16/01/2020 | 19:00
Durant tot el 2019, des de diferents espais socials, culturals i activistes, s’han succeït accions de record i d’homenatge a la vaga de treballadors de l’empresa Barcelona Traction Light and Power —més coneguda com la Canadenca— que, el 1919, va marcar un abans i un després en les jornades laborals dels treballadors. Però, què va passar realment? Coneixem la història i el context d’aquells dies de vaga? En coneixem les conseqüències? On han quedat aquestes lluites en els temps de la uberització del treball i la precarietat? On són els drets laborals de les dones?
Diferents plafons explicatius amb dates i vinyetes, diversos documentals, una reproducció d’un escriptori del 1919, una maquinària fabril, i una olla centenària conformen La Vaga de la Canadenca, una exposició organitzada pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, amb la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya i de la Fundació Endesa. Records en blanc i negre d’una vaga que va ser clau per entendre la lluita obrera a casa nostra. Passejant per la sala, el visitant té la impressió de veure reflectit un món llunyà, més a prop de El cuirassat Potemkin que de Temps de Silenci. Però tot just han passat cent anys d’una fita històrica que va canviar el curs de la nostra història laboral.
Un cronograma o retalls de diaris de l’època fan possible resseguir tots els esdeveniments d’aquell febrer del 1919, en un recorregut dissenyat per la comissaria i historiadora Dolors Domingo. La mostra està dividida en tres àmbits d’acció: el context, la vaga en si i la llarga lluita per aconseguir la reducció de la jornada laboral. “Obtenir la jornada de vuit hores va ser indubtablement una gran fita en la lluita pels drets laborals de la classe obrera”, ressalta Irene de Pedro, cap de Comunicació del Museu i responsable de la gestió de públics. “Aquesta exposició vol fer palès el paper de Catalunya en la consecució d’aquesta important millora en les condicions de treball”.
El museu català vol que la mostra serveixi com a recordatori, perquè “sobretot el jovent sàpiga d’on prové la idea de treballar vuit hores al dia”, segons de Pedro. “El museu principalment s’atansa a escolars, sobretot d’ESO i batxillerat. Tenim la voluntat de ser un museu del segle XXI que expliqui la història i que alhora dialogui amb el present. Creiem que és important que els estudiants coneguin la història de les lluites d’una forma didàctica i propera”, diu la responsable de comunicació del MHC.
Però… què era la Canadenca?
L’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited la va fundar l’enginyer Fred Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto (Canadà). L’objectiu de ‘la Canadenca’ era produir electricitat i distribuir-la a l’àrea metropolitana de Barcelona, per utilitzar-la en l’enllumenat públic, el subministrament domèstic, el funcionament dels tramvies i la xarxa de ferrocarrils metropolitans. Per això, aprofitant la seva capacitat per mobilitzar capitals internacionals, va comprar les concessions hidràuliques més potents i les xarxes de distribució urbanes més grans.
Entre les seves primeres adquisicions destaquen Tramvies de Barcelona i la Companyia Barcelonesa d’Electricitat. Després, per obtenir l’energia elèctrica que necessitava per subministrar les seves empreses, va iniciar un ambiciós projecte d’aprofitament hidroelèctric a la zona del Pre-Pirineu, que s’acabaria completant amb la construcció de dues grans preses (Camarasa i Sant Antoni), que, a part de produir energia, també li garantirien un cabal més o menys constant al llarg de l’any. Amb aquestes infraestructures acabades, es va constituir el primer sistema integrat d’embassaments i centrals construïts a l’Estat espanyol.
El 1914 era la setena empresa productora d’electricitat al món i la primera d’Europa. La seva estratègia apostava per produir electricitat i també per invertir en empreses que la consumien. Finalment, l’any 1923, la Canadenca va acabar comprant la seva competidora més important, Energía Eléctrica de Cataluña, amb la qual cosa va obtenir una posició pràcticament de monopoli.
