Cerca
Joves a contracorrent

La precarietat juvenil cada cop s’allarga fins més entrada l’edat adulta

14/02/2017 | 20:00

University Life 13
Joves universitaris / FRANCISCO OSORIO

La crisi econòmica i els seus efectes sobre el mercat de treball, la protecció social, la participació o l’accés a l’habitatge han impactat amb força sobre els joves i s’han anat cronificant. La precarietat i la incertesa associades a la joventut s’estan convertint en característiques que es perllonguen i condicionen la vida d’aquest col·lectiu un cop deixa enrere l’etapa juvenil. És per això que alguns investigadors parlen de ruptura generacional, en el sentit que aquest nou escenari i els seus reptes es mantindran al llarg de la trajectòria vital de les generacions joves actuals.

Al desembre passat, l’Observatori Català de la Joventut, àrea de l’Agència Catalana de la Joventut, entitat de dret públic dependent de la Direcció General de Joventut, va organitzar el seminari “Joves, canvi social i ruptura generacional”, on es presentaven diferents recerques sobre la realitat que viu el jovent català en relació amb l’impacte de la crisi i les transformacions econòmiques i socials dels darrers anys. Entre les principals aportacions de les jornades, una anàlisi de l’Observatori posava en relleu justament que la vulnerabilitat laboral i econòmica que pateix el jovent pot donar pas al que es coneix per “efecte cicatriu”, que vol dir que aquests condicionants poden tenir conseqüències que perdurin al llarg de la vida d’aquestes persones.

La ruptura generacional, segons el representant del sindicat CCOO, Andrés Querol, només es dóna en la classe treballadora i arrenca en el mercat de treball. El seu detonant és el trencament de la “legitimació” de la precarietat juvenil en el moment en què, segons explica, “desapareix l’expectativa que això era una cosa per crear ocupació, que no s’ha creat, i una qüestió temporal, que ha esdevingut permanent”.

La precarització del mercat de treball es reflecteix, sobretot, en la temporalitat de la contractació, en la taxa d’atur, que voreja el 24% de la població juvenil, o en la taxa de pobresa, que afecta el 27% de les persones joves. I aquestes condicions es traslladen a les altres esferes de la vida social i ciutadana. “Sobresurten de l’àmbit laboral”, continua Querol, “i acaben afectant les relacions comunitàries, l’emancipació, la pròpia identitat o la maternitat i la paternitat”.

Un dels efectes d’aquest escenari és l’estancament de l’ascensor social. Malgrat que el nivell d’instrucció dels joves és el més elevat de la història, la precarietat incrustada en la seva vida quotidiana dificulta que puguin superar els recursos econòmics i l’estrat social dels seus pares i mares. El nivell d’estudis és un altre element de ruptura, sobretot des d’una perspectiva de gènere. “Hi ha un canvi de tendència i ara la proporció de dones amb estudis superiors és molt més gran que la d’homes amb estudis de tercer grau”, explica Sílvia Luque, directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Tot i així, elles ocupen en major mesura els llocs de treball no qualificat i cobren, de mitjana, el 24% menys que els homes. El gràfic següent demostra que hi ha més joves entre 28 i 34 anys que baixen de classe social, en lloc de mantenir-se o millorar, i, si tenen fills, encara de forma més evident.

mobilitat_social_ok2

Distribució desigual dels recursos entre joves i gent gran

La crisi no és igual per a tothom. Segons Alessandro Gentile, professor de sociologia de la Universitat de Saragossa, els grups socials més afectats per l’austeritat, juntament amb els immigrants, han estat els joves sense estudis, que tenen un major risc d’atur, però també els que tenen titulació secundària o superior i que s’estan incorporant al mercat de treball. Com a fet inèdit, per primera vegada, els infants nascuts en famílies empobrides entren dins dels col·lectius més vulnerables. De fet, des de l’esclat de la crisi, la taxa de pobresa infantil s’ha triplicat i han augmentat progressivament els casos de malnutrició infantil.

