Iván Zahinos: “L’ús de mercuri és un problema de salut pública global”

La mostra de cinema “Salut, Drets, Acció” s’inaugurà el passat dia 9 de novembre amb la projecció del documental ‘La febre de l’or’. És un migmetratge que explica les dures condicions de vida dels miners que intenten extreure artesanalment or a un país africà amb elevadíssims índexs de pobresa: Moçambic. El film fa un especial èmfasi en els problemes de salut dels treballadors, especialment els relacionats amb l’ús d’un material tan tòxic com el mercuri. El recorregut acaba amb una advertència: part del mercuri que s’allibera al medi ambient acaba a la cadena alimentària. Els subscriptors de CRÍTIC poden visionar gratuïtament a Vimeo aquesta pel·lícula fins al dia 23 de novembre gràcies a un codi que se’ls ha enviat per correu electrònic. Parlem de la situació de la sanitat, la societat i la mineria artesanal a Moçambic amb Iván Zahinos, director de projectes de cooperació de Medicus Mundi.

Moçambic ha viscut anys de gran creixement pel que fa a xifres macroeconòmiques com el PIB, però no sembla que aquest creixement hagi reduït significativament la desigualtat econòmica…

El país està en crisi des de fa un parell d’anys, però abans havia estat un dels estats africans que més creixia. Era un creixement macroeconòmic basat en un model extractiu de gas, pedres, peix i fusta, però no reduïa la pobresa absoluta en què viu més del 60% de la població. En realitat, la nació ni tan sols té la capacitat de produir aliments suficients per abastir-se.

Quin és el present de la salut pública al país? S’ha aconseguit algun tipus de millora en l’àmbit sanitari amb els diners de les matèries primeres?

No. Ara hi ha una crisi molt forta dels pressupostos públics. Sembla un període de guerra o postguerra. El sistema de salut està fregant el col·lapse. En aquest àmbit, el país depèn molt de l’ajuda externa. A la primera dècada d’aquest segle, els donants van crear un mecanisme de coordinació i de finançament a través d’un fons comú que al principi va millorar els indicadors. Els darrers anys, sobretot a partir de 2010, els donants van començar a retirar els seus fons per problemes de corrupció, per carències en el rendiment de comptes i també per motius polítics: alguns van voler visibilitzar més la seva aportació separant-se del fons comú. Això ha provocat que el pressupost en sanitat estigui al límit.

Al film ‘La febre de l’or’ es parla de la mineria artesanal. A la perifèria o als marges del gran capitalisme, alguns treballadors extreuen una petita part dels recursos naturals del país. El preu és la marginació, les intoxicacions, les morts per esfondraments… Quina és la resposta de l’Estat?

La mineria artesanal acostuma a ser una pràctica d’economia informal realitzada per individus que no tenen llicència. L’Estat la considera una pràctica il·legal, però la sol tolerar en algunes zones perquè és una manera que la població aconsegueixi algun ingrés. El conflicte esclata als llocs on les empreses que fan extraccions a gran escala, especialment de pedres precioses: els miners informals s’introdueixen dins de les concessions de grans empreses, o treballen al voltant. Allà sí que se’ls persegueix i es produeixen denúncies de violacions de drets humans.

Aquests miners solen usar un metall molt contaminant, el mercuri, per extreure or…

S’usa el mercuri perquè formi un aliatge amb l’or, que genera llavors més grans, més identificables. Tot aquest mercuri es posa en contacte amb l’aigua, arriba al sòl i als rius… contamina tot el medi ambient. A més, quan el miner té la palleta d’or i mercuri, crema el mercuri per netejar-la. El vapor que s’allibera va a l’ambient i també l’inhalen els miners i les seves famílies. Sovint, a més, el respiren en llocs tancats perquè tenen por a robatoris, amb la qual cosa el gas és més perjudicial encara.

Al documental es parla de molts problemes de salut dels miners, que cauen en la drogodependència i altres patologies. Quins efectes provoca concretament el mercuri?

L’exposició al mercuri té una repercussió en els individus. Si hi ha una exposició severa, té efectes al sistema nerviós de manera immediata. I si hi ha una exposició més baixa però sostinguda en el temps, una de les coses que provoca és que els fetus no es desenvolupin amb normalitat. Les noves generacions tenen coeficients intel·lectuals més baixos.

El mercuri viatja ben lluny de les mines de Moçambic. Per exemple, a les nostres taules, a través de peix amb elevades dosis d’aquest metall…

En efecte. S’han fet estudis a països com Noruega que indiquen que, a les zones on la dieta està molt basada en el consum de peixos grans com la balena, els nens tenen un coeficient intel·lectual més baix. L’ús de mercuri a la mineria artesanal és un problema de salut pública global. Es calcula que el 40% del mercuri que hi ha l’atmosfera s’allibera mitjançant aquesta pràctica. I és un element que perdura durant segles.

La comunitat internacional té consciència de la importància del problema?

Sí. Convencions internacionals com la de Minamata intenten erradicar les emissions del mercuri derivades de diferents indústries i de la mineria artesanal. La seva aplicació, però, és problemàtica, perquè molts països no en tenen capacitat de control. I la majoria de miners no coneixen les alternatives per extreure or sense utilitzar mercuri. L’important és transmetre aquestes metodologies. Per tenir una visió global del problema, també hem de recordar que hi ha una demanda d’or que no deixa de créixer, especialment arran de la crisi de 2008, on molts bancs i grans fortunes van tornar a la idea de cobrir els seus diners especulatius amb reserves d’or. També els petits estalviadors, que temen que els diners siguin números en una pantalla que poden desaparèixer, compren petits lingots.

Tots tenim una quota de responsabilitat?

És clar. Hi ha una demanda global que alimenta el creixement d’aquest sector. I no solament l’estimulen els grans financers, sinó també els petits estalviadors o la gent que compra joies. Com no s’expandeixen les alternatives per extreure l’or de manera neta, aquesta demanda global deriva en un problema de salut pública global. Desgraciadament, el que no s’ha globalitzat és la dignitat del treball, els drets laborals, la salut ocupacional…

I què s’hi pot fer?

Es pot adquirir or certificat, extret de manera neta, per exemple. I sobretot s’ha d’evitar criminalitzar els miners. Són gent que es veu abocada a aquesta pràctica perquè no té alternativa. És una feina duríssima. Però els estudis demostren que, un cop la mineria artesanal arriba a una zona, és molt difícil aturar-la. Així que s’ha de dignificar i formalitzar. I estimular la creació de cooperatives o associacions de miners que treballin en bones condicions i no usin tècniques agressives pel medi ambient. Els estats també sortirien guanyant perquè recollirien impostos i podrien vendre l’or a través dels canals oficials. A alguns països asiàtics, com les Filipines, s’està fent.

Després de la febre de l’or de què parla el documental, ha arribat la febre del gas natural. Com s’està afrontant aquest tema a Moçambic?

A la zona nord s’han descobert altres reserves i s’ha donat algun conflicte amb les comunitats que vivien allà i han hagut de ser reassentades. Les negociacions no es fan en igualtat de condicions, perquè les empreses tenen més recursos tant econòmics com legals. També hi ha crítiques sobre l’impacte mediambiental. A més, l’Estat s’ha endeutat per fer unes explotacions que potser mai generaran prou diners per tornar aquests crèdits. L’extractivisme no sempre és un bon negoci en aquest país: a una reserva de la zona central, s’extreu gas que es ven a molt baix preu a Sudàfrica, on es processa i es retorna a Moçambic a canvi d’un preu més alt.

L’Estat no és capaç de desenvolupar polítiques sanitàries ni de producció d’aliments amb una economia extractivista i, tot i això, s’endeuta perquè la roda de l’extracció segueixi girant. On van els diners?

Hi ha un model econòmic que no crea una economia productiva i té molt poca incidència en la població. Teòricament, les empreses que se’n beneficien haurien de contribuir amb el pagament d’impostos i amb programes de responsabilitat corporativa, però fins ara no s’ha visualitzat això. Ni tan sols es percep un desenvolupament dels serveis socials a les zones on es produeixen les extraccions. Es publiquen casos de corrupció de manera constant, denúncies de concursos realitzats de manera poc transparent… També suposo que els contractes no es negocien de la manera que s’haurien de negociar i les indústries, internacionals i també nacionals, tenen uns beneficis brutals que no generen retorn social. Sembla que no s’ha seguit el model d’un país com Botswana, que ha usat els diners de les riqueses naturals per fer reinversió social, per reduir la desigualtat i millorar la qualitat de vida. Moçambic sembla apropar-se més a Angola, un país extractivista i alhora un dels més pobres del món.