20/11/2019 | 19:00
Nou cossos de gairebé 80 anys s’exposen, s’exhibeixen, es mostren indecorosament a l’escenari. Es tracta de la bellesa, amb b alta, un joc de paraules, un false friend que s’interrelaciona amb el que hi ha damunt de l’escenari: vellesa, anys, vida. Cossos envellits i bells dialoguen en una peça coreogràfica. Ballen, riuen, es mouen a Sobre la bellesa, una de les peces que Societat Doctor Alonso revisita aquesta temporada al Mercat de les Flors.
Dansa i Territori és el títol que engloba la programació d’enguany del Mercat, on la companyia Societat Doctor Alonso, formada per Tomàs Aragay i Sofia Asencio, recupera anys després de la seva estrena dues de les seves peces més significatives: Sobre la bellesa (estrenada el 2003) i Andrei Rublev. Una paniconografia (el 2015). Un díptic en què els grans parlen o ballen a la vida i els nens ho fan a la mort.
Doctor Alonso convida a una lectura diferent que trenca amb les fórmules del teatre tradicional a través del programa Constel·lacions, una proposta amb la qual el Mercat incita a creadors a revisar-se, en algunes ocasions, a mostrar noves peces, i fins i tot a que els propis creadors en convidin d’altres, teixint així un rastre estel·lar d’idees que ballen en el temps i també en l’espai. A les dues peces que retornen se li ha de sumar Contrakant, un projecte d’investigació al voltant de la figura del filòsof alemany Immanuel Kant i les seves teories sobre l’espai i el temps.
Tomàs Aragay: “Vivim en una societat on la gent gran i els seus cossos estan ocults”
L’estrena de Sobre la bellesa, una obra formada per un elenc d’homes i dones de més de 70 anys sense experiència teatral, serà el 28 de novembre, dijous, al Mercat de les Flors de Barcelona, i les representacions duraran quatre dies, fins a l’1 de desembre, diumenge. “La directora d’aquest espai, Àngels Margarit, ens va demanar de tornar al Mercat amb dos muntatges que ens havien marcat i han passat gairebé vint anys i tot segueix bastant igual”, apunta Aragay. “Vivim en una societat on la gent gran i els seus cossos estan ocults, no es veuen als mitjans, ni a la televisió ni tampoc es veuen pel carrer”.
Partint de la premissa de mostrar aquests cossos amagats, Aragay i Asencio van convocar un càsting per a gent no professional interessada en l’art, de més de 68 anys. L’èxit els va sorprendre: “Es van apuntar més de setanta persones. Vam fer un taller de moviment i vam descartar-ne moltíssimes fins a quedar-nos amb els nou intèrprets que tenim ara”
Una de les nou escollides és Eulàlia Sariola, té 79 anys i aquesta és la seva primera experiència teatral. “Volia provar-ho i vaig pensar que estava en bones mans, que seria un aprenentatge. És bonic veure que fas coses de les quals no et creies capaç. En Tomàs i la Sofia inspiren confiança, nosaltres ens deixem dirigir, ens posem a les seves mans”.
Cossos prims, alts, baixos, forts, sensibles i moltes dones però també, en aquesta ocasió, homes. “Quan vam fer l’espectacle l’any 2003 ens va costar molt trobar homes disposats a jugar. Ara ha estat diferent, els homes s’han presentat i s’han prestat a ser-hi des d’un lloc menys rígid i menys seriós. Tenim homes amb uns cossos molt interessants que combinen amb l’energia d’elles”.
Moviment o desplaçament?
Sobre la bellesa, a diferència de muntatges de teatre social amb intèrprets d’edats avançades no professionals com Las Muchas de Maria Antònia Oliver o el grup de l’Antic Teatre de Marta Galán, explora, no només la idea de la vellesa com a estat polític, on els cossos grans desapareixen de l’espai públic, sinó també com a moviment a través del concepte de desplaçament. Desplaçar per situar quelcom fora del seu lloc, àmbit o espai propi, per indagar com aquest moviment modifica el llenguatge. Desplaçar per desvetllar quelcom. “Vivim en un món que va ràpid, molt ràpid, que consumeix de pressa. En canvi el cos vell va lent, es mou lent i es desplaça lent. Això el fa més detallista, més conscient del que fa”, explica Aragay.
Aquest desplaçament es palpa en moviments que, més que coreogràfics, esdevenen escultures. “Tot el que fem parteix de nosaltres, dels nostres cossos. Ells ens dirigeixen però al final el moviment és nostre”, apunta Eulàlia. Tanmateix, per a Aragay, el seu muntatge no es pot catalogar com a teatre social o comunitari: “Per a mi l’art és art, i l’art dialoga amb la societat d’una manera molt lliure”.
Els nou intèrprets s’acosten a la dansa des del respecte però també des de qui sap fins on pot arribar. “Es coneixen el cos, saben qui són, i s’endinsen a la peça des d’un lloc pur i verge, amb la curiositat d’un nen i amb els anys viscuts. Ens transporten a l’origen”, relata Aragay. No obstant això, en un món àvid de present, de joventut, d’immediatesa, mostrar cossos envellits pot remetre a la nostàlgia, allò de que qualsevol passat ens sembla millor. A mirar enrere amb certa tristor.
Eulàlia Sariola: “Hem de dosificar les forces i hi ha dies que estem esgotats, però hi som”
“Mirar enrere? No hi ha res nostàlgic en aquesta peça. Aquesta gent està molt viva i està molt present, tot i que el seu transitar sigui més lent que quan eren joves”, diu Aragay. Eulàlia assenteix: “El passat no serveix per a res, estem aquí. Hem de dosificar les forces i hi ha dies que estem esgotats, però hi som i estem fent coses noves des de la consciència de qui som ara”.
Un present, el que hi ha a Sobre la bellesa, que no és bulliciós, ni sorollós. Societat Doctor Alonso proposa un muntatge amb un present que es mou lentament: “Un present cert. Aquest present ràpid del nostre dia a dia és pura ficció, no és de debò”. Aragay somriu. L’espectacle està a punt de començar.