19/06/2020 | 07:30
Els pocs veïns que habiten la Rambla de Barcelona encara no s’ho creuen. Els nens i nenes dels voltants de la Catedral baixen pel carrer del Bisbe amb patinet, sense esquivar xancletes ni bosses plenes de roba. No hi ha turistes i, encara que el veïnat reclami que els carrers els pertanyin després de la pandèmia del coronavirus, el sector ja mesura les conseqüències de la crisi i l’impacte en un estiu que es preveu crític. L’última sessió del 7è Cicle Visions 5.1, del ja reobert Museu de la Vida Rural en col·laboració amb La Conca 5.1, va abordar l’esgotament del model turístic actual i la necessitat de reconduir el turisme cap a una major responsabilitat amb l’entorn i la població local.
Moderat pel fotògraf i geògraf Rafael López-Monné, el debat va convidar veus expertes com el vicerector de la Universitat de Girona i investigador de l’Institut de Recerca en Turisme, José Antonio Donaire; la directora del CCCB, Judit Carrera; la urbanista i exregidora de Ciutat Vella, Itziar González; l’activista ecologista i portaveu del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, Margalida Ramis; i el director de màrqueting de l’Agència Catalana de Turisme, Damià Serrano. Entre tots els ponents, una certesa absoluta: la COVID-19 ha accelerat el qüestionament d’un turisme de masses que no mira enrere per arreglar les destrosses que deixa en el territori.
El vicerector de la UdG, José Antonio Donaire, engegava la conversa exposant les dues grans tendències del món actual que s’estan posant en dubte arran de la pandèmia i els seus devastadors efectes: la mobilitat i la metròpolis. Immersos en un anar i venir de persones, mercaderies i idees, hem passat d’una societat hipernòmada a un immobilisme que ens ha deixat gairebé tres mesos sense sortir de casa. A més, l’experiència del confinament ha suposat grans canvis pel que la fa la consideració de les ciutats, cada vegada més encaminades a convertir-se en megalòpolis: “S’estava urbanitzant el món rural i ara, amb el coronavirus, hem assistit a la reivindicació de la ruralització de les ciutats; necessitem insectes i verd”, comentava l’investigador. Amb aquests factors en el punt de mira, la temporada de vacances que s’inaugurarà el proper 21 de juny amb l’obertura de fronteres als turistes estrangers serà un assaig d’allò que ve i una oportunitat d’or per repensar quin és el turisme que volem oferir: “Qui volem ser? Quina volem que sigui la nostra singularitat dins d’un món globalitzat?”, es preguntava la directora del CCCB Judit Carrera.
La crisi del model turístic, que es va fer evident amb la caiguda del gegant del sector Thomas Cook, és la confluència de molts altres crits d’alerta que tenen a veure amb la manera com habitem el món i amb la perillosa noció del progrés i del creixement il·limitat, que ens feia pensar que la nostra fita com a humans era arribar a Mart. Ara, els experts coincideixen que l’objectiu és reconstruir un model que ha generat desequilibris i desigualtats molt profundes. Ho exposava l’activista ecologista Margalida Ramis: “L’emergència a la qual ens referim és la de la gent veient-se cada vegada amb menys oportunitats de sostenir les seves vides de manera digna, veient-se cada vegada més precaritzada i amb un impacte del capital cada vegada més evident”. Això, explicava, té el seu origen en la manera com hem fet turisme fins ara: amb una lògica colonial, de colonitzar territoris i sotmetre les persones que hi viuen, i extractivista, ja que s’han espoliat els recursos del Sud per sostenir les dinàmiques i el consum del Nord. Tot adobat amb l’entrada del capitalisme fins i tot a l’últim racó de les nostres cases, en una gran majoria ja en mans d’empreses com Airbnb, que han volgut fer passar la mercantilització del propi habitatge com una manera de democratitzar els guanys del turisme. A Mallorca, denunciava la portaveu del GOB, “ja no diem que ‘vivim del turisme’, que va generar certa prosperitat, diem que ‘malvivim del turisme’ perquè les nostres vides s’han anat precaritzant a mesura que el capital s’anava acumulant a les butxaques dels mateixos”.
