Una cadira també és política

Una cadira no és només una cadira: a més de tenir quatre potes i un respatller, també és política. Així, és política la forma que té una forquilla o un molest embolcall de plàstic d’una samarreta. Especialment aquest últim ho és (de polític i de molest) per a Victor Papanek, dissenyador austroamericà protagonista de l’exposició Victor Papanek: la política del disseny al Museu del Disseny de Barcelona, comissariada per Alison J. Clarke i Amelie Klein i que es podrà visitar fins al 2 de febrer.

El títol de la mostra no té pèrdua. Una forquilla serveix per a menjar però hi ha moltes maneres de dissenyar-la: tothom té les mateixes mans? I com l’agafaran les persones amb dificultats de motricitat? Dit d’una altra manera: ha pensat, el dissenyador d’aquesta forquilla, en la responsabilitat que té per decidir com serà, qui la podrà utilitzar, quant costarà i quin impacte ambiental tindrà aquest utensili que ha de crear? Papanek ho tindria clar, el disseny és una eina política i per això cal treballar-lo sense pensar en la Madison Avenue de Nova York.

A través de documents multimèdia compostos per pel·lícules, cartells, llibres, fotografies i alguns objectes físics repartits en quatre estances, l’exposició fa un viatge des del 1939, quan el jove Papanek fugia de la Vienna annexionada al règim nazi cap a Nova York, fins a les obres d’autors del segle XXI que s’han inspirat en les tesis de l’austroamericà. En tal recorregut, una descobreix com, a més de quedar seduït pel personatge de Howard Roark a The Fountainhead (encarnat per un madur Gary Cooper), la fira internacional que va trobar a la gran ciutat novaiorquesa el va captivar fins a tal punt que, pocs anys després, va obrir Design Clinic, un estudi que oferia mobiliari contemporani econòmic per a un públic de postguerra, alguns dissenys del qual es poden veure a la mostra. Enormement influenciat pels episodis històrics que sacsejaven Occident, Papanek pujaria al carro de les revoltes socials i culturals dels anys seixanta i setanta amb l’activisme del disseny com a bandera. Això, però, ho hauria de combinar amb una creixent popularitat després de la publicació de Design for the real world (1970-71), el llibre de disseny més llegit de tots els temps, al qual l’exposició del Museu del Disseny dedica una taula amb diverses edicions.

Anterior Següent

Més responsabilitat, menys consumisme

L’agenda de l’autor, una petita llibreta atapeïda de cites i vols d’avió de caligrafia elegant, evidencia la importància de la seva figura en el món acadèmic i la incessant tasca pedagògica que va desenvolupar. Fruit d’una d’aquestes trobades amb estudiants, en un seminari a Copenhaguen el 1969, Papanek dibuixaria un resum gràfic del seu pensament i una de les grans obres de l’exposició, el cartell Big Character Poster No.1, una poètica en majúscules. Sobre allò que ens bloqueja com a societat, allò que diem voler i allò que realment necessitem, que es resumeix en creativitat, educació i molta responsabilitat. Allò que sobra, en lletres ben resseguides: el consumisme, el malbaratament i l’avarícia insaciable per les coses noves, que ja va tractar el dissenyador i arquitecte George Nelson en relació als hàbits de consum dels nord-americans.

El recorregut cronològic, iniciat en els primers esbossos de l’autor, no acaba amb la seva mort, trascendeix la segona sala de la mostra i t’aterra a un present poc atent a les diversitats de la societat. En la part anomenada Hi ha algú normal? apareixen els seus deixebles, els estudiants que, fins i tot en l’actualitat, estudien i practiquen el disseny centrat en la inclusió social. Si pensem en les minories, reivindicava Papanek, aquestes deixaran de ser-ho! Per tant, totes aquelles persones normalment excloses del circuit del disseny, com serien infants, dones, habitants de l’hemisferi sud, gent gran o persones amb diversitat funcional, també poden gaudir d’objectes fets a la seva mida. Qui serà, aleshores, el normal?

Normal és, per exemple, qui utilitza els coberts i plats per a persones amb habilitats motores fines reduïdes de Maria Benktzon i Sven-Eric Juhlin, que estan creats per fer més fàcil una activitat quotidiana com la de menjar. O ho és qui puja al Volvo (Experimental City Taxi, amb consultoria de Papanek) que té una cabina accessible per a passatgers amb cadires de rodes, amb una entrada baixa sense llindars i portes d’obertura amples. Els que volen o han de gastar poc, poden acudir a la bombeta d’autor desconegut que Papanek va recol·lectar a Brasil, feta amb una bombeta reciclada, el tap de l’ampolla d’un refresc i una metxa. I els que volen jugar, especialment si són infants amb paràlisis cerebral, poden fer-ho amb un tricicle d’esforç mínim de Charles Lanius o amb les figures geomètriques (“Estructura de jocs mòbils tetradecaèdrica”) que va dissenyar el mateix Papanek, un exemple de les quals es pot veure en directe al Museu del Disseny. En la quarta i darrera sala, els reptes pendents donen més preguntes que respostes: la tecnologia pot acabar amb els problemes del món?

Reflexions sobre l’ideari de Papanek

Fora de les parets que encapsulen l’exposició, les tesis de Papanek han pres i prendran altres formes, com conferències, cinefòrums i tallers. Encara està per arribar el debat L’art revisa Papanek, amb Amanda Cuesta, Alan Carrasco i Javier Peñafiel el 3 de desembre, que es qüestionarà des del present les tesis polítiques del professor, i la conferència del reputat dissenyador John Thackara titulada Pathways to sustainability. Finding your place in the next economy, el 10 de desembre. També amb ànim de diàleg, Oriol Guimerà, David Bravo, Ethel Baraona i Ana Villagordo discutiran el 17 de gener sobre els conceptes de la col·laboració i la resistència.

Prenent el caràcter pedagògic del protagonista de la mostra, des del Museu del Disseny també s’han establert vincles amb escoles a través de dos projectes que involucren estudiants de grau de disseny: El museu en clau Papanek, que proposarà una senyalització a les exposicions permanents del Museu a imatge de les teories de l’austroamericà, i Jugant amb Papanek, un entorn de jocs infantils que vol impulsar la ciutat de Barcelona com un lloc apte per al joc a l’espai públic. A més de la programació a centres cívics de la capital catalana, englobats en el programa Dissenyar mons reals, Papanek arriba als infants i a les famílies a través d’una activitat celebrada cada dissabte al matí al mateix museu, que proposa la creació d’un joc inclusiu per a tot tipus de nens i nenes.