Andel: inspiració danesa per a l’habitatge cooperatiu català

Per a aquells que a Catalunya impulsen l’habitatge cooperatiu, la carta de presentació és, com a mínim, envejable: a Dinamarca, el 8% de les llars són propietat de cooperatives d’habitatges privades Andel. I més: a la capital, Copenhaguen, el percentatge s’eleva fins al 33%, el més alt entre els diferents tipus d’habitatges que hi conviuen. Però què en sabem del model Andel? Quines són les seves característiques? Quina és la seva història?

De l’impuls obrer a la regulació estatal: els orígens

Alguns situen l’origen de l’origen del model Andel en la creació, el 1865, de la cooperativa de treballadors de Burmeister & Wain, una de les empreses industrials més grans del país aleshores; altres fixen la data el 1911, amb la construcció a Copenhaguen dels dos primers edificis a càrrec de cooperatives d’habitatges. Els seus membres pagaven una entrada pel finançament de la construcció i gaudien d’un dret d’ús, el dret de viure en un habitatge determinat. Com sigui, l’empenta de la classe obrera urbana, en un país amb una forta tradició cooperativa en l’àmbit rural, va ser decisiva per impulsar iniciatives d’autoajuda en un context d’aplicació de polítiques públiques de caràcter liberal en l’àmbit de l’habitatge.

Segons l’investigador del CIDOB Lorenzo Vidal, però, l’impacte d’aquestes iniciatives va ser aleshores reduït. L’habitatge cooperatiu va esdevenir una opció assequible “només per a una fracció de la classe obrera amb salaris relativament més elevats i estables”, que, a més, no va poder evitar pràctiques de caràcter especulatiu.

En part com a resposta a aquestes pràctiques, durant el període d’entreguerres, l’Estat va començar a incrementar la seva intervenció reguladora en matèria d’habitatge. Però no va ser fins després de la devastadora II Guerra Mundial que, per emprendre la reconstrucció del país i ampliar l’accés a l’habitatge, l’Administració es va recolzar en la incipient experiència cooperativista obrera per configurar progressivament el que avui dia es coneix com el sector d’habitatge comú: l’anomenat Almene és un sector d’habitatge públic no estatal, format per unes 550 associacions d’habitatge sense ànim de lucre que disposen d’aproximadament 7.000 conjunts residencials en propietat (un 20% del parc d’habitatges danès). Com a sistema fortament regulat amb elements de cogestió amb les administracions públiques, els Almene compleixen també el rol d’habitatge social, amb accés a través de llistes d’espera obertes i transparents, règim de lloguer indefinit i espais (limitats) de participació interna. A diferència dels Andel, als Almene els habitants tenen un contracte de lloguer, però no participació directa en la propietat.

El ‘boom’ del model Andel

Com un nou vaivé del pèndol, el ‘boom’ del model Andel va esclatar als anys setanta del segle passat, entre altres raons, com a resposta a l’excessiva burocratització de l’accés de l’habitatge. Paradoxalment, però, va ser la intervenció de l’Estat el que va possibilitar aquest esclat. Així ho creu el professor de la Universitat de Lund (i habitant d’un Andel a Copenhaguen) Henrik Gutzon, per a qui les legislacions que es van succeir fins a principis de la dècada dels vuitanta van ser decisives per estimular el model que ha inspirat les primeres experiències d’habitatge en cessió d’ús a Catalunya. “La llei per formar cooperatives d’habitatge privades es va simplificar fins a la mínima expressió”, explica Gutzon. “Però la clau va ser l’impuls, el 1976, d’una llei per la qual els propietaris d’edificis estaven obligats a oferir drets preferencials de compra als llogaters si aquests formaven una cooperativa d’habitatges Andel amb la resta dels veïns”. “En aquella època”, hi afegeix Lorenzo Vidal, “el Govern danès era molt conscient que impulsava lleis antipropietat privada sota la idea força que ningú havia de ser propietari de la llar de ningú”. Amarades pels valors solidaris de la ideologia cooperativa (‘andelstanken’), els Andel es van multiplicar ràpidament, sobretot, en les àrees urbanes de Dinamarca: avui agrupen uns 200.000 habitatges (el 70% en edificis ja construïts) pertanyents a unes 10.000 cooperatives.

En aquest model, cada cooperativa té la propietat d’un conjunt residencial i el gestiona, sigui un bloc de pisos o un conjunt de cases. Els seus socis posseeixen una acció o participació (significat literal de la paraula ‘andel’) en aquesta propietat que els atorga un dret d’ús indefinit i heretable dels seus habitatges amb un lloguer tou i un vot en els espais de gestió i decisió de la cooperativa. Habitualment, les cooperatives celebren una assemblea general i una jornada de treball comunitari l’any. A diferència de molts projectes d’habitatge cooperatiu catalans, la naturalesa dels seus membres és més aviat eclèctica, sovint no tan activista. “És gairebé com una comunitat de veïns a l’ús”, apunta Vidal. La cooperativa pot regular l’accés a través de llistes d’espera o permetre a cada membre escollir a qui vol vendre la seva participació, però no pot dissoldre’s i vendre els seus habitatges separadament com a propietat privada.

A banda d’establir una mínima regulació per a la seva creació, l’Administració pública també fomenta la creació de cooperatives d’habitatges privades facilitant l’accés a crèdit a través de garanties municipals o, per exemple, eliminant el pagament de l’IBI. Amb tot, no és un model idíl·lic. Ni està exempt de turbulències.

Riscos, perills i incerteses del model Andel

De nou, el pèndol. El 2001, l’entrada al Govern de la dreta va iniciar un període de desregulacions que, en plena bombolla immobiliària, va afectar el caràcter solidari i accessible del model Andel. Tant Henrik Gutzon com Lorenzo Vidal coincideixen a assenyalar el 2005 com un any clau. Va ser aleshores quan el Govern conservador va obligar les cooperatives a permetre que els seus membres poguessin utilitzar les seves participacions com a garantia per accedir a préstecs personals. Això, juntament amb l’alça de preus que va generar la desregulació del mercat immobiliari, va fer que, malgrat ser les cooperatives les que autònomament i en assemblea decideixen el preu de les participacions dintre dels marges fixats per llei, aquest acabés pujant també: la participació passava a tenir un valor de mercaderia i ningú estava disposat a quedar-se enrere. “Vam passar d’un model basat en el dret d’ús a un altre en què l’acció de la cooperativa es convertia en un producte d’inversió”, lamentava Gutzon en unes jornades celebrades a Barcelona fa dos anys. Entre el 1999 i el 2011, el preu de les participacions en ciutats com Copenhaguen es va multiplicar per quatre. Amb tot, segons Vidal, si es liberalitzés totalment la seva compravenda, encara es podrien encarir en un 66% més: els habitatges cooperatius són ara menys accessibles per a la població amb pocs recursos; però, malgrat que s’estan retallant les distàncies amb altres tipus de tinences, segueixen sent més barats.

L’experiència danesa demostra, per al professor Henrik Gutzon, que, a banda d’impulsar textos legislatius senzills que fomentin la creació de cooperatives d’habitatges, és vital prevenir i impedir-ne una possible mercantilització. Com? Doncs creant algun altre tipus d’organització de nivell superior que vetlli per les grans polítiques econòmiques del conjunt de cooperatives i que eviti que, dintre de la seva autonomia, cada cooperativa pugui prendre decisions, com la pujada de preus de les participacions, que puguin afectar de retruc la resta dels projectes i, en definitiva, l’essència del model. Hi està d’acord l’investigador del CIDOB Lorenzo Vidal, per a qui impulsar una llei de tanteig i retracte per als llogaters com la danesa seria molt positiu per a l’estimulació de l’habitatge cooperatiu: “En ciutats com Barcelona, ja pràcticament construïdes, la clau és trobar la manera de regular el mercat i fer possibles transicions en el règim de tinença. I, com aquesta, es poden fer moltíssimes coses més”, rebla.