28/11/2017 | 19:00

Poder veure com era una sala de pacients d’un hospital dels anys vint del segle passat a Barcelona, aquest és un dels principals incentius del nou espai de recreació històrica al Pavelló de Sant Rafael que ha obert recentment el Recinte Modernista de Sant Pau. Els visitants queden immersos en l’atmosfera d’un pavelló de l’antic Hospital de Sant Pau i alhora aprenen com era la medicina que s’hi practicava en aquell moment històric. Tot plegat amb una exposició molt il·lustrada, que posa tota aquesta informació en el context de la Barcelona de l’època, gairebé un segle enrere, quan el recinte de l’hospital era molt lluny del centre, entre horts i camps, i les obres de la Sagrada Família tot just feien emergir la base de les quatre primeres torres.
Al Pavelló de Sant Rafael s’hi ha recreat una sala de pacients de l’hospital, tal com era als anys vint, amb deu llits, els grans radiadors de calefacció d’aleshores, l’altar que hi havia dedicat al sant i la sala de dia, on els pacients rebien les visites dels familiars i amics. Aquest pavelló és un dels que encara està pendent de restauració, però el seu relativament bon estat de conservació ha permès una adequació provisional, tot eliminant els elements afegits al llarg dels anys. La proposta expositiva inclou una estructura amb panells informatius que expliquen els primers anys de l’Hospital de Sant Pau en la Barcelona de l’època, se centren a continuació en com era el Pavelló de Sant Rafael i finalment, en la medicina d’aquells anys, basada en la higiene, l’alimentació correcta, el sol i el repòs, però també amb uns primers avanços en el diagnòstic gràcies a les anàlisis bioquímiques.
El darrer edifici de l’arquitecte Domènech i Montaner
El Pavelló de Sant Rafael es va construir entre el 1914 i el 1918 i va ser el darrer executat fins al final per Lluís Domènech i Montaner, que va morir el 1923. Es tractava d’un pavelló de malalts amb planta baixa i semisoterrani que seguia, en tots els detalls, el programa original del genial arquitecte, pel que fa a la tipologia i la ubicació. Un cop inaugurat, l’1 d’abril de 1918, es va destinar a malaltes no infeccioses de l’aparell digestiu, ús que es va mantenir fins al 1929. Des d’aquell moment i fins a la Guerra Civil va passar a acollir pacients masculins de traumatologia, mentre que al soterrani s’hi instal·là el servei de Raigs X. Durant la guerra de 1936-39, el pavelló es dedicà a Cirurgia Ortopèdica de tots dos sexes: dones al semisoterrani i homes a la planta alta. Durant la postguerra, va tenir molts altres usos mèdics, com ara la Unitat d’Hematologia Clínica, pionera a l’Estat espanyol en el transplantament de medul·la òssia el 1976.

A la rotonda contigua a l’entrada principal del pavelló de Sant Rafael s’hi ubicava la sala de dia, amb grans finestrals i orientada al sud per tenir el màxim de llum natural. Domènech i Montaner l’havia prevista com a espai d’esbarjo i visita als pacients ingressats. Ara s’ha recreat amb els mateixos elements que ja tenia: taula i cadires, balancins, plantes per alegrar l’ambient i estores a les finestres per poder regular la llum segons l’hora del dia. I just al costat d’aquesta sala de dia, s’ha reproduït l’altar de Sant Rafael, a partir de les fotografies que es conserven a l’Arxiu Històric de l’Hospital. Cada pavelló tenia un altar dedicat al sant que els donava nom, continuant així la tradició de l’antic Hospital de la Santa Creu, situat intramurs de Barcelona. Davant de l’altar s’hi feia missa i el dia de Sant Rafael, el 24 d’octubre, es guarnia amb flors. La figura del sant que s’ha instal·lat ara és l’original de l’època convenientment restaurada.
Aquest espai de recreació històrica, idea de l’escenògraf Ignasi Cristià, amplia l’oferta divulgativa del Recinte Modernista de Sant Pau, que tot just ara fa uns mesos va inaugurar un altre pavelló, el de Sant Salvador, amb una proposta que recorre la història del Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. També hi ha un homenatge a Lluís Domènech i Montaner: una instal·lació que simbolitza un drac contemporani i que representa tots els vessants d’aquesta figura cabdal del modernisme català.
L’abans i el després de les rehabilitacions
Recordem que ara fa tres anys es va obrir al públic aquest Recinte Modernista de Sant Pau, després d’un llarg i minuciós procés de restauració de vuit dels dotze pavellons que conformen el conjunt arquitectònic, patrimoni Mundial segons va declarar la UNESCO el 1997. Es van recuperar les volumetries i l’aspecte original dels edificis que, en la majoria dels casos, estaven molt malmesos per intervencions arquitectòniques poc respectuoses amb l’esperit modernista de Domènech i Montaner. També es van seguir criteris rigorosos per garantir-ne la sostenibilitat. Aquest treball ingent és ben visible si es compara un pavelló rehabilitat, com el de Sant Salvador, amb un que no ho ha estat encara, com el de la Puríssima, que apareix tal com va quedar després del cessament de l’activitat sanitària, el 2009.

Precisament, aquesta comparativa és la que els visitants poden copsar personalment si fan el recorregut en el sentit correcte: començant a Sant Salvador, pavelló completament rehabilitat; passant per Sant Rafael, pavelló no restaurat però d’on s’han eliminat els elements afegits i s’han amagat algunes parts malmeses; i acabant a la Puríssima, on sense poder-hi entrar per raons de seguretat, els visitants poden veure des de la porta com havien quedat els pavellons modernistes després d’un segle d’activitat assistencial intensiva. A més, la visita també inclou part del laberint soterrat de túnels que connecten tots els edificis i, per descomptat, l’edifici de l’Administració, el pavelló més ric en ornamentació, amb la sala Lluís Domènech i Montaner com a “joia de la corona”.