Maquillatges que no resolen la discriminació de les dones en les pensions de jubilació

El Tribunal Constitucional (TC) va anul·lar a principis de juliol la normativa que servia per calcular la pensió de jubilació dels treballadors a temps parcial. A grans trets, la sentència va dictaminar que el precepte “constitueix una discriminació indirecta per raó de sexe”, fonamentalment perquè el 75% de les feines a temps parcial estan ocupades per dones. La decisió del TC era la resposta a la sentència que al maig havia dictat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), quan va manifestar que la normativa era “il·legal” si es demostrava que efectivament discriminava les dones. En opinió de Miguel Arenas, advocat del Col·lectiu Ronda especialista en Seguretat social, la decisió del TC, tot i suposar un avanç, “no resol el problema de fons, que són unes pensions míseres” i un sistema de jubilació clarament “discriminatori” envers les dones. Ho explicàvem el desembre de 2016 en aquesta mateixa secció, en aquest article.

D’entrada, però, què suposa el canvi? A dia d’avui la pensió de jubilació es calcula fonamentalment a partir de tres elements: l’edat a la qual s’hi accedeix, els anys cotitzats i la base reguladora, és a dir, la mitjana de cotització. A la pràctica, les sentències del TJUE i TC impacten només en un dels tres elements, que són els anys cotitzats. Per posar un exemple, fins ara quan una persona acumulava posem que 20 anys cotitzats a mitja jornada, a l’hora de calcular la pensió això implicava que, en realitat, equivalien a 10 anys naturals, però s’hi afegia l’anomenat coeficient de parcialitat —que implicava multiplicar per 1,5 els anys naturals— i, per tant, comptava com 15 anys cotitzats. Ara bé, com que la feina havia estat a mitja jornada, la base reguladora d’aquests 15 anys se situava en un percentatge del 50%. El resultat gairebé sempre era una pensió de misèria.

Amb el canvi, el més probable —encara no s’ha determinat— és que si una persona ha cotitzat 20 anys, tot i que sigui a jornada parcial, se li comptabilitzin aquests 20 anys, tot i que també experimenti la reducció de la base reguladora en funció del tant per cent de jornada cotitzat. És a dir, li quedaria una pensió una mica més elevada, però sense sortir d’una xifra probablement baixa. De fet, Miguel Arenas subratlla que “a nivell econòmic, el resultat de l’aplicació de la sentència és molt baix, gairebé nul”. I és que bona part de les pensions de dones que han cotitzat a temps parcial no arriben a la pensió mínima —fixada en uns 650 euros mensuals per a qui l’assoleix a partir dels 65 anys—, de manera que cobren el complement de mínims, que se situa en un màxim de 390 euros mensuals.

Un problema estructural

En la línia del que reclamen col·lectius com la Marea Pensionista, Arenas considera que “cal una reforma en profunditat” de l’actual sistema de pensions i garantir que les mínimes siguin dignes —el moviment social, en concret, reclama que se situï en almenys 1.080 euros mensuals—. De moment, les diferents reformes que s’han fet per intentar abordar la discriminació que pateixen les dones en l’accés a les pensions només que han fet “maquillatge”, en expressió de l’advocat del Col·lectiu Ronda.

La precarietat s’evidencia repassat les xifres. Segons les dades de la Secretaria d’Estat de la Seguretat Social del juliol, pràcticament una de cada quatre pensions té un complement de mínims, un percentatge més alt en el cas de les dones (30,2%) que no pas entre els homes (17,5%). La pensió mitjana de jubilació se situa en 1.157 euros mensuals a Catalunya —19 per damunt de la mitjana estatal— i la gran diferència es dóna entre el que cobren els homes i el que reben les dones. A nivell estatal, la diferència supera els 450 euros mensuals (1.313 euros els homes per 859 euros les dones), una xifra que al Principat es mou en paràmetres similars. A més a més, hi ha gairebé 1,4 milions d’homes més que cobren una pensió de jubilació que no pas dones (3,7 milions per 2,3), el que constata també la major dificultat que tenen elles per accedir-hi. El biaix de gènere és evident.

Les diferències s’expliquen per diversos factors, com el menor nombre d’anys cotitzats per les dones i l’accés a feines amb una remuneració inferior, que no es veuen compensats per elements de correcció que tinguin en compte, per exemple, les tasques de cura que tradicionalment han desenvolupat sense rebre cap compensació econòmica. En comptes d’avançar cap a una progressiva reducció d’aquesta enorme diferència, bona part de les les successives reformes que ha aprovat el govern espanyol els darrers anys “les han perjudicades més a elles”, segons destaca Miguel Arenas.

L’etapa de reformes la va encetar el primer govern de Zapatero, amb la llei 40/2007. Quatre anys més tard, ja a les acaballes del seu segon mandat, l’aleshores líder del PSOE va tirar endavant una reforma molt més ambiciosa —i regressiva— amb una nova llei que, entre d’altres qüestions, va fixar l’edat ordinària de jubilació als 67 anys. La tendència iniciada pels governs del PSOE va accentuar-se durant el primer mandat de Mariano Rajoy, que a través de diverses reformes legislatives va aprofundir en la precarització de les pensions. El lletrat del Col·lectiu Ronda apunta que cap d’aquests canvis no ha complert la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva entre dones i homes, aprovada el 2007, que estableix que “en qualsevol tema que tingui afectació de gènere s’ha de fer un estudi d’impacte sobre la població femenina” abans de tirar-lo endavant.

Un dels canvis que accentua la discriminació cap a les dones és el nou càlcul de la base reguladora de la pensió. Si abans de la reforma de 2011 es tenien en compte els darrers 15 anys de cotització, amb la nova normativa la xifra s’eleva a 25. Perjudica més les dones perquè en molts casos no arriben a aquest nombre d’anys cotitzats. Miguel Arenas apunta que això genera una “doble penalització“, perquè implica “una menor pensió per la reducció segons els anys cotitzats” i perquè “la seva base reguladora és inferior amb aquesta forma de càlcul, ja que no tots els anys utilitzats estaran cotitzats”.

Teòricament en els anys en què no s’ha cotitzat s’aplica la base mínima -és l’anomenada integració de llacunes-, però amb la reforma això es limita a 48 mesos, mentre que a la resta d’anys s’aplica només el 50% d’aquesta base mínima. Per exemple, una dona amb 15 anys cotitzats, veurà com a quatre anys se li aplicarà la base mínima i als sis restants per arribar als 25 el 50% d’aquesta base mínima. El resultat serà, molt probablement, una pensió mísera. En les persones que han treballat a temps parcial —tradicionalment una situació on les dones hi tenen més pes— la problemàtica s’accentua, ja que se’ls aplica la base mínima de cotització reduïda segons el percentatge de jornada laboral realitzada. A banda, hi ha certs col·lectius que no poden recórrer a la integració de llacunes, com els autònoms o les treballadores de la llar, un col·lectiu aquest darrer massivament feminitzat. En aquests casos, per completar els 25 anys la base de cotització que s’aplica és 0, de manera que la pensió resultant baixa moltíssim.

D’altra banda, també s’ha incrementat el nombre d’anys cotitzats necessaris per poder-se jubilar als 65 anys, que es fixa en 38 anys i mig. A la pràctica, això també suposa un “perjudici” per a les dones, que en general tenen carreres laborals més curtes i acumulen menys anys de cotització. El mateix passa amb la jubilació anticipada, a la qual només s’hi pot accedir si es tenen 33 anys cotitzats quan és involuntària —per exemple, producte d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO)— i 35 si és voluntària. Finalment, en qualsevol cas, per percebre el 100% de la jubilació es demanden 37 anys de cotització.

I com a contrapartides? Des de fa tres anys, s’aplica un complement de maternitat que estableix millores de la pensió del 5%, del 10% i del 15% per a les dones que han tingut dos o més fills. Aquests percentatges sempre`van lligats a la pensió que ja cobren. La mesura, però, deixa fora totes aquelles dones que no han estat mares o les que només han tingut un fill.