Crític Cerca
Espai Crític

‘Una lluita constant’, teatre reivindicatiu a La Beckett

15/11/2018 | 19:00

‘Una lluita constant’ aborda l’activisme polític a la Sala Beckett del Poblenou / KIKU PIÑOL – SALA BECKETT

La Sala Beckett, espai de creació, formació i experimentació teatral ubicat al barri del Poblenou de Barcelona, programa fins al 8 de desembre un espectacle dirigit per Carlota Subirós i interpretat per la companyia ‘La Ruta 40‘, que aborda l’activisme polític com a temàtica central a través d’un repàs dels diferents moments d’ebullició social i política ocorreguts en les darreres dècades.

“Aquest espectacle sorgeix, com tots, de les inquietuds que tenim nosaltres com a companyia i que ens venen de gust portar a escena”, afirma Alberto Díaz, un dels membres de ‘La Ruta 40’, companyia resident de la Sala Beckett. ‘Una lluita constant’ es planteja no només com un espectacle escènic, sinó sobretot com un projecte de recerca, “una exploració entorn de la vivència del compromís polític en moments convulsos”.

Aquest procés d’investigació ha portat a que el resultat final sigui força diferent del que en un principi tots havien imaginat. “Feia temps que amb la Carlota ens seguíem. Nosaltres seguíem la seva trajectòria i ella la nostra, per tant teníem ganes que això passés. L’encàrrec inicial era sobre un text que ella havia traduït i que nosaltres pensàvem portar a escena, però vam acabar derivant cap a un altre lloc, empesos per l’actualitat“, diu Díaz, que en teatre ha treballat amb directors com Josep Maria Pou, Lluís Pasqual, Xicu Masó o Pep Pla, i en televisió en sèries com ‘Més dinamita’, ‘Com si fos ahir’ o ‘Kubala, Moreno i Manchón’.

Com han estat les lluites socials dels últims 50 anys?

L’espectacle, interpretat pel mateix Alberto Díaz, a més d’Alba Pujol, Maria Ribera i Albert Prat, pren com a punt de partida l’eclosió del maig del 68 i recorre en les diferents escenes algunes de les lluites que han deixat petjada en les societats occidentals: la lluita obrera i sindical i el seu model assembleari, la lluita antiracista als EUA, la feminista (“la més revolucionària, perquè afecta a més persones al món i ataca els mateixos fonaments de les societats actuals”, afirma un dels personatges de l’espectacle), el 15M…

“Hem volgut aprofitar la situació de la residència de la Sala Beckett com un espai de llibertat, d’investigació dramatúrgica, escènica i actoral. Ens vam voler bolcar, com diu l’Alberto, cap a allò que estàvem vivint, malgrat que la idea inicial era una altra”, diu la directora de l’espectacle, la prolífica Carlota Subirós.

Cartell de l’obra ‘Una lluita constant’, dissenyat per Xesca Salvà / SALA BECKETT

La peça compta amb molts i variats tipus de materials: musicals, audiovisuals, tot tipus de publicacions o testimonis, alguns dels quals es recullen de manera explícita en l’obra. D’altres queden reflectits de manera més subtil en l’enorme quantitat de referències que hi ha al llarg dels aproximadament 90 minuts que dura. D’una manera o altra, apareix des de Gramsci (“Odio els indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit”) fins a Angela Davis, passant pel llibre ‘Ciutat princesa’, de Marina Garcés, o les mobilitzacions i reivindicacions dels treballadors de les drassanes asturianes a la dècada dels 70, per posar tan sols uns pocs exemples.

“L’enemic podrà contra mi, contra tu, contra tots nosaltres. Però no podrà contra la causa”

Una escena de l’obra, amb els quatre intèrprets al voltant d’una taula / KIKU PIÑOL – SALA BECKETT

Coproducció del festival Temporada Alta 2018, l’espectacle traspua compromís i implicació pels quatre costats, i un qüestionament constant dels arguments, els aliens i, evidentment, els propis. Sentit crític. També la disposició de la sala és a quatre bandes, situat l’escenari al centre i envoltat de tres fileres de públic a cada costat, ajudant a crear una atmosfera pròxima, trencant de ple la quarta paret, on el públic és gairebé part de l’escenografia, de l’atrezzo. O inclús del repartiment, qui sap.

Amb el públic interactuen els intèrprets, asseient-se al seu costat, repartint-los llibres, interpel·lant-los contínuament i de manera delicada, quasi sensual. Alguna afortunada o afortunat fins i tot pot ser convidat a una llauna de cervesa o un got de vi. El mateix format de l’espectacle, una mena de ‘collage’, redunda en la idea d’aquesta mena de multi-focus. “És una mena de fresc molt impressionista, molt personal, molt carregat de la pròpia escalfor, de la pròpia temperatura, de la pròpia efervescència que estem vivint”, afirma Subirós. “És molt més això que no pas una reflexió pausada, ordenada. No fem una teoria política. Però sí tenim l’esperança que això faci pensar i reflexionar a la persona que s’enfronti a tots els materials que posem en escena”.

La revolució és un procés d’autoeducació

“No volem donar lliçons de res, ni molt menys, de fet nosaltres diem de nosaltres mateixos que som uns activistes de pacotilla”, afirma Alberto Díaz. “Però des d’aquí, des del lloc on cadascú està, ho analitzem i ho treballem. I hem anat a buscar les veus autoritzades, que d’alguna manera han fet que les nostres opinions i la nostra visió s’hagin anat eixamplant. Ha estat part de la nostra autoeducació. Hi ha una frase que forma part del material que diu que ‘La revolució és un procés d’autoeducació’, i és un procés que hem viscut en aquesta recerca que hem dut a terme”.

Albert Prat i Maria Ribera, en una escena de ‘Una lluita constant’ / KIKU PIÑOL – SALA BECKETT

El fet que La Ruta 40 sigui companyia resident de La Sala Beckett l’ajuda a poder treballar amb una certa pausa en processos de creació que són nous per a ells. “Ho hem viscut amb un punt de vertigen, però alhora és molt estimulant”. I han tingut la sort de gaudir del temps i del lloc ideals per poder cuinar l’espectacle a foc lent i amb dedicació, amb documentació i rigor.

La Beckett, una de les fàbriques de creació de l’Ajuntament de Barcelona des de 2016 i l’espai on s’ha concebut l’espectacle, ha esdevingut un punt de trobada d’autors teatrals amb altres creadors escènics i amb professionals de diferents àmbits i disciplines, a més d’un centre no només d’exhibició sinó també de pensament, de reflexió i debat sobre dramatúrgia i món contemporani.

D’aquest terreny sorgeix ‘Una lluita constant’, una peça inacabada, perquè el debat, la reflexió, la discussió, mai no acaba. No n’espereu una proposta plaent. Perquè no sempre la discussió, amb els altres i amb nosaltres mateixos, és plaent. No espereu un final feliç, potser sí esperançador; segur utòpic. I si parlem d’utopia no podem deixar de citar Eduardo Galeano, que va fer famoses aquestes paraules pronunciades en realitat pel seu gran amic i director de cinema argentí Fernando Birri: “La utopía está en el horizonte./ Yo me acerco dos pasos y ella se aleja dos pasos. / Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. / Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. /¿Para qué sirve entonces la utopía? Para eso sirve, para caminar”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació