Crític Cerca
Legítima defensa

L’etern frau de llei en la contractació dels músics que els condemna a la precarietat

28/02/2019 | 19:00

Actuació del grup d’havaneres Port Vell a les Festes de la Mercè de Barcelona del 2017 / WIKIMEDIA COMMONS

Festes majors, sales de concerts, teatres, grans festivals, pavellons o estadis esportius… Trobem exemples de música en viu en múltiples escenaris, però poques vegades ens preguntem per les condicions laborals que tenen els artistes que toquen i tot l’equip tècnic que fa possible l’espectacle. La realitat del gruix del sector s’allunya molt de les gires globals dels grans gegants de la indústria musical que facturen milions i milions. El retrat més comú parla de precarietat, de retribucions més aviat baixes que, en molts casos, fan molt difícil viure únicament de la música i, sobretot, de flagrants vulneracions dels drets laborals més bàsics.

A l’Estat espanyol la protecció legal que tenen els músics, i el conjunt d’integrants del sector de l’espectacle, tècnics inclosos, està a anys llum de la que existeix en d’altres països, com per exemple França. Però és que, a més a més, l’incompliment de la normativa que regula el sector és un fet molt habitual. Ras i curt, encara avui és comú que el promotor del concert —amb independència que sigui una administració pública o un privat— no faci un contracte laboral als músics i que aquests cobrin a través d’una factura. I, anant més enllà, els pagaments en negre no són excepcionals, tot i que s’hagin reduït els darrers anys.

Què diu exactament la normativa? El Reial Decret 1435/1985, que regula la relació laboral dels artistes en espectacles públics, estableix que la relació entre “l’organitzador d’espectacles públics o empresari” i els que es “dediquin a la prestació d’una activitat artística per compte i dins de l’àmbit d’organització i direcció d’aquells a canvi d’una retribució” es formalitzarà mitjançant un ‘contracte de treball’. Entre d’altres qüestions, el contracte també ha d’incloure el temps d’assajos obligatoris. Segons Ernest Garcia, tècnic laboral del Col·lectiu Ronda, “amb la llei a la mà, qui contracti un grup o un músic hauria de fer un contracte laboral i tramitar la corresponent alta a la seguretat social“.

“El promotor de l’espectacle hauria de girar una nòmina a l’artista, però una pràctica habitual és que li demani una factura. En molts casos, el músic —o el grup— no és autònom i no pot fer-ne i aleshores sovint la factura es fa a través d’una plataforma de facturació, que és qui representa que contracta el músic. Però així s’incompleix la premissa que sigui el promotor de l’espectacle qui contracta”, detalla Garcia. A més a més, les plataformes de facturació, que es queden una comissió a canvi del seu servei, fa temps que estan el punt de mira de la Inspecció de Treball, en considerar que la seva activitat no s’ajusta a la legalitat. Per rematar-ho, en alguns casos, com passa amb Factoo, ha arribat a reclamar a les persones que n’havien utilitzat els serveis que paguin les quotes d’autònoms que no havien pagat facturant via plataforma. Un fet que accentua la precarietat i vulnerabilitat dels músics —o de qualsevol dels usuaris—, que constitueixen la baula més feble d’aquesta cadena.

“Què passa si durant un ‘bolo’ es fa mal el músic? Qui es fa càrrec de la prevenció de riscos? Quin control té l’empresa comissionista respecte l’activitat que fa l’artista? Moltes vegades cap, perquè la contractació d’aquestes plataformes es fa directament a través d’Internet i a la pràctica no hi ha més contacte amb l’artista, quan hauria de ser el promotor qui el contractés i es fes càrrec de totes aquestes qüestions”, reflexiona Garcia. El tècnic laboral del Col·lectiu Ronda subratlla que hi ha un “frau de llei constant” i recalca que “oi que es dona per fet que si tens un restaurant i necessites un cambrer per uns dies l’has de contractar? Doncs amb els músics hauria de ser el mateix, però per a molta gent encara hi ha el prejudici que tocar no és treballar”. En aquest sentit, advoca perquè hi hagi una pressió social als promotors de l’espectacle, començant per les administracions públiques —sobretot ajuntaments— que també incorren en aquesta pràctica, per informar-los de la seva responsabilitat i que contractin els artistes.

Passos cap a l’apoderament del col·lectiu

“Moltes vegades ens trobem que les administracions s’escuden en les limitacions del control pressupostari per dir que no poden contractar ningú, però aquest suposat obstacle és fàcil de superar creant una societat pública o una empresa pública de promoció d’espectacles”, exposa Garcia. També denuncia que amb la situació actual “tota la pressió va cap als músics”, fins al punt que els han arribat a reclamar les quotes d’autònoms si han utilitzat els serveis de les plataformes de facturació, quan la pressió hauria de recaure “cap al promotor de l’espectacle, que és qui té la responsabilitat”.

“No complir una regulació establerta des del 1985 ha fet que contractar un artista per a un espectacle sempre hagi estat molt barat i ha generat una precarització total del sector. És important prendre consciència que cal canviar-ho i que l’empresari es faci càrrec de la seguretat social dels músics contractats. Si no es fa així, i tot funciona en base a factures, al final acabem mercantilitzant les relacions laborals”, afegeix Garcia. En aquest sentit, per capgirar la situació també és important “l’apoderament dels propis músics i tècnics de l’espectacle“, un fet en el que s’ha començat a avançar darrerament, amb la creació d’organitzacions com el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!) o la Unión Estatal de Sindicatos de Músicos, Intérpretes y Compositoras. Entre les seves conquestes, destaca que l’Ajuntament de Barcelona s’hagi compromès a respectar les condicions del manual de bones pràctiques que han consensuat amb aquestes entitats.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'No cerramos en agosto' d'Eduard Palomares

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació