Europa diu prou a l’abús dels interins a les administracions espanyoles

Milers de treballadors públics temporals van manifestar-se a Madrid el 15 de febrer d’enguany —abans del confinament— per reclamar que s’establís algun mecanisme per convertir en fixos els seus llocs de feina. Mesos enrere havia transcendit que diversos empleats del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), inserit al Departament de Treball de la Generalitat, havien presentat una demanda col·lectiva per denunciar que acumulaven anys encadenant contractes temporals. La situació en cap cas no és exclusiva del SOC, sinó que s’estén a totes les àrees del Govern. De fet, segons dades dels sindicats, la Generalitat tindria uns 40.000 treballadors interins, xifra que s’eleva fins als 800.000 en el conjunt de les administracions públiques de l’Estat espanyol. Al tancament del 2019, la taxa de temporalitat a les administracions públiques se situava al voltant del 28%, un percentatge superior al de l’empresa privada.

Totes les dades posen de manifest l’abús de la figura dels interins que fan les diverses administracions públiques a l’Estat, una constatació que recentment ha certificat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). L’organisme, amb seu a Luxemburg, va sentenciar el 19 de març que Espanya havia abusat de la perpetuació dels contractes temporals públics i que no es poden cobrir necessitats estructurals i permanents de l’Administració a través de la figura dels interins.

La decisió, que es va prendre arran de dues qüestions prejudicials formulades per tribunals madrilenys per aclarir si la normativa espanyola s’ajustava a la directiva comunitària, no concreta, però, quins mecanismes s’han d’activar per corregir l’actual situació abusiva, denunciada des de fa anys per diversos sindicats. De fet, el TJUE deixa en mans dels tribunals espanyols establir el mitjà més adequat per penalitzar i corregir la situació dels interins que ocupen una plaça destinada a cobrir necessitats estructurals i permanents. Per aclarir l’abast de la sentència, parlem amb l’advocat del Col·lectiu Ronda Marc Vilar, especialitzat en dret administratiu.

Vilar recorda que la directiva comunitària 99/70 diu que els “estats de la UE han de prendre mesures útils i eficaces per evitar l’ús abusiu de la temporalitat”, si bé deixa un marge obert perquè cada país empri els mecanismes que consideri adients per aconseguir-ho. La sentència del març el que suposa és “passar la ‘patata calenta’ als tribunals dels estats membres, perquè decideixin, en cada cas concret, primer si hi ha un ús abusiu de la temporalitat, perquè no es prohibeix l’ús de la temporalitat com a tal, i, segon, les mesures per garantir que no hi hagi abús”. En aquest sentit, el lletrat recalca que un interí “no pot fer funcions pròpies del personal fix” més enllà del període establert, que en principi el Tribunal Constitucional ha situat en un màxim de cinc anys.

La indemnització, l’opció que millor veu Luxemburg

En les qüestions prejudicials que van arribar a Luxemburg es plantejava que en l’ordenament jurídic espanyol hi ha tres mesures que podrien ser útils per pal·liar l’ús abusiu de la temporalitat, que el TJUE s’ha encarregat d’interpretar, si bé sense dictaminar explícitament per quina s’han de decantar els tribunals a l’hora d’abordar un cas. La primera opció per posar fi a la interinitat és convocar un concurs per convertir en fixa la plaça o bé amortitzar-la. En aquest cas, apunta Vilar, el “TJUE és bastant crític, perquè considera que és insuficient. D’entrada, diu que el tema dels concursos li sembla bé, però sempre que s’haguessin de convocar en un termini determinat, que teòricament és de tres anys, i realment es convoquessin. Ara bé, la llei no estableix cap conseqüència si s’incompleix aquest termini, i per això el TJUE considera que la mesura no li serveix, perquè no hi ha sanció per a l’Administració incomplidora”.

La segona mesura seria convertir l’interí en indefinit no fix. Per al TJUE, “no és la panacea, perquè implica que l’Administració continua tenint absoluta llibertat per convocar el concurs quan vulgui o per amortitzar la plaça i tampoc no té els mateixos drets que el personal funcionari”. “L’únic avantatge és que, en cas de cessament, té garantida una indemnització econòmica, perquè ara el personal interí se’n va a casa sense rebre’n”, exposa Vilar. Finalment, la tercera mesura és una indemnització equivalent a l’acomiadament improcedent, que, segons l’advocat, és la que el TJUE “veu amb millors ulls”. “Pensa que podria ser la mesura adequada per prevenir i sancionar l’ús abusiu de la temporalitat, però alhora insisteix que has de ser el jutge nacional el que ha de valorar que la indemnització és la mesura adequada, suficient i dissuasiva per evitar aquest ús abusiu”.

Després de la sentència del tribunal europeu, però, ha aparegut una hipotètica quarta opció. Al juny passat, la titular del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 4 d’Alacant va ordenar convertir en fixa una treballadora interina de l’Ajuntament de la capital provincial, una sentència en la línia del que reclamen alguns col·lectius d’interins. La decisió, però, ha estat recorreguda i, per tant, pendent del que en decideixi el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. En paral·lel, però, altres jutjats han emès diverses sentències que estableixen que l’ordenament jurídic espanyol no preveu que un interí passi a tenir automàticament una fixesa equiparable a la d’un funcionari de carrera.

Per tot plegat, per a l’advocat del Col·lectiu Ronda, “és una sentència important que evidencia l’abús extraordinari de la temporalitat que hi ha a l’Estat i la insuficiència de la normativa per posar-hi remei, però ho deixa tot molt obert, apunta idees, però deixant-ho en mans dels tribunals nacionals”. Vilar planteja alternatives perquè les persones que acumulen anys com a interines puguin reclamar. Més enllà de la reclamació de la indemnització, veu com una bona opció aquesta compensació econòmica més la transformació de la plaça en indefinida no fixa o que el jutge “obligui a convocar el concurs per la plaça i els mèrits de la persona interina siguin especialment valorats i tinguts en compte”.

Normativa insuficient

Com a conclusió, el lletrat apunta que la sentència del TJUE demostra que “la normativa actual és insuficient i que el legislador ha abandonat el personal estatutari temporal i el personal interí”. Així mateix, considera que “el desitjable seria que, fent ús del marc ampli d’apreciació, s’establissin una sèrie de mesures per evitar els abusos” i no pas que quedessin a criteri de cada jutge. Segons la seva opinió, l’elevadíssima taxa de temporalitat a les administracions públiques s’explica perquè “la normativa que les afecta és més laxa i no aclareix les sancions, de manera que ha estat un terreny adobat perquè apostin per aquest tipus de contractes”. “No hi ha hagut un interès per part del legislador per posar fi a l’ús fraudulent de la temporalitat i no s’ha dotat els jutges d’eines per aturar-ho”, remata Vilar. A partir de la resolució del TJUE, probablement s’obrirà una nova etapa de demandes, però resta el dubte de com les anirà resolent cada tribunal.