07/10/2020 | 06:00
Amb un passat remot en l’àmbit dels cartells reivindicatius i un llegat perdurable en la barreja de tècniques artístiques, William Kentridge és un exemple paradigmàtic de creador multidisciplinari. A partir del seu domini del gravat i del dibuix, ha realitzat exquisides i introspectives pel·lícules d’animació. També s’ha introduït en els àmbits operístic i teatral amb obres on les ferides de la història, especialment les associades amb el colonialisme i el racisme, es poden barrejar amb esclats d’un humor inusual i difícil de classificar.
Ara, el CCCB inaugura l’exposició ‘William Kentridge, el que no està dibuixat’, una porta d’entrada al mon d’aquest creador polifacètic que es podrà visitar entre el 9 d’octubre de 2020 i el 21 de febrer de 2021. La sèrie de films animats ‘Drawings for projection’ serà l’eix d’una mostra que també inclou una selecció de tapissos realitzats juntament amb el taller de teixidores Stephens Tapestry Studio i una sensorialíssima, immersiva, instal·lació audiovisual.
El cap d’exposicions del centre, Jordi Costa, assumeix que “és inusual que el CCCB faci una mostra monogràfica d’un artista plàstic, però la seva centralitat com un dels grans creadors contemporanis està fora de dubte. I poder disposar de la seva nova pel·lícula, gairebé d’estrena perquè es va presentar a Johannesburg l’1 d’octubre, era una gran oportunitat”. La proposta de Kentridge, a més, suposa una oportunitat per abordar “temàtiques com el racisme i el colonialisme, que ens interessen molt, mitjançant la projecció de les obres i amb les xerrades i els debats que acompanyaran l’exposició. La seva obra és un exemple paradigmàtic d’art polític que no és propagandístic sinó que accepta la incertesa”.
Dibuixos projectats en canvi perpetu
La difusió dels curtmetratges que conformen ‘Drawings for projection’ és el nucli de l’exposició. El projecte va néixer públicament l’any 1989 amb ‘Johannesburg, 2nd Greatest City After Paris’ i ara arriba a la seva onzena entrega amb ‘City deep’. El títol general de la proposta és molt descriptiu: es compon de dibuixos per ser projectats, quadres en moviment que es completen, es modifiquen i s’esborren. A parer de Costa, tota aquesta obra animada connecta amb “tradicions molt primerenques com el teatre d’ombres o les primeres animacions”.
Les imatges de Kentridge conjuren emocions i sensacions. Abunden les associacions més o menys lliures de formes i idees: algunes escenes poden ser quotidianes, però incorporen portes obertes a l’irracionalisme del món oníric. El desplegament estètic i poètic arriba acompanyat de personatges recurrents (un oligarca i un poeta són el centres de la sèrie, juntament amb el protagonista no humà que és l’urbs de Johannesburg) i d’insinuacions de petites històries. L’autor, però, no marca un camí narratiu estret sinó que atorga llibertat al públic.
A parer de Costa, Kentridge “no vol imposar un missatge i una lectura, sinó que prefereix explorar un llenguatge poètic que té molt a veure amb els mons dels somnis i de l’inconscient. Rebutja la idea que l’artista hagi d’il·luminar l’audiència, de la mateixa manera que rebutja el mite de la caverna platònica, perquè és molt conscient que la llum i el coneixement poden estar molt associats amb el poder, que la il·lustració està molt vinculada amb el colonialisme”. El programador i crític cultural il·lustra aquest rebuig a marcar la resposta de l’audiència amb una anècdota: “El procés de buscar-li un nom a l’exposició va ser llarg perquè ell no volia un títol que marqués una línia analítica o d’interpretació”.
‘Drawings for projection’ s’ha convertit en un projecte creatiu de llarg abast. Això facilita que adquireixi connotacions memoralístiques perquè reflecteix el règim de l’apartheid, del seu desmantellament oficial i de les seves persistències oficioses en forma de desigualtats perdurables. El mateix autor ha afirmat que no volia fer una crònica, però admet que la història del seu país d’origen acaba sobrevolant els films. Costa afirma que “ell no va començar la sèrie amb l’ànim de fer una crònica de l’apartheid. De fet, el projecte no havia de ser una sèrie. L’obra neix de la seva subjectivitat, però les imatges traspuen el context social, cultural i polític d’on provenen, malgrat que no hi hagi un intent deliberat de crear una narrativa de la memòria. El creador és conscient que el mateix paisatge urbà de Johannesburg, ple de cicatrius i ferides, ja explica implícitament una història de la segregació, de la violència, de l’explotació minera… ”.