Un dels factors que expliquen aquesta situació és la desigualtat en la distribució de la despesa social, que comporta un desavantatge per als joves. “A Espanya, la despesa pública s’ha mantingut més o menys als mateixos nivells que en altres països europeus”, explica Gentile, “però arran de la crisi econòmica s’ha radicalitzat la desigualtat en el repartiment”. En aquest sentit, mentre que la despesa en les polítiques de desocupació i en el sistema de pensions de jubilació ha crescut, paral·lelament, “ha disminuït en aquells àmbits més afavoridors de les condicions de vida dels joves”. Això fa que el seu benestar depengui directament dels ingressos privats de les famílies o, en paraules de Sílvia Luque, que torni a haver-hi una “refamilització de la cura”. “La família torna a ser la que s’encarrega de cobrir les necessitats, la garant del benestar, i això és claríssim en l’accés a l’educació, perquè és més important el nivell econòmic i el referent familiar que les notes o el rendiment escolar”, afirma.

Per contra, en termes generals, qui ha patit menys els estralls de la crisi ha estat la gent gran, i això té a veure amb el fet que el sistema de pensions, almenys fins avui dia, està molt protegit en tots els països. Mentre que el gruix de recursos que rep la tercera edat són públics, per a l’altre grup de dependents, que són els infants i la gent jove, no existeix un sistema públic similar que els sustenti. “Això no té cap lògica econòmica”, considera Meritxell Solé, investigadora en economia de la Universitat de Barcelona, “però la hipòtesi per la qual hi ha aquest transvasament de recursos a la gent gran és l’envelliment de la població; hi ha una massa de votants que s’envelleix i reclama més despesa pública”. A l’altre extrem de la piràmide, l’any 2015 els joves tan sols representaven el 15% de la població total, un fet que ajuda a explicar la desigualtat en el repartiment dels recursos. La taxa de risc de pobresa entre els joves de 16 a 29 anys ha pujat de forma notable entre el 2008 i el 2015, en sentit contrari al de les persones de més de 65 anys, segons reflecteix el gràfic següent.

taxa_de_pobresa_ok_def2

Dèficit en polítiques de joventut

Per a alguns investigadors, manquen polítiques públiques orientades a la millora del mercat laboral. “Invertir en un mercat de treball de qualitat és invertir en una demanda de treball de qualitat que pugui absorbir els titulats que ara marxen a l’estranger”, assegura el professor Alessandro Gentile. Des del seu punt de vista, això hauria d’anar acompanyat d’una política que posi fi a la doble escala salarial. “Els joves cobren entre el 40% i el 50% menys que els seus companys adults que porten molts anys treballant en el mateix sector”, afirma; “és una característica molt espanyola”. Respecte a això, el representant de CCOO, Andrés Querol, adverteix que la solució per posar fi a la dualitat salarial no és “equiparar a la baixa”, perquè “la precarietat dels joves es resol millorant les seves condicions, no empitjorant les de la generació dels seus pares i mares”.

Les polítiques actives d’ocupació, així com les polítiques d’educació i de promoció de la formació professional, són intervencions que faciliten la transició de la joventut a la vida adulta. En canvi, a l’Estat espanyol i a Catalunya ha caigut la inversió en educació, el preu del crèdit universitari ha augmentat el 32% en els darrers quatre anys i hi ha hagut una progressiva disminució de les beques, tant en nombre com en quantia. Paral·lelament, tampoc no s’ha desenvolupat una política ferma d’accés a l’habitatge. Amb la crisi s’ha retallat la renda bàsica d’emancipació, que no es pot sol·licitar des del 2012 i que era l’única ajuda que facilitava que els joves marxessin de la llar familiar davant d’un parc de lloguer molt reduït i amb preus inaccessibles. Això contribueix que més del 75% dels menors de 30 anys encara visquin amb els progenitors.

Amb tot, per solucionar els problemes dels joves, cal un canvi de plantejament. Des de la Direcció General de Joventut es remarca la importància de fer polítiques de joventut per revertir les situacions negatives que afronta el col·lectiu i destaquen la inversió de més de 300 milions d’euros que la Generalitat va destinar el 2016 a impulsar aquestes polítiques. També remarquen que el programa de la Garantia Juvenil, pensat per capgirar la situació de vulnerabilitat del jovent, té uns 60.000 inscrits a Catalunya, un terç dels quals tenen contractes laborals. Però per Sílvia Luque, directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, la situació s’ha d’atacar per molts fronts, “no només amb accions puntuals adreçades a la franja dels joves”, hi afegeix. “El que produirà una millora són les polítiques públiques que canviïn el model educatiu i laboral”.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies