotografia (i dins d’aquesta l’autoretrat), perquè com assegura Schor aquesta no estava dominada pels homes com la pintura; també hi trobem força presència de collage, algunes performances i vídeos sorprenents.
Les creadores dels setanta
Gairebé de les primeres propostes en l’apartat de deconstrucció de la maternitat és el de l’artista Annegret Soltau. El video mostra una dona embarassada pintada de blanc que és atrapada per uns fils que van envoltant-la, al so de la veu d’una àvia que explica el seu propi embaràs en plena guerra. Més exemples són la foto-denúncia d’una mestressa de casa que en lloc de malucs ara hi té un fogó de cuina encarnat (Birgit Jürgenssen) o collages que fusionen fotos familiars idíl·liques i productes d’un supermercat en un mateix pla.
Un tema recurrent en l’art de les creadores feministes és el de la reclusió i l’evasió, la manca de llibertat que finalment es capgira amb la fugida. L’holandesa Margot Pilz, per exemple, presenta una sèrie fotogràfica titulada Autodissolució, on se la veu lligada del pit amb unes corretges, de les quals no podrà escapar-se. Són fruit del seu estat emocional arran de la repressió policial que va viure el 1978, en una trobada de dones a Viena. Altres creadores s’aturen a representar l’impacte de la repressió militar al Xile de l’època de Pinochet (Marisa González) o a Mèxic. Les manifestacions no hi poden faltar tampoc aquí: la fotògrafa catalana Pilar Aymerich mostra una sèrie de fotografies dels actes per la despenalització de l’adulteri dels anys 70 a Catalunya.
Un altre eix que surt amb força és la recuperació de la subjectivitat de les dones en la sexualitat. Lydia Benglis és coneguda sobretot per Self, l’autoretrat que es va fer nua, amb ulleres de sol i un enorme consolador entre les cames en forma de fal·lus. Ben a prop, un treball que desperta moltes mirades de les persones visitants és el vídeo d’una dona jove que engoleix una salsitxa de frankfurt, en primer pla, durant prop de tres minuts. Més exemples, com el de Penny Slinger i la sèrie d’autoretrats on ella és una núvia que té col·locat un pastís de casament de cartró, tallat i obert just per mostrar la vagina de la protagonista. L’artista, amb ironia i humor, advoca pel reconeixement de la sexualitat femenina; a més, el panell de l’exposició ens recorda aquella frase pro natalitat que es repetia per legitimar la violació dins del matrimoni: “Tanca els ulls i pensa en Anglaterra”.
En l’àmbit de la performance i dels jocs de rol trobem gran quantitat de transformacions, des d’un vídeo d’una artista que s’implanta una barba fins a diverses instantànies d’artistes vestides al cànon que es considera masculí.
La bellesa i les imposicions estètiques són un altre motiu de la mostra. Ewa Partum, pionera de l’art conceptual i de les performances a Polònia, es va fer filmar mentre una maquilladora li pintava mitja cara i deixava l’altra sense res i les va composar juntes. Amb el treball Change (1974) pretenia denunciar la bellesa normativa que també afecta les dones velles i reclamava una nova estètica feminista, alliberada dels dictats masculins. En una de les sales finals, l’artista catalana Eugènia Balcells presenta una de les seves instal·lacions audiovisuals Noi coneix noia 1978: dues pantalles mostren gravacions en paral·lel, l’una és el programa de l’elecció de Miss Univers, l’altra mostra imatges diàries d’una dona anònima filmades amb càmera domèstica. En un mon consumista, la creadora es qüestiona així la identitat femenina.
En l’exposició al CCCB també hi trobem altres noms de gran anomenada com ara les estatunidenques Juddy Chicago i Martha Rosler o l’austríaca Valie Export.
Les artistes contemporànies
A Coreografies del gènere, els focus temàtics que l’orienten complementen i enriqueixen la visió dels anys 70, des de Catalunya i l’Estat espanyol, assegura Marta Segarra. El subjecte ja no és la dona ni en singular ni en plural, sinó que s’intenta transcendir la visió binària del gènere home/dona, masculí/femení.
Helena Cabello i Anna Carceller, a l’inici de la mostra, presenten la performance realitzada el 2014 a Ciutat de Mèxic Bailar el género en disputa, una lectura dansada en vídeo a partir de la lectura de l’obra de Judith Butler sobre la performativitat del gènere. Un treball que arranca uns quants somriures és la que presenta el col·lectiu O.R.G.I.A des d’una mirada feminista i queer. Les tres artistes que conformen el grup qüestionen el relat sexuat i heterosexual que s’ha fet de l’Antic Egipte amb En los bajos de la pirámide invertida (2017-18). Una creació col·lectiva concebuda com a acte polític (i no com a exaltació de la singularitat de l’artista) que ofereix una relectura irònica de la nostra mirada cap a l’Egipte de les piràmides: gravats de dones egípcies que es toquen les vulves unes a les altres i altres símbols ben eloqüents es poden contemplar al CCCB.
Descolonitzar el feminisme és un dels altres eixos de la mostra. S’encarreguen de recordar-ho artistes com ara Linda Porn amb Puta mestiza o Daniela Ortiz, que amb una fotografia del part del seu fill denuncia el racisme institucional en la retirada de custòdies a mares solteres, famílies racialitzades o famílies migrants (i confessa la seva pròpia por ara que és mare). Un altre treball interessant és l’audiovisual Las mujeres chiquitas, on Mireia Sallarès reuneix 30 testimonis de dones que parlen sobre què és un orgasme per a elles.
