L’alarma mediàtica per les ocupacions i el dret a l’habitatge

El passat estiu es va generar un campanya mediàtica d’alarma davant les ocupacions d’habitatges que va situar el tema molt lluny de la realitat. A partir de casos concrets explotats per programes sensacionalistes, s’ha buscat sobredimensionar una problemàtica que no se sosté amb les dades a la mà. El resultat ha estat la criminalització de persones en situació de vulnerabilitat, barrejant injustament les seves dificultats per accedir a un habitatge amb conductes delictives o directament mafioses. Aquesta campanya d’alarma social es produeix pocs anys després de l’estafa hipotecària que ha colpejat durament les classes populars i en plena bombolla de preus del lloguer, que s’ha vist agreujada per la situació de crisi econòmica i social derivada de la Covid-19. Per contra, llevat excepcions puntuals, impera un silenci preocupant entorn al drama dels desnonaments.

Què hi ha al darrera d’aquesta alarma mediàtica? Realment hi ha hagut un augment tan important de les denúncies per ocupacions d’habitatges? Segons l’advocada del Col·lectiu Ronda Montse Serrano, “darrera d’aquest debat hi pot haver una voluntat d’amagar un problema d’un abast molt més ampli al voltant del dret a l’habitatge”, i també apunta a “interessos econòmics” d’empreses que es podrien beneficiar d’una “pretesa situació d’inseguretat” que no es correspon amb la realitat.

L’Informe sobre Emergència Habitacional 2017-2020 de l’Observatori DESC ens aporta unes dades molt significatives: el 60% dels propietaris afectats per les ocupacions són entitats financeres, el 18% son grans tenidors i només el 10% son propietaris particulars.

Més ocupacions, però d’habitatges o locals buits

“Sí que hem detectat un increment de les ocupcions d’habitages o locals buits”, apunta Serrano, “però en cap cas podem parlar d’ocupació d’habitages que constitueixin la residència dels propietaris particulars”, afegeix. A més, en el debat es barregen diversos tipus d’ocupacions i sovint s’ometen les mesures que existeixen per fer-hi front.

Montse Serrano reconeix que l’alarma generada pels casos d’ocupació “no respon a un augment significatiu de casos”

Als grans mitjans també es dóna la imatge que és molt fàcil que ocupin el lloc on vius i quedar-te al carrer, i això genera por fins i tot en sectors populars. L’advocada, no obstant, assegura que “aquesta situació no s’està produint”. “Ha pogut haver-hi algun cas puntual que ha tingut molt de ressò mediàtic”, reconeix, però l’alarma generada “no respon en cap cas a un augment significatiu dels casos reals”, afegeix.

“Quan es produeix l’ocupació de la residència habitual d’una persona, ja sigui primera o segona residència, ens trobem davant d’un delicte de violació de domicili, tipificat a l’article 202.1 del Codi Penal”, explica la lletrada. Aquest delicte està castigat amb penes de presó de fins a dos anys. En aquest cas, Serrano assegura que “la policia podria intervenir, fins i tot sense ordre judicial, si aprecia la comissió d’un delicte flagrant” i es pot produir la detenció i el desallotjament de la persona ocupant.

Diferenciar entre violació de domicili i usurpació

És clau, quan parlem d’ocupacions d’habitatge, diferenciar entre violació de domicili i usurpació. I aquesta diferència és ben simple: “la violació del domicili és un delicte castigat amb presó, mentre que la usurpació és un delicte lleu on l’ocupant només pot ser expulsat per ordre judicial”, aclareix l’advocada del Col·lectiu Ronda. A més, en el cas de la usurpació, l’ocupació no es realitza respecte la residència de ningú. I el que ha augmentat aquest any, assenyala la Montse Serrano, són principalment les usurpacions. “No seria lògic que, havent-hi milers d’habitatges buits dels bancs, s’ocupin residències on hi viu gent”, conclou.

