Crític Cerca
La pitjor epidèmia

Associacions d’arreu d’Europa es mobilitzen per un sistema públic de salut

La pandèmia de la Covid19 ha posat de manifest les mancances estructurals dels sistemes de salut als estats europeus, debilitats per anys de privatitzacions i retallades. Quatre ponents van analitzar-ne les conseqüències i les possibles solucions a un seminari organitzat pel procés ‘Salut, Drets, Acció’

17/06/2020 | 07:03

Desenes de milers de morts i centenars de milers de persones contagiades són part del balanç que la pandèmia de la Covid-19 ha deixat fins al moment a Europa. Les respostes dels diferents països han deixat en evidència un problema comú: les retallades i privatitzacions que s’han dut a terme durant dècades han agreujat les nefastes conseqüències d’una pandèmia per a la qual els sistemes de salut ni tan sols es van poder preparar. De tot això van parlar al maig quatre ponents d’Itàlia, Bèlgica i Catalunya al webinar Per què la privatització és perjudicial per la salut?, organitzat pel procés Salut, Drets, Acció en col·laboració amb la Xarxa Europea contra la Privatització i Comercialització de la Salut i la Protecció Social, el People’s Health Movement i el PSI (Population Service International).

Tots quatre ponents van coincidir en la necessitat urgent de tenir un sistema públic fort que no estigui sotmès a interessos mercantils. A Itàlia, Bèlgica i Catalunya ja es preparen mobilitzacions i accions per reivindicar l’accés universal a un sistema de salut públic i de qualitat. A Itàlia es prepara una gran manifestació per reclamar un canvi radical en l’organització del sistema sanitari. Ho va explicar Vittorio Agnoletto, metge, activista i exparlamentari europeu: “Després de la tragèdia de la Covid, ens estem coordinant a nivell nacional per formar una plataforma per intentar canviar totalment l’organització del sistema sanitari, i a finals de juny organitzarem la primera gran manifestació davant de la seu del govern regional”. Agnoletto s’encarrega de l’Observatori de la Covid que es va establir a Milan, a Lombardia, la zona zero de la pandèmia a Itàlia, amb 1.600 morts per cada milió d’habitants.

Una de les imatges virals de la pandèmia va ser la dels sanitaris de Bèlgica donant l’esquena a la primera ministra per la manca de recursos als hospitals. Allà preparen una gran manifestació per l’1 de setembre. Véronique Lorge, infermera i sindicalista, va explicar que tot just ara el govern belga comença a escoltar-los, però no se’n refien. “A Bèlgica tindrem una gran manifestació que volem organitzar amb treballadors de salut per mostrar als polítics que no volem oblidar el que ha succeït, els demanem que treballin per un refinançament del sistema de salut a Bèlgica que estigui centrat en els hospitals”, va explicar Lorge.

I a Catalunya la Primavera Sanitària se segueix estenent. Cada dimecres són més centres els que acullen concentracions de personal sanitari a les seves portes per reclamar un nou model sanitari cent per cent públic i d’accés universal. A primers de juny, s’hi van sumar set nous hospitals, entre ells la Vall d’Hebron, Can Ruti i Bellvitge. També demanen equips de protecció adequats, contractes laborals estables i el retorn del 5% de totes les pagues, entre altres demandes. “Tenim en ment mobilitzacions massives a mig termini”, expliquen des de Marea Blanca. Manuel Galiñanes, un dels metges membres de la plataforma, va destacar durant el webinar la necessitat de la lluita social en la defensa d’un model públic de salut. “La ciutadania s’hauria d’organitzar perquè s’eliminin lleis que posen la gestió de la sanitat en mans privades”, va dir.

Les privatitzacions: un enemic comú

Catalunya, Itàlia i Bèlgica no tenen el mateix model sanitari, però sí un problema comú que els deteriora: les privatitzacions. A Espanya, la Llei General de Sanitat de 1986 va obrir la porta a la gestió privada d’hospitals. La penetració del sector privat va ser especialment intensa a Catalunya, on ja hi havia una gran tradició de mútues i fundacions privades. Llavors, la Llei d’Ordenació Sanitària del 1990 va integrar tots els recursos sanitaris en una sola xarxa d’ús públic, i afavoreix així el finançament públic de l’aprovisionament privat. A Catalunya, prop d’un 26% del pressupost de salut va al sector privat i, incloent les concertacions de serveis, se’n destina fins al 50%, mentre que a la resta de l’estat s’hi destina un 12% de mitjana. Després d’anys amb aquest sistema a Catalunya, “s’ha reduït l’assistència primària, s’han incrementat les llistes d’espera, han crescut les assegurances privades i hi ha un canvi constant en la gestió dels hospitals públics privatitzats”, explica Galiñanes, que descriu un sistema de salut on la qualitat de l’atenció ha estat malbaratat per la incursió dels interessos econòmics.

Agnoletto denuncia l’abandonament polític de la sanitat pública a Itàlia. El país que presumia de tenir el millor sistema de salut del món no va poder evitar el col·lapse del sistema sanitari per la manca de recursos davant de la Covid-19. En els últims deu anys, la despesa en Sanitat a Itàlia s’ha reduït i més de 45.000 professionals sanitaris han perdut el seu lloc de feina. Agnoletto explica que, a la Llombardia, “el 40% del pressupost regional disponible es destina al sector privat”. Amb la priorització de l’estructura privada, el sistema públic no ha tingut recursos i el sistema de prevenció ha quedat abandonat. “Els serveis de prevenció s’han reduït a mínims, els primers auxilis estan en condicions crítiques i les clíniques territorials en van reduint”, explica Agnoletto, que afegeix que “en un món globalitzat no era difícil predir que el coronavirus arribaria a Itàlia i a la Llombardia; va existir una finestra d’oportunitat per organitzar una resposta, però ningú no va fer-hi res, ni a Itàlia ni a la Llombardia”.

Pel que fa a Bèlgica, país també durament castigat per la pandèmia, el sistema de salut és de finançament públic, però la provisió de serveis és privada. Allà la ciutadania té assegurances obligatòries amb mútues i quan algú va al metge, paga la consulta. Després la mútua retorna una part del cost. Amb l’arribada del coronavirus, aquest sistema ha provocat l’ofegament econòmic dels centres hospitalaris. Segons Lorge, “l’activitat dels hospitals ha reduït en un 30% les consultes externes, això significa que no estan entrant diners, i els hospitals els necessiten” i posa com a exemple un centre que genera cada any 300 milions d’euros, però enguany, després de la pandèmia de la Covid-19, “només en generarà 50 o 60”.

Aquesta privatització és molt més gran en el cas de les residències de la gent gran, que han concentrat la major part de víctimes mortals per la Covid-19. En el moment més crític de la pandèmia i de forma general, la gent gran no va ser traslladada a uns hospitals que ja estaven col·lapsats i moltes persones van morir a les residències. Galiñanes parla de “desastre absolut”. A Espanya, de les més de 27.000 morts per Covid, més de 19.500 es van produir a residències, una xifra que podria ser més gran. “A Espanya hi ha unes 5.400 llars per a la gent gran i més de 3.000 d’elles són privades”, explica Galiñanes, que destaca la urgència de tornar-les a la gestió pública. A Itàlia, on l’edat mitjana de persones mortes per la Covid-19 és de 79 anys, la situació no ha estat millor. “El 8 de març el govern de la Llombardia va prendre una decisió nefasta: va demanar a les residències que allotgessin els pacients amb Covid-19 que sortien de l’hospital perquè no hi havia prou places; els van portar a residències que estaven plenes i va ser una tragèdia absoluta”, explica Agnoletto. A Bèlgica, la pitjor part també se la van endur les residències geriàtriques.

Els pocs recursos que els tres països han destinat a la prevenció i a la protecció també ha provocat el contagi dels professionals sanitaris en l’exercici de la seva feina, amb unes xifres especialment altes a Itàlia i Espanya, amb més de 100 i 76 sanitaris morts per coronavirus, respectivament, així com milers de contagiats. Luca Scarpiello, responsable de salut i protecció social d’EPSU (Sindicat Europeu de Serveis Públics) denuncia la manca de previsió com una de les causes: “la situació dels treballadors sanitaris es va veure exacerbada i va empitjorar per la manca d’equips de protecció”. Scarpiello també denúncia la manca de personal com una de les causes que va agreujar les conseqüències de la pandèmia, i posa com a exemple Grècia, que en cinc anys va perdre prop de 40.000 professionals sanitaris per les retallades de la Troika. “A Itàlia tampoc no vam tenir el personal sanitari necessari per cobrir la demanda, perquè venim d’anys de retallades”, diu Scarpiello.

L’horitzó d’un sistema únic de salut

Més enllà de les diferències de model, el diagnòstic de la problemàtica comuna va portar els ponents a una reflexió més ambiciosa. “Ens podem organitzar a nivell europeu i ser capaços de fer una llei que doni suport al sistema públic de salut, una llei que sigui presentada i defensada a Brussel·les? No hi ha un altre camí”, va dir Galiñanes. Per la seva banda, Agnoletti va parlar d’un sistema públic a nivell europeu: “És hora de tenir un sistema únic de salut a la Unió Europea; crec que el necessitem”. Amb aquest argument es va mostrar d’acord Scarpiello, que va dir que “ha quedat clar que necessitem una unió sanitària, però hem de lluitar per una cooperació que comenci, per exemple, per la coordinació de la resposta; no necessitem que Europa ens dicti més privatitzacions”.

I és que el paper de la UE en la pandèmia de la Covid-19 ha estat, segons els ponents, lent i insuficient. Scarpiello va denunciar amb contundència que, quan va arribar el coronavirus, els estats membres competissin entre ells: “Competir en època de pandèmia és el pitjor”. Per la seva banda, Lorge va criticar la pressió que Europa ha exercit durant anys per tal que els estats reduïssin la despesa pública, fet que ha minvat dràsticament els recursos sanitaris. La infermera i sindicalista belga considera que “la solidaritat hauria d’haver arribat abans i també el finançament, que ho ha fet amb comptagotes”, i recorda que “els països que han resistit millor la pandèmia han estat els que tenien un sistema de salut pública fort”. Lorge reivindica la necessitat de promoure en l’agenda europea un sistema sanitari fort per tal d’ajudar els països a sortir de la crisi i que una pandèmia com la de la Covid-19 no torni a arrasar milers de vides pel fet de no tenir recursos i no haver estat preparats.

A continuació podeu veure el vídeo íntegre d’aquest webinar:

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Principi de realitat', de Jordi Muñoz (L'Avenç), i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies