10/07/2018 | 19:03
No hi ha semàfor, clàxon o bronca que els faci aixecar els caps dels mòbils. Es tracta d’un problema o d’un potencial? El debat sobre l’ús de les noves tecnologies entre els joves és un maldecap estrella de pares i mares, alguns dels quals s’apropen a la problemàtica des d’una visió més aviat tecnòfoba. Més enllà dels tòpics, les pantalles estan generant un canvi en el model relacional entre les noves generacions, estan transformant les formes de consum de continguts i constitueixen un element fonamental per a la construcció de la identitat juvenil; tot un fenomen que encén les alarmes dels més grans i l’interès des dels laboratoris de la comunicació.
“No podem parlar d’addicció a les pantalles. Arribar allà és molt més complex. Quan ens referim als joves com uns addictes al mòbil estem fent el mateix que es feia amb les anteriors generacions amb el consum de televisió”. Ho explica la professora de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i doctora en Comunicació Social, María-José Masanet, qui ha centrat part de la seva vida professional en estudiar els hàbits de consum cultural dels joves a través de les TIC. Per a Masanet, però, les pantalles no es substitueixen, sinó que s’adapten a les noves necessitats i conviuen l’una amb l’altra: “La televisió no s’ha abandonat mai entre els joves i els adolescents”. Les reflexions de la professora són fruit de l’estudi TIC i joves, elaborat conjuntament amb les professores Ariadna Fernández i Mònica Figueras, i publicat en la col·lecció ‘Aportacions’ de la Direcció General de Joventut. Es tracta d’una investigació que fa una fotografia de les virtuts i les amenaces del consum de tecnologia entre els joves i que recull un seguit d’eines pels professionals que treballen amb aquest col·lectiu, com ara un decàleg de bones pràctiques en l’ús de les TiC i altres recursos.
Les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura mostren com al 2014, per primer cop, l’ús d’internet entre les persones de 14 a 34 anys ja superava el de la televisió, que es quedava en segona posició. Es tracta d’una tendència liderada pels més joves però extensible a totes les generacions i que cada cop es va fent més evident: l’informe de l’eurobaròmetre de 2017 reflectia una pujada del consum d’internet fins el 72% de la població, vuit punts més que el 2016. Aquestes sinergies entre pantalles exploten el consum mediàtic basat en el multitasking, tan característic del jovent: “Una mostra d’això és l’èxit d’’Operación Triunfo’ d’enguany. No és cosa dels personatges, és cosa de l’estratègia transmèdia: posa un canal 24h a Youtube en comptes de fer-ho a la tele i genera perfils de cada concursant a les xarxes socials. Ja ho tens”, exposa Masanet.
Aquest tipus de consum participatiu té un potencial que va molt més enllà d’exercir el vot en un concurs de talent. La doctora en Comunicació Social ha estudiat el paper que ocupen les sèries de ficció en l’aprenentatge i la identitat del jovent des d’una perspectiva transmèdia: “Aquella idea de que els joves s’empassen el que surt a la pantalla sense aturador no és certa. Ells omplen de sentit això, ho ressignifiquen. La televisió ja no té un poder absolut”. I aquest procés de ressignificació acaba farcint les xarxes socials amb el debat i els pensaments que es generen entorn a les trames de ficció: “Per exemple, hi ha sèries espanyoles, com ‘Física o Química’, que plantejaven temes molt complexos, com ara la violació, el maltractament psicològic o el ‘bulliyng’. Els pares no ho tenien en compte, però els fòrums anaven plens de debats sobre aquestes escenes”. I el mateix ha passat amb la catalana ‘Merlí’ o la britànica ‘Skins’, i amb moltes d’altres: sèries que aconsegueixen una identificació amb el seu públic i des d’on s’exposen qüestions cabdals per l’educació dels joves però que poden generar tabús en altres espais de socialització, com són l’aula o la família. En canvi, la xarxa ofereix l’espai i l’anonimat per discutir-los entre iguals.
La distància entre les formes d’aprenentatge tradicionals i l’autoaprenentatge que generen els joves encara és gran. I en aquest context, algunes habilitats amb molt potencial es queden al calaix: “M’he arribat a trobar a una aula adolescents que havien escrit novel·les i relats amb aplicacions o que sabien ‘hackejar’ videojocs, i el professor no ho sabia. Hi ha molta cultura fan i cultura participativa entre els joves, però no s’explica per por al judici extern, perquè no es dona valor a aquestes pràctiques”, explica Masanet. Una de les plataformes més estigmatitzades és la del videojoc, molt consumida pels joves i amb un camí per recórrer molt llarg en el món de la pedagogia: “Els nois i noies aprenen estratègia mentre hi juguen, aprenen a gestionar el temps, a construir una identitat on-line, aprenen anglès, a comunicar-se, a liderar i fins i tot, història. I, tot i això, els videojocs encara estan criminalitzats”. Amb la voluntat d’introduir elements divertits i addictius a l’aprenentatge, hi ha pedagogs que ja estan apostant per l’anomenada gammificació, o el que és el mateix, l’aplicació de jocs a espais educatius per fer més atractiva una activitat productiva. En són exemples eines com el Privial o Triviral dos jocs online dedicats a divulgar coneixements sobre seguretat digital i privacitat.
Xarxes i identitat
Tot aquest consum té una espina dorsal: les xarxes socials. Segons l’estudi de 2018 de l’IAB Spain, dels anomenats millenials–persones entre els 24 i els 38 anys-, un 90% utilitzen Whatsapp i un 89% són a Facebook. L’ús de xarxes encara és més intensiu quan parlem de la Generació Z –joves entre 16 i 23 anys-: un 81% són a Whatsapp, el 75% a Youtube i un 72% a Instagram. En definitiva, l’ús de les xarxes és cada cop més intensiu i ocupa un paper més important a la vida diària dels usuaris. D’aquest tipus de consum, s’acostuma a destacar el seu potencial aïllant per ser una activitat preeminentment individual. Però a l’altra banda d’aquest discurs, també hi ha qui parla de l’enorme capacitat relacional que això genera: “Durant l’adolescència, és molt important establir connexions més enllà de la família. Les xarxes són un agent socialitzador que ajuden a generar identitat entre els iguals”. Fins i tot, el mateix consum de xarxes pot ser un element identificador com a jove, tal com explica la professora: “Per què s’està abandonant Facebook? Doncs perquè hi estan entrant els pares”.
La imatge de l’adolescent tancat a l’habitació jugant a videojocs, mirant el mòbil o enganxat a l’ordinador existeix. Però és culpa de les pantalles? “Quan un adolescent s’aïlla, hi ha una qüestió molt més de fons. El ‘cyberbullying’ existeix perquè hi ha ‘bullying’, i el ciberassetjament sexual existeix perquè hi ha assetjament sexual en una societat masclista”, opina Masanet. És per això que la professora opta pel que anomena ‘educació mediàtica’, en comptes d’apostar per les prohibicions i les barreres institucionals: “Des de petits, vivim en un món tecnològic. Ens ensenyen a sumar i a restar, però no a enfrontar-nos a aquest món. Hem de prendre consciència sobre la informació que donem i la indústria que hi ha al darrere”.
El decàleg que recull l’estudi ‘TIC i joves’ té l’objectiu de potenciar les virtuts de les TIC i prendre consciència dels perills que també generen, tot mostrant exemples d’èxit i fracàs del seu ús. És cabdal saber on es mouen els joves des dels seus telèfons mòbils, problematitzar la identitat digital i treballar-la o potenciar algunes de les habilitats generades en l’arena digital, com la multitasca. Masanet insisteix en agafar aquest camí i evitar la demonització dels reptes que planteja internet que, segons la professora, són fruit de l’estigmatització dels joves: “Correm riscos durant tota la vida! Entrar a la universitat és un risc, per exemple: gent nova, nous reptes… Però està ben valorat. I assumir el risc de viure amb un perfil digital, encara no”.