A l’apartat sobre sexualitat i violència trobem més exemples, com el de l’artista, escriptora i activista del moviment postporno Maria Llopis. Llopis presenta un primer vídeo, La bestia, una paròdia sobre l’animalització del cos i un segon on ens presenta la seva àvia i aborda el tema de la sexualitat de les dones velles, sovint “domesticada”.
Abans de sortir de la sala de Coreografies del gènere, transitada precisament per molt públic que visita la ciutat, trobem el treball la Cara B del turisme a Barcelona (2017) sobre l’explotació laboral de ‘les Kellys‘, una contra-cartografia militant realitzada amb col·laboració amb les afectades. Un cant contra l’explotació laboral i la precarietat, també pensat en clau feminista.
Les activitats paral·leles
Al plafó de sortida de Feminismes! atureu-vos davant la intensa graella d’activitats complementàries. S’ha pensat un programa amb una desena de propostes, que ja es va iniciar amb el debat inaugural, del qual podeu llegir-ne la crònica que va fer Crític i veure’n el video.
En el programa, trobem un parell de converses en l’àmbit literari, com la prevista entre l’escriptora estatunidenca Siri Hustvedt i Joana Masó (21 d’octubre) per presentar el nou llibre de la primera Records del futur, o la conversa de la britànica Jeanette Winterson (20 de novembre) i Bel Olid – arran de la novetat Frankissstein. Un altre dia, el 14 d’octubre, la filòsofa Fina Birulés conversarà sobre igualtat i llibertat amb la comissària de l’exposició, Marta Segarra.
Les conferències seran protagonitzades per la periodista i filòsofa alemanya Carolin Emcke (28 d’octubre), que parlarà sobre silenci i emancipació davant les discriminacions i la poeta i filòsofa Chantal Maillard, encarregada d’analitzar el paper de la ira en la història col·lectiva de les dones i la literatura (27 de novembre). Finalment, Mari Luz Esteban presentarà (4 de novembre) el seu nou assaig El feminisme i les transformacions en la política (Pol·len Edicions), traduït per Maria Colera. Llicenciada en medicina, doctora en antropologia social i activista feminista, Esteban reflexiona sobre els canvis del feminisme en els darrers quaranta anys, des de l’experiència d’Euskal Herria.
Dues mostres d’arts escèniques tenen lloc també en el marc de les exposicions. Indòmites, un al·legat col·lectiu radical i apassionat contra les violències masclistes creat i protagonitzat per més de 120 joves i criatures de Xamfrà i Las Anónimas (12 d’octubre) n’és un; l’altre és Cosa/cos La bellesa subvertida de Les Impuxibles (Clara i Ariadna Peya), en dues sessions el 18 i 20 d’octubre. El piano i el ball es fusionen per deconstruir la idea de la bellesa a través dels clàssics.
La mostra Feminismes! també ha buscat dos espais corals. FEM! Creadores feministes d’avui (31 d’octubre) és un debat amb amb Flavita Banana, Btoy, Yolanda Domínguez, Sonido Tupinamba, Maria Sevilla, Miriam Reyes, Silvia Albert Sopale, Agnes Mateus, María Cañas, Marga Mbande, Maria Arnal, Mar C. Llop i Las Glorias Cabareteras, entre d’altres. Les creadores es faran preguntes sobre creativitat, imaginaris, reptes i perills. El segon espai és el recital de poetes dels setanta i d’ara, titulat Alçar les mans, aquestes brutes (24 d’octubre), comissariat per Sònia Moll i Heura Marçal. Hi participaran Adriana Bertran, Alba Camarasa, Maria Cabrera i Mireia Calafell, que recitaran textos propis i de Maria Beneyto, Maria Mercè Marçal, Maria Cinta Montagut i Marta Pessarrodona, amb l’acompanyament musical al violoncel de Laura Sanz. Les entrades de totes les activitats es posaran a la venda el 17 de setembre.
La vida més enllà de l’exposició
Un dels objectius que es persegueix amb Feminismes! és fer accessible l’obra d’artistes de dècades anteriors per posar en valor el seu treball i les seves lluites. Una fita molt necessària que ja va fer notar la creadora Tatiana Sentamans, del col·lectiu O.R.G.I.A, en la inauguració de la mostra.
Què veiem a Feminismes!?, però què no hi veiem? Les dues mostres són una aportació que visibilitza una part –la primera, sobretot– de la feina de creadores individuals, no tant col·lectives. Una part de l’avantguarda feminista dels anys 70, sobretot d’artistes europees (no d’altres indrets del món i menys del Sud global), i un recull més complet –en la segona mostra– del que s’està coent avui a Catalunya. Per completar el dibuix actual, us recomanem que no us perdeu la cita anual de la mostra Fem Art, que organitza cada any l’espai d’acció feminista Ca la Dona, i que enguany ha fet 25 anys. Es tracta d’una mostra d’art de dones i des del feminisme on hi tenen cabuda gran diversitat d’expressions artístiques. Per ara, però, no falteu a la suggeridora proposta del CCCB. En un mes ja han passat per Feminimes! més de 15.300 persones.