Aleshores perquè es genera ara aquesta alarma mediàtica? Per l’advocada és possible que es tracti d’una “cortina de fum”, ja que “mentre es parla d’això, tot posant l’accent en casos excepcionals i criminalitzant determinats sectors, no s’afronta la problemàtica general del dret a l’habitatge, ni de la necessària reforma estructural del sistema judicial”.

Quan es produeix un delicte o una ocupació mafiosa, aquesta “s’ha de denunciar”, assevera Serrano, “però hem de tenir clar que no són la causa del problema d’habitatge que patim, sinó que proliferen en un context idoni del qual s’aprofiten per dur a terme determinades activitats il·lícites”, afegeix.

Mesures per defensar el dret a l’habitatge

Mentre es genera alarma entorn de les ocupacions a partir de casos aïllats, no es posen sobre la taula les mesures necessàries per fer prevaldre el dret a l’habitatge. L’advocada considera que “el debat s’hauria de centrar en el suport a les polítiques públiques per a l’ampliació del parc d’habitatges de lloguer social”. Entre les mesures a impulsar, considera que “s’ha d’exigir una regulació dels lloguers que permeti que aquesta opció sigui una alternativa de vida estable i digna per als arrendataris”.

No hi ha constància que s’estigui complint l’obligació dels grans propietaris d’oferir lloguers socials

També assegura que “cal abordar la progressiva acumulació d’immobles per part dels grans tenidors i fer complir les mesures de les que disposem”. Per exemple, la Llei 24/2015, de 29 de juliol, que, en la modificació realitzada pel Decret Llei 17/2019, de 23 de desembre, obliga a aquests grans propietaris a oferir lloguers socials per regularitzar les ocupacions i evitar el desnonament de les ocupacions iniciades abans del 31 de juny de 2019. Però no existeix constància que això s’estigui complint.

En la mateixa línia, la Generalitat ha aprovat el 4 de novembre un Decret Llei anomenat de reforç del dret a l’habitatge davant els efectes de la pandèmia de la Covid-19, que estableix noves mesures per evitar els desnonaments de famílies que no tenen alternativa d’habitatge propi. El Decret també imposa als grans tenidors d’habitatges l’obligació d’oferir als afectats una proposta de lloguer social abans d’interposar qualsevol demanda judicial d’execució hipotecària o de desnonament per impagament del lloguer. Novament, però, s’intenta incidir sobre una matèria que és competència estatal i que resta pendent de la futura nova llei del lloguer anunciada per l’Executiu de Pedro Sánchez, com s’explica des del Col·lectiu Ronda.

El context actual és molt dur. “Des del 2008 s’han produït més d’un milió de desnonaments per impagament d’hipoteques i rendes, hi ha hagut un increment desorbitat dels preus dels lloguers, els sectors populars cada vegada estan en condicions de vida més precàries” i “les polítiques públiques per garantir el dret a l’habitatge” s’ha demostrat que són “insuficients”, denuncia Serrano.

Desallotjament cautelar en qualsevol cas?

De la seva banda, l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) sembla haver-se posat al servei dels grans tenidors d’immobles, especialment els bancs, en reclamar que el delicte d’usurpació —ocupació d’un habitatge buit— tingui una resposta legislativa anàloga a la del delicte de violació del domicili. “Concretament”, explica l’advocada, “la Comissió de Normativa de l’ICAB proposa una modificació dels articles 544 sexies i 13 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que, en síntesi, permetria el desallotjament cautelar d’un immoble ocupat si l’ocupant no pot acreditar la propietat en el termini de 48 hores”.

Des del Col·lectiu Ronda es considera que “aquesta modificació és innecessària”, donat que “ja existeix la possibilitat de sol·licitar en el procés penal la mesura cautelar de desallotjament també en el delicte d’usurpació, encara que es tracti d’un delicte lleu”, en referència a la recent Instrucció de la Fiscalia General de l’Estat 1/2020, de 15 de setembre. En qualsevol cas, segons Serrano, la proposta de l’ICAB “genera falses expectatives” als qui se’n podrien beneficiar, perquè “sense una modificació profunda del sistema judicial, el problema no es resoldrà, encara que legislin terminis de 48 hores o de 5 minuts”.