La dedicació de Kentridge a la creació audiovisual podria haver-lo acostat a audiències àmplies, més enllà del circuit de les arts plàstiques. Alguns factors han dificultat la difusió de la seva filmografia. L’autor prové d’un país allunyat dels grans centres de la cultura global. I, a diferència d’altres artistes-cineastes com Jan Svankmajer (‘Alice’, ‘Faust’), sempre signa curtmetratges. A banda de les circumstàncies i la persistent marginalitat de l’audiovisual de durada curta, també hi ha un component de decisió personal: es manté fidel al circuit museístic on va néixer la seva obra. El director del CCCB vol destacar que això no implica cap tipus d’elitisme perquè “el públic pot mantenir una relació molt directa i molt immediata amb les seves pel·lícules, que són més viscerals que no pas intel·lectualitzades”.
Més enllà de ‘Drawings for projection’
Juntament amb aquesta integral del Kentridge cineasta, l’exposició inclourà la instal·lació multipantalla ‘More sweetly play the dance’. L’obra s’exposarà fins el 17 de gener al CCCB i es podrà visitar a l’espai PLANTA de la Fundació Soriguer (Balaguer) a partir del dia 23 del mateix mes. En aquest tipus de projectes, l’art del sud-africà pren una forma més corpòria, de nou basada en la barreja de disciplines. Els cossos d’uns actors són filmats en processó per sobre d’animacions de Kentridge, i ambdós plans es barregen perquè els intèrprets, per exemple, ‘subjecten’ objectes dibuixats. El resultat es projecta a diverses pantalles repartides al voltant d’una sala.
‘More sweetly play the dance’ proporciona una experiència immersiva, molt sensorial perquè fa un ús intensiu d’una música d’orquestra popular. Les veus i les tonades remeten a una mena de funeral festiu que, alhora, té molt d’exaltació de la vida. Costa recorda que “a l’Edat Mitjana es pensava que et podies allunyar de la mort mitjançant el ball. La processó que ens ofereix Kentridge sembla una dansa de la mort que tot ho iguala. Veiem figures que estan migrant, que ens remeten a les persones refugiades i al que pot passar a països com Síria, però la processó acaba convertint-se en una celebració”.
En paral·lel, ‘William Kentridge, el que no està dibuixat’ inclou nou tapissos. Novament, s’estableix un diàleg entre disciplines. Imatges dels films animats i dels muntatges escènics adquireixen una nova vida en un altre format. En paraules de Costa, “hi ha motius que salten d’una obra a l’altra, que canvien de significat. Els tapisos, que són projeccions congelades per a ell, formen part d’un mateix torrent creatiu incessant que va quallant o cristalitzant en manifestacions que pertanyen a àmbits diferents, però que sempre remeten a una mateixa personalitat artística”. El programador i crític cultural afegeix que aquestes peces “relacionen la part solitària i introspectiva de la seva producció, les pel·lícules, amb els seus muntatges escènics d’intervenció col·lectiva”. L’esforç col·laboratiu amb el taller de teixidores Stephens Tapestry Studio és, a més, una altra manifestació de l’arrelament de l’artista amb el seu entorn. Aquest fill d’advocats que es van implicar en la defensa de Nelson Mandela i Desmond Tutu també va fundar el Centre for the Less Good Idea, una incubadora i alhora espai d’exhibició d’obres experimentals ubicat a Johannesburg.
Més enllà de la mostra, el CCCB ha preparat un interessant programa paral·lel sobre William Kentridge on s’hi destaca una conversa entre ell i l’artista índia Nalini Mailani el pròxim 10 d’octubre. Serà una activitat gratuïta però per la qual caldrà inscripció prèvia aquí. El programa, que tindreu actualitzat aquí, també incourà debats, audiovisuals, programació famíliar i dues visites comentades a la mostra per a amics del CCCB: l’una el 22 d’octubre i l’altra el 4 de novembre.