La vaga més enllà de Barcelona
La vaga es va iniciar a l’empresa ‘Riegos y Fuerza del Ebro’, que estava duent a terme el projecte d’electrificació de Catalunya, va ser liderada pel Comitè de la Regional Catalana de la CNT i la van protagonitzar i guanyar obrers que treballaven en diferents indrets de Catalunya.
El novembre de 1918, el Sindicat de Camarasa —afiliat al Sindicat Únic de Construccions de la CNT— va aconseguir petites millores laborals per als treballadors que construïen la central hidroelèctrica de la Canadenca en aquest municipi. L’1 de desembre, però, el director de construccions, de cognom Caldwell, va instar la Guàrdia Civil perquè escorcollés els treballadors a l’entrada de l’obra. Aquest fet va ser determinant per a la declaració de la vaga.
L’aturada va tenir un seguiment massiu i el comitè de vaga va demanar la fi dels escorcolls i millores salarials. A partir de l’11 de desembre, el Comitè de la CNT de Catalunya va dirigir la mobilització, va exigir la jornada de vuit hores com a principal reivindicació i va dissenyar l’estratègia per estendre la vaga a Lleida i a la resta de Catalunya. Alhora, el sindicat es va organitzar per recaptar diners i oferir així suport econòmic als vaguistes, cosa que va permetre mantenir l’aturada gairebé un mes i mig.
El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, destaca la importància de l’acció, perquè “no hi hauria una jornada laboral de vuit hores a Catalunya i a Espanya sense la vaga de la Canadenca”. Per a ell, aquesta vaga va demostrar que “el conflicte no és un problema, sinó que és una via per millorar les condicions laborals i socials sempre que té la capacitat de dialogar i trobar acords per avançar”.
Precisament per subratllar la importància històrica que ha tingut la vaga, la comissària Dolors Domingo explica la voluntat divulgadora de l’exposició. “Com a historiadora i també com a professora de secundària, volia fer un projecte molt didàctic i fàcil d’entendre per al públic general i sobretot donar molt de context perquè els i les estudiants coneguessin els orígens d’un símbol de la lluita obrera”, argumenta. D’aquesta manera, les imatges de fotoperiodistes i d’humoristes gràfics, les filmacions, l’aportació de documents originals i les reflexions de protagonistes dels fets són els recursos que utilitza l’exposició per relatar visualment els esdeveniments, identificar alguns dels seus protagonistes i apropar el visitant a l’època.
La doble jornada per a les dones
La recent commemoració del centenari s’ha vist reflectida en llibres, teatre i ara també als museus, però tal com opina Joana Badia, advocada laboralista, “el model 3×8 (treballem 8 hores, en descansem 8 i en dormim 8 més) va ser una reivindicació impulsada majoritàriament pels homes“. Aquests s’oblidaren que el model presentava una gran mancança en el plantejament: no contemplava la necessitat del treball domèstic i reproductiu com a tasca imprescindible per al manteniment de la vida.
La tasca de cures es reservava (i es reserva) a les dones, que, tot i que es van incorporar al mercat laboral, no van deixar les feines domèstiques, fent el que s’anomena la doble jornada. Per a Badia “la doble jornada és un dels motius que generen més desigualtat en el món laboral, ja que condemna moltes dones a la dependència econòmica, causada per haver d’accedir a contractes precaris, amb una elevada taxa de temporalitat i un percentatge molt més gran de contractes parcials i, sobretot, per rebre la pressió social d’haver de ser elles les qui redueixin la jornada o demanin excedències, davant la necessitat de tenir temps per dedicar-se a la cura d’altres persones”. L’exposició de la vaga no s’oblida del paper de les dones (i dels infants) durant les llargues setmanes de vaga.
Cal recordar d’on venim i que la vaga de la Canadenca va ser clau per a l’assoliment dels drets laborals adquirits. La seva importància l’explica així el conseller Homrani: “No és una vaga qualsevol sinó una de les més importants del país, que va mostrar la força del moviment obrer, la capacitat de mobilització i de solidaritat de les classes populars i treballadores, i la voluntat d’avançar cap a la modernitat i una societat democràtica. Per això també té sentit l’exposició, perquè no podem perdre el fil roig que representa ni oblidar la memòria històrica”.
