Crític Cerca
Legítima defensa

El goteig creixent de les municipalitzacions

Els municipis catalans cada cop aposten més perquè serveis com l'aigua o la neteja retornin a la gestió pública

27/03/2019 | 18:55

Manifestació a Terrassa per demanar la remunicipalització de l’aigua, el 19 de març de 2017/ Foto: AJUNTAMENT DE TERRASSA

El servei de l’aigua, la grua municipal, les escoles bressol, el servei de neteja, el Centre d’Informació i Recursos per a Dones, la zona blava o un centre esportiu. Tots són exemples de serveis o d’equipaments que han passat a tenir una gestió directa en municipis catalans durant la legislatura actual. És a dir, que s’han municipalitzat: han deixat d’estar sota la gestió d’una empresa privada perquè l’assumeixi l’Administració local, ja sigui directament o a través d’una companyia o entitat pública. Un procés que no fa gaires anys era inèdit, o almenys excepcional, s’ha normalitzat. No hi ha hagut l’onada de remunicipalitzacions que molts programes electorals de forces d’esquerra que van imposar-se en les eleccions municipals del 2015 podien fer preveure, però sí un degoteig constant, que va a més. Perquè, al cap i a la fi, apostar per una gestió directa, sota control 100% públic, és perfectament possible i, fonamentalment, depèn de la voluntat política del govern municipal de torn, com recalquen Sabrina Ejarque i Marc Vilar, tècnica de l’àrea d’Economia Social i advocat del Col·lectiu Ronda, respectivament.

Vilar subratlla que abans era “bastant inèdit” sortir del model de la concessió administrativa, és a dir, de la gestió indirecta d’un servei o un equipament que treia a concurs l’Administració pública i que anava a parar a les mans d’una companyia privada, que a partir d’aleshores se n’encarregava. Amb tot, en teoria això no implicava la pèrdua de control del servei per part de l’ajuntament, que manté la potestat de fiscalitzar la gestió d’un servei que, al cap i a la fi, no deixa de ser públic. A la pràctica, però, “per tradició i per manca de recursos, molts ajuntaments es desentenen d’aquesta tasca de control”, comenta l’advocat.

El lletrat recalca que “a l’hora de decidir com gestiona un servei públic, tota Administració té una certa llibertat”, si bé matisa que “tant les directives comunitàries com la llei estatal estableixen diverses formes de fer-ho, que diuen que l’Administració a l’hora d’optar per un model o per un altre ha de justificar que es decanta per la forma més sostenible i eficient”. Durant dècades, però, la gestió privada via concessió administrativa ha estat el model més habitual, sota el ‘mantra’ neoliberal que la privada és “més eficient”.

A l’hora de desmuntar aquest ‘mantra’, que, com tots, no és precisament neutre, molts ajuntaments —de quasi tots els colors polítics— han passat els darrers anys a gestionar diversos serveis, també amb la idea que, fent-ho directament, se’n pot millorar tant la qualitat com les condicions laborals dels treballadors que el presten, així com implicar un estalvi de recursos públics. Un dels darrers exemples que s’han donat és el de Ripollet, on el govern (format per Decidim Ripollet) va culminar al febrer la internacionalització de les escoles bressol municipals.

Ejarque repassa alguns dels avantatges de la gestió directa. “Amb la gestió directa hi pot haver una contenció de recursos, perquè hi ha una partida pressupostària que desapareix, com és el marge de benefici industrial de la concessionària privada. A més a més, hi ha altres partides que poden veure’s reduïdes, perquè a vegades per manca de control de la concessionària pot haver-hi costos sobrevalorats”. En alguns casos, en funció de l’activitat que es realitza, també desapareix el pagament de l’IVA, amb la reducció de costos que això implica. Tot plegat ajuda a sumar arguments per defensar la major sostenibilitat financera i econòmica de la gestió directa. A més a més, si la gestió és pública, “no hi ha afany de lucre i, si hi ha beneficis, normalment es poden revertir en una millora en la qualitat del mateix servei, per exemple, millorant condicions laborals dels treballadors”. Una altra qüestió que permet, almenys teòricament, el model públic és un major control democràtic i un foment real de la participació ciutadana.

La voluntat política, clau

En la majoria d’ocasions, una Administració que decideix passar d’un model de gestió privada a una de pública d’un servei determinat servei espera que s’acabi el termini del contracte, per evitar assumir els costos econòmics que implicaria el rescat de la concessió. D’aquesta manera pot dedicar els mesos previs a preparar el procés i tota la documentació necessària, en l’espera d’aprovar inicialment al ple municipal el canvi de model, obrir posteriorment el termini d’exposició pública en el qual s’hi podran presentar al·legacions i, finalment, validar l’aprovació definitiva novament al plenari municipal. Tot plegat implica diversos mesos.

“Del que es tracta és que hi hagi voluntat política de fer ús del marge que dona la llei i, en aquest sentit, sí que s’ha notat un canvi significatiu els darrers anys”, exposa Vilar. “Tenim la sensació que es va estenent com una taca d’oli i que el boca-orella entre les administracions funciona, però el canvi de mentalitat és lent i sempre és determinant veure quan acaba la concessió administrativa”, hi afegeix. “La manera de fer-ho existeix des del punt de vista jurídic, l’eina ja s’ha provat en molts casos i funciona; però és essencial el punt de partida i que l’Administració faci ús d’aquesta opció”, defensa l’advocat. Tant ell com Sabrina Ejarque defensen que cal “desmuntar el paradigma que la gestió privada ‘per se’ és més eficient”, i hi afegeixen que “en termes de qualitat i transparència, la gestió pública té un valor afegit“.

La subrogació dels treballadors

Què passa amb els treballadors de la concessionària privada quan un servei es remunicipalitza? D’entrada, l’Administració se n’ha de fer càrrec, però sota quines condicions? Aquí apareix un dels obstacles que han d’afrontar els consistoris que opten per aquesta via. Perquè, per accedir a un lloc de treball en el sector públic, s’han de superar unes oposicions o, en el cas del personal laboral, un “procés selectiu d’acord amb els principis d’igualtat, de mèrit i de capacitat”, explica José Antonio González Espada, advocat del Col·lectiu Ronda. També hi ha personal temporal exercint tasques estructurals a l’Administració pública i que, per tant, hauria de ser fix, però no ha superat les proves pertinents, perquè no s’han convocat o per altres raons, i per donar-los cobertura va crear-se la figura del personal indefinit no fix, que ocupa una plaça mentre aquesta no s’elimini o es tregui a concurs.

Tot i que encara no existeix jurisprudència sobre el tema, González Espada apunta “que hi ha un cert consens que els treballadors de les concessionàries passen a l’ajuntament com a personal indefinit no fix”, de manera que en alguns casos poden perdre la categoria d’indefinit a seques que tenien a l’empresa privada perquè no han passat un procés públic de selecció. A partir d’aquí, la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (LEBEP) estableix que hi ha un límit de tres anys per treure la plaça a concurs. “En principi, si l’ajuntament el que volia era garantir l’estabilitat i els drets dels treballadors, pot estar fent el contrari; el que passa és que sistemàticament incompleixen la normativa i no compleixen el termini de tres anys per treure la plaça”, hi afegeix el lletrat.

En cas, però, que aquesta plaça es tregui a concurs i no la guanyi el treballador de l’antiga concessionària, o s’extingeixi el seu contracte com a indefinit no fix per altres raons, encara no és clar “quina indemnització se li ha d’aplicar” i, de moment, hi ha “sentències contradictòries”, comenta González Espada, amb relació als treballadors indefinits no fixos. De moment, però, en els processos de municipalitzacions, que són recents, hi ha hagut entrades de treballadors a l’Administració, però encara no sortides. En el cas de l’Administració, la clau és sotmetre’s a un “procés selectiu d’acord amb els principis d’igualtat, de mèrit i de capacitat”, perquè això pot obrir la porta a convertir en fix el treballador. Per exemple, fa un parell de mesos el Tribunal Superior de Justícia de Galícia va dictaminar que a uns treballadors contractats per obra i servei per un ajuntament de la comunitat se’ls havia de convertir en fixos i no se’ls podia acomiadar perquè havien passat un procés d’aquest tipus.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació