Cal Cases, els pioners de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús continuen en peu

L’entrada és una declaració de principis. Una gran taula rodona de fusta, amb capacitat per una quinzena de comensals, dóna la benvinguda a periodistes indiscrets. Metres enllà, una sèrie de fotos, plenes de somriures, sostenen les parets del saló on esperen la Iolanda, el David i el petit Alai. Els retratats han canviat. Els infants han crescut, els habitants ja no són els mateixos. Com ells, la masia on parlem ha viscut transformacions, però el seu lloc en la història de l’habitatge cooperatiu resta intacte: Cal Cases segueix sent la primera cooperativa d’habitatge en cessió d’ús de Catalunya.

L’origen activista

Cal desfer els tres kilòmetres de corbes terroses fins a la C-25 primer, i els 80 kilòmetres restants d’Avinyó a Barcelona, després, per trobar-ne l’origen. L’Ateneu Rosa de Foc és l’espai on una vintena joves va començar a conspirar per traslladar al món de l’habitatge l’esperit comunitari i transformador dels projectes que desenvolupaven allà: cooperativa de consum, xarxa d’intercanvi, grup d’acció crític… S’hi van posar cap al 2004, però no van fer el salt defintiu fins a tres anys després. Durant aquest temps, van posar els fonaments de la idea, documentant-se i aprenent d’altres experiències d’habitatge col·lectiu. “Fins aleshores no havíem sentit a parlar de cooperatives d’habitatges”, recorda la Iolanda. “Vam començar a llegir sobre el model Andel de Dinamarca i sobre les experiències a l’Uruguai i Alemanya. Malgrat no tenir-ne experiència, el servei Aracoop de la Generalitat ens va ajudar molt. A més, Sostre Cívic estava començant a treballar i també ens va donar un cop de mà”.

Tot es va accelerar en trobar la finca de 19 hectàrees on ens trobem, al terme municipal de Santa Maria d’Oló. Enclavada al mig del bosc, Cal Cases havia estat un centre de desintoxicació de drogodependents i la seva distribució permetia projectar els espais comuns a la gran masia principal, tot mantenint una sèrie de petits habitatges d’ùs privat al seu darrere, tal com els havien recomanat a diferents projectes d’habitatge col·lectiu que van visitar. La compra es va haver de tancar en dos mesos. Després de picar mil i una portes (“els bancs al·lucinaven quan els explicàvem que érem una cooperativa: volien noms i cognoms personals que avalessin”, recorda la Iolanda), Fiare els va concedir el préstec necessari, amb un aval de Coop57. El somni era a tocar.

Un model flexible

L’experiència organitzativa prèvia va ser clau per arrencar el projecte. De seguida, es va acondicionar l’hort (es cultiven cols, bledes, patates, tomàquets, cebes, carabasses, espinacs i un llarg etcètera de verdures d’autoconsum) mentre es convertia el llarg passadís d’habitacions de l’estança de darrere la masia en vuit habitatges de 40 metres quadrats d’ús privat, separats amb termoargiles. Aquests espais tenen una petita cuina, dutxa i latrina seca, i l’aigua és escalfada per plaques solars. Més tard, i amb l’ajuda d’una gran xarxa de voluntaris per a la bioconstrucció, es van ampliar els habitatges de la finca amb quatre unitats construïdes amb fusta i bales de palla, coronades amb aïllants tèrmics de llana. Tot kilòmetre zero.

Cal Cases va començar a rodar el 2007 sostinguda sobre tres eixos: 1) Convivència i ajuda mútua 2) Autosuficiència i 3) Relacions exteriors (és a dir: traslladar a la zona l’activisme que es duia de Barcelona). Aquestes tres potes, però, han anat canviant en la mesura en què el grup ha evolucionat i ha necessitat coses diferents. “Com un nen que va creixent”, diu la Iolanda mentre alleta el petit Alai.

“Al començament intentes tenir-ho tot lligat i parlat, i això està bé perquè et genera confiança i coneixença de grup”, afegeix la Rosa des de la cuina comunitària. “Però mai podràs preveure ni els conflictes ni la manera com els resoldràs. Deixar-nos experimentar ha estat el gran aprenentatge”.

Les cures al centre

La capacitat per adaptar-se a les necessitats del grup no només s’ha fet palès en l’espai (ara a la masia, on hi havia habitacions, hi ha obradors de pa, cervesa, vi i sabó, i s’està treballant per crear una petita biblioteca comunitària): els canvis en el model econòmic són una bona mostra de l’evolució del projecte.

Abans el pes econòmic de la casa es dividia a parts iguals entre el nombre d’habitants. Ara tothom dedica 20 hores a la setmana al projecte, però aquestes hores es poden aportar amb feina o amb diners, segons el que es guanya per hora en la feina que es té a l’exterior (aquí hi ha mestres, cooperants, educadors i psicòlegs, entre d’altres) i la disponibilitat de cadascú, explica el David, qui va arribar a Cal Cases fa set anys provinent de Madrid. L’aportació econòmica també es pot realitzar amb la moneda social del Bages (l’Hora), de manera que tothom aporta el mateix, al marge de la quantitat en què es tradueixen aquestes hores.

El gran canvi, però, va arribar un any després d’actualitzar el model: les hores dedicades a les cures van passar a comptabilitzar-se com a hores de treball. “Ara es parla molt d’economia feminista aplicada a l’administració o l’empresa”, diu el David, “però penso que el repte també passa per incorporar-les en una comunitat de vida”. “És un intent”, segueix la Iolanda: “Si comptabilitzéssim totes les hores de cures petaríem el sistema”, riu. La centralitat de les cures també es va veure reflectit en les assemblees setmanals. Abans totes eren logístiques. Ara aquestes s’alternen amb les emocionals.

Valorar la importància de la vessant relacional ha estat un dels grans aprenentatges d’aquests onze anys de vida. “Jo personalment pensava que costarien més altres coses”, explica la Iolanda. “Després m’he adonat que quan estàs convivint amb gent el que veus en ella és el reflex del que tu ets. És la lluita de veure’t a tu mateixa i això és el que costa més: acceptar-se com s’és. És un treball personal constant i intens”.

“Som una generació que ha après sobre les cures després de molts anys de militància”, afirma el David, “i esperem que els més petits ho puguin incorporar en la seva pràctica des de l’inici”. Puja forta la canalla. Fa 11 anys, eren tres els menors. Ara en són nou, per 17 adults. Malgrat que Cal Cases segueix tenint una estabilitat alta comparada amb altres projectes d’habitatge col·lectiu (en 10 anys ha canviat un 50% de la població adulta), darrerament hi han entrat nous habitants amb diferents perfils. “Només que canviï una persona, el grup canvia”, recorda la Iolanda.

Un projecte viu

L’encaix d’un projecte rural com aquest a les necessitats pròpies de l’edat és quelcom que preocupa als habitants de Cal Cases. “La cura dels petits està resolta, però com gestionarem la seva adolescència en un entorn mig aïllat com aquest? I l’envelliment? És quelcom que no ens apressa, però si no hi posem mesures ara, després serà tard”, diu el David.

Per a l’Àlex, un altre dels primers habitants de Cal Cases, el repte és esdevenir un projecte de vida sense perdre el seu poder transformador inicial: “Quan vam començar, l’objectiu no era només fer una cooperativa d’habitatges per aconseguir una residència, sinó generar una comunitat transformadora dintre i fora de les quatre parets”.

No és fàcil mantenir des d’aquí els afectes i les militàncies amb la mateixa intensitat, confessa el David. A títol personal, els habitants de Cal Cases han mantingut els vincles amb els moviments socials d’Artés, Manresa, Oló, Sallent… hi ha vinculació amb la coral de l’Ateneu Popular la Sèquia, però també amb els CDR’s, com abans es va tenir amb el moviment del 15-M.

Com a cooperativa, Cal Cases participa de l’Ecoxarxa del Bages i acull trobades d’entitats que aprofiten l’entorn per organitzar jornades de treball o repensar el seu futur. Quelcom que aquí no s’ha deixat de fer des de fa 11 anys. “Si no tens constància en què sigui un model transformador i de canvi real del sistema, el sistema t’atrapa, facis el que facis”, diu la Iolanda. “Si no et mous, el sistema t’atrapa”, rebla el David: “Mantenir-se en moviment és el gran repte”.