Una ventada d’art i d’activisme

Catalunya ha viscut els darrers 15 anys una efervescència de lluites impulsades per moviments socials que han impugnat el sistema. Avui, però, vivim un context de crisi social: creix l’extrema dreta, i les finestres d’oportunitat sembla que s’han tancat. Què passa quan s’aturen els vents de canvi? I quin paper té la cultura a l’hora d’agitar consciències i eixamplar l’esquerda de possibles alternatives?

Buscar sortides al moment de ressaca política és l’objectiu de “Després del vendaval”, una mostra que es podrà veure al Santa Mònica fins al 12 de gener. L’exposició presenta el resultat de 10 mesos de treball de 7 col·lectius que no tenen espai habitual entre els murs de les institucions. La mostra, curada per Tere Badia, Irati Irulegi i Montserrat Moliner, reivindica la importància de l’activisme i no es limita a exposar projectes artístics, sinó que genera també espais de debat i de participació.

Des de CRÍTIC hem acompanyat l’exposició amb la sèrie de pòdcasts Off the record, una coproducció amb Santa Mònica Ràdio. Al llarg de quatre capítols parlem amb els col·lectius de temes com el dret a l’habitatge, les migracions, l’espai públic o el turisme.

Col·lectius socials i artístics

Amb “Després del vendaval”, el Santa Mònica segueix explorant formes experimentals de curadoria col·lectiva. Montserrat Moliner, una de les curadores de la mostra, explica: “Volíem treballar amb col·lectius que tinguessin presència no només en l’àmbit artístic, sinó que estiguessin relacionats amb problemàtiques ciutadanes. Es tracta d’obrir les portes als moviments socials”.

Moliner creu que hem passat per moltes fases en les darreres dècades: “Els Jocs Olímpics del 92, el Fòrum del 2004, l’estafa financera del 2008, les mobilitzacions del 2011… El vendaval és tot això que ens ha passat. Volem saber si en totes aquestes lluites i col·lectius socials hi ha una genealogia reconeixible, una contaminació històrica entre el passat i el present”.

Anterior Següent

Sobiranies, aigua, treball sexual, renda bàsica o salut mental

Els col·lectius que han participat en “Després del vendaval” són Agitació Diska, DU-DA, La Creatura, LAC – Laboratori d’Art Comunitari, Sindillar, Sitesize i TiritiTrans Trans Trans. Alguns d’ells tenen una vinculació més directa amb la pràctica artística, i d’altres estan més a prop dels moviments socials clàssics. Tots ells, però, entenen l’art i la cultura com una eina d’agitació. Les propostes exploren qüestions com la sobirania de la mort, la sobirania de l’aigua, l’accés a les subvencions artístiques, la renda bàsica universal, el dolor crònic o el treball sexual.

Montserrat Moliner: “Són col·lectius polititzats que no volen ser instrumentalitzats per les institucions”

La metodologia de treball facilita que els artistes, les comissàries i els col·laboradors es trobin i donin forma conjuntament al projecte. Es treballa amb uns tempos dilatats que permeten anar descobrint a poc a poc les preocupacions i els desitjos al voltant de cada qüestió. Moliner explica que “són col·lectius molt polititzats que no volen ser instrumentalitzats i que se’ls faci servir per blanquejar les institucions”.

El procés de treball, segons explica Moliner, ha estat “llarg” i “molt curós, amb molta escola i horitzontalitat”. “Com a curadores hem decidit coses, però sempre sota l’escolta i sense forçar, pactant tot d’entrada i comptant amb els recursos de la institució. Volíem que el que acabés passant fos útil no tant per al Santa Mònica, sinó per als mateixos col·lectius”, explica.

Genealogia de lluites

L’exposició reuneix una vintena de propostes entre instal·lacions i activitats, en què l’art, la poesia i la política s’uneixen per parlar de conflictes i subvertir límits. La mostra vol reivindicar la importància de l’activisme i de l’acció col·lectiva obrint també espais de debat i de participació.

A la primera planta del centre, un espai de consulta de fanzins, en col·laboració amb La Fanzinoteca. També amb una cronologia mostren les pràctiques artístiques grupals, comunitàries i activistes catalanes que s’han desenvolupat des dels Jocs Olímpics del 1992 fins ara, iniciada a partir dels tallers participatius d’Iconoclasistas, un col·lectiu que genera gràfiques creatives d’investigació de forma col·laborativa.

“Tant en l’art com en els moviments socials sempre hi ha la sensació que comencem sempre de nou, que hi ha algú que comença la roda”, explica Moliner. “També és cert que no hi ha gaires repositoris sobre col·lectius que hagin treballat acció artística en clau activista”. En paral·lel, al pis superior, s’obre l’espai sub rosa, un espai dialèctic dissenyat per explorar debats controvertits de manera anònima i confidencial. Hi conflueixen agents i entitats amb opinions diverses sobre l’ocupació, la tecnodesobediència, els marges o la renda bàsica universal.