Les conseqüències de tot això no són noves per a ningú: lloguers impagables, impossibilitat de tenir una casa en propietat i l’adéu al barri de tota la vida. A la ciutat de Barcelona, per exemple, el confinament ha evidenciat la poca massa de teixit veïnal amb què compta el centre. “Sovint parlem del problema de desertització que pateix el món rural, però el que s’està desertitzant són les nostres ciutats!”, es queixava la urbanista Itziar González. Seguint amb la idea del turisme extractiu que exposava Ramis, l’exregidora de Ciutat Vella afegia que una de les pèrdues més significatives de la capital catalana en mans del turisme ha estat la capacitat política del nostre veïnat, que era territori d’aliances. “Barcelona tenia port i ara la dinàmica del port té la ciutat”, clamava, i davant dels pisos que es van buidant, perquè els veïns no en poden pagar els lloguers, els carrers experimenten una hiperocupació i es generen espais d’impunitat per activitats especulatives i espoliatives. “La COVID-19 ens ha tancat la boca i si no reaccionem ens tancarà més coses perquè tindran un control increïble sobre nosaltres i sobre el buidat de ciutats”, afegia.
Com ha de ser el turisme del futur?
Després de contundents i valorades crítiques, obertura a les propostes. Damià Serrano, director de màrqueting de l’Agència Catalana de Turisme, suggeria una proposta turística amb un element de sostenibilitat a través de l’empatia, és a dir, oferir una proposta de mercat “que convenci turistes que volen viatjar per poder aportar alguna cosa al destí o per créixer com a persones”. Aquesta campanya de màrqueting hauria d’estar acompanyada d’una desconcentració de la costa, de diversificació i desestacionalització i d’una major despesa. No es tracta de tancar les portes als que vénen a visitar-nos, de demonitzar el turisme o deixar de viatjar, la solució és “defensar la llibertat de moviment per a tothom i aspirar al viatge conscient”, reflexionava Carrera pensant en una Rambla gairebé buida que li recorden “una ciutat autoritària”. Fins i tot, incidia l’arquitecta González, cal reconstruir la imatge que tenim del viatger i veure’l com una possible riquesa, demanar-li què és el que pot aportar al destí on arriba. Al cap i a la fi, afegia Donaire a tall d’autocrítica, “estem en una societat que odia els turistes perquè aquí els turistes són els altres i no nosaltres”. L’investigador també va mostrar neguit al voltant d’un possible argument classista dins la reconstrucció del model turístic actual: si limitem el turisme a aquells que puguin adaptar-se a unes condiciones més sostenibles, podem caure en el parany de discriminar aquells que no tenen tants recursos per pagar aquestes exigències.
Un altre dels abordatges per crear alternatives al turisme irresponsable és la pròpia autogovernança. Entendre el context global per veure cap a on enfocar les solucions. Ramis va apuntar la relocalització de la producció i la diversificació de l’activitat econòmica per afavorir la supervivència de diverses indústries: per exemple, a Mallorca el sector agrari s’ha vist perjudicat per una indústria turística que li ha guanyat cada cop més terreny. Per tal d’acompanyar aquesta transició, l’activista aposta per anar a menys: “simplificar la nostra lògica de consum, de mobilitat i de producció i enfocar les polítiques cap a la re-ruralització i el decreixement”. A partir del potencial transformador de cada territori, les comunitats han de ser sobiranes per decidir què els va bé i què no i han de fomentar la cooperació entre els agents socials, econòmics i mediambientals en una sola direcció, fet que no és possible amb el sistema de governança actual, es queixava González. Ara, la pregunta que ens hem de fer exigeix reflexió individual i col·lectiva: estem preparats per viatjar millor?
