Cooperativisme d’habitatge a Suïssa, creixent mur de resistència contra l’especulació

“Vam decidir que no hi hauria cotxes individuals en cap dels nostres projectes, on només s’hi permet compartir vehicles. I cada comunitat pot decidir si prefereix tenir un cotxe per a dues famílies, que és adequat si viuen al camp, o un cotxe per a deu famílies, que és possible al centre de la ciutat”. Amb aquesta frase Benoît Molineaux defineix algunes de les característiques de l’Équilibre, una cooperativa d’habitatges de Ginebra (Suïssa) fundada el 2006 i que actualment compta amb tres projectes finalitzats, que sumen cinc edificis i 125 pisos habitats i té en marxa projectes per fer 10 immobles més, que sumaran 400 apartaments més.

L’Équilibre va ser impulsada per vuit membres fundadors, un dels quals Molineaux, i avui ja engloba més de 500 persones. La sostenibilitat ambiental, la participació en la comunitat i l’acceptació d’una filosofia compartida i, alhora, l’autonomia de cada un dels projectes defineixen l’Équilibre, un dels molts exemples de la bona salut que té actualment el cooperativisme d’habitatge a Suïssa. La situació, però, canvia molt en funció del cantó [la unitat administrativa regional de la Confederació Helvètica] i els “més dinàmics són els de Zuric i Ginebra, amb polítiques cantonals favorables i municipis oberts a la promoció d’aquest model”, explica Léa Oswald, membre d’UrbaMonde, una associació dedicada a la difusió de l’habitatge cooperatiu .

Actualment, a Suïssa hi ha més de 1.500 cooperatives d’habitatges, que sumen més de 160.000 cases, el que suposa al voltant del 8% del patrimoni immobiliari nacional. La propietat col·lectiva i la participació dels seus membres en la gestió i la presa de decisions són els trets compartits d’un model que arrenca durant el segle XIX, tot i que lògicament ha evolucionat des d’aleshores. El model, però, es va començar-se a estendre a partir del 1910 i el 1919 ja va fundar-se la Federació Suïssa de Cooperatives d’Habitatge.

A la dècada dels 60 del segle passat el moviment s’alenteix, però es recupera als anys vuitanta, com a conseqüència de la falta d’habitatge assequible, sobretot a les ciutats, a causa de dècades de polítiques urbanes conservadores. Avui, l’habitatge cooperatiu té un preu de mitjana un 20% més assequible que el de mercat. Les persones que hi resideixen han de ser sòcies de la cooperativa, que en tots els casos funciona a partir del principi una persona = un vot. Cada projecte compta amb diversos espais comuns, com ara la bugaderia o una sala conjunta, que serveix per celebrar-hi reunions o festes comunitàries.

El moviment s’engloba en un paraigües més ampli, que són els promotors d’habitatges d’utilitat pública (MOUP, segons les sigles en francès), que considera que l’accés a un habitatge adequat i assequibles és un “dret fonamental”. Els MOUP calculen les rendes a pagar per accedir al pis en funció dels costos reals de la promoció, és a dir, no tenen ànim de lucre i, òbviament, deixen fora l’especulació. El moviment s’agrupa en federacions cantonals i nacionals i s’encarrega de pressionar les administracions per estendre el model i que gaudeixi d’un major suport públic en un context d’encariment accelerat de l’habitatge. En aquest sentit, els MOUP han impulsat la iniciativa nacional ‘Habitatges més assequible’, que es votarà el proper dia 9 de febrer a tota Suïssa i que pretén garantir que el 10% dels nous habitatges siguin construïts per cooperatives d’habitatges.

Un model en creixement

El cooperativisme d’habitatge està en un moment de creixement, entre d’altres qüestions perquè “els actors que participen en la construcció dels MOUP són cada cop més nombrosos i estan més ben organitzats”, comenta Oswald. L’experta afegeix que el moviment s’ha fet més visible els darrers anys, també perquè “alguns projectes han demostrat una gran creativitat i innovació, tant en termes energètics i ecològics com socials, i han obtingut un reconeixement internacional. A més, els mitjans suïssos estan informant cada cop més sobre el model d’habitatge cooperatiu, particularment com una solució d’habitatge assequible per a la nostra població d’edat avançada”.

Centrant-se en el cas particular de Ginebra, Benoît Molineaux apunta que “l’habitatge és extremadament car i els nostres pisos ofereixen una bona qualitat per un preu baix. A més a més, la gent que participa a la cooperativa està molt satisfeta i en parla amb els seus amics i, finalment, a la gent li agrada sentir que està fent alguna cosa pel medi ambient”. En concret, s’hi aposta per l’eficiència energètica amb l’ús d’energia renovable, per edificis de fusta i també per fer pedagogia a través de tallers de qüestions com la jardineria ecològica o la preparació de pancartes per a les vagues climàtiques.

De projectes d’habitatge cooperatius n’hi ha de molts tipus. Un dels més antics és el d’ABZ, que agrupa 58 promocions a la ciutat de Zuric i la seva àrea metropolitana i suma més de 12.000 residents. Fundada el 1916, cada nou membre ha de fer una aportació estipulada al capital social de la cooperativa, que segons detallen els seus integrants posa èmfasi en la vida comunitària, en la relació dels habitants en els espais comuns de cada projecte i en la implicació en la vida del barri i de la zona en què s’ubiquen.

La sostenibilitat ambiental és una altra dels trets definitoris d’ABZ, que compta amb 84 treballadors a jornada completa i 92 a temps parcial, que s’encarreguen del gruix de tasques vinculades al projecte, com ara el manteniment o el disseny de nous edificis. A més a més, compta amb un “assessor especialitzat en conflictes”, que s’encarrega de mediar entra els veïns per resoldre les diferències que puguin generar-se durant la convivència. També disposa d’un fons de solidaritat que serveis per donar suport a “projectes socials, culturals i ecològics en matèria d’habitatge”, que en certa manera també contribueixen a replicar el model.

La necessitat de suport públic per accedir al sòl

Una de les dificultats més grans per a les cooperatives suïsses és l’accés al sòl, especialment al centres urbans i les seves aglomeracions. “En aquests casos és essencial comptar amb el suport dels cantons i municipis per posar a disposició terrenys en dret de superfície o facilitar-ne compra”, comenta Léa Oswald, d’UrbaMonde. La cessió de sòl en dret de superfície és una pràctica cada cop més estesa i normalment es fa per un període d’entre 30 i 100 anys. Per exemple, en el cas de l’Équilibre els terrenys on s’aixequen les promocions pertanyen als ajuntaments o al cantó de Ginebra, que els cedeixen per 100 anys. A més a més, explica Benoît Molineaux, “el cantó ens dona una garantia sobre el 95% del cost del préstec [que es demana per construir l’immoble], si bé no ens dona directament diners”.

Precisament l’accés al finançament és un altre dels reptes habituals del cooperativisme d’habitatge suís, un fet també habitual per als projectes de cessió d’ús de Catalunya. Aconseguir el dret de superfície d’un sòl públic els permet, per exemple, reduir el finançament necessari inicial per endegar el projecte, tot i que hi ha alguns instruments —cooperatius o públics— que faciliten l’accés a crèdits. La principal via de finançament són els bancs, que en qualsevol cas mai presten el 100% de la inversió del projecte, de manera que la resta es financia amb el capital socials dels cooperativistes.

Entre les eines de suport econòmic hi ha el Centre d’emissió MOUP (CCL), que és una cooperativa creada per les federacions suïsses de MOUP i l’Oficina Federal de l’Habitatge que ofereix crèdits a uns interès baix; la Cooperativa de garantia hipotecaria (CCH), que proposa a les cooperatives una garantia conjunta que els permet obtenir majors crèdits bancaris; i diversos instruments gestionats directament per les federacions MOUP, com el capital circulant, que proporciona crèdits amb interessos a 20 anys per a la construcció, renovació i compra d’immobles; la Fundació Fons de Solidaritat, que atorga crèdits a 25 anys un interès favorables per donar suport a projectes innovadors; o la Fundació Solinvest que ofereix finançament inicial per ajudar als nous cooperativistes a acumular capital social.

Anterior Següent

La participació, cada cop més important

Promoure la participació interna és un altre dels grans reptes del moviment, segons comenta Léa Oswald. L’experta detalla que les cooperatives sorgides “a partir de la dècada de 1980 i dels moviments okupes a les principals ciutats són ara les més participatives i també s’enfronten a la qüestió de garantir la participació dels residents a tots els nivells de la gestió i la vida de les cooperatives, especialment a mesura que moltes d’aquestes cooperatives segueixen creixent”. Per a ella, els projectes han de fer un “treball de sensibilització i formació sobre el model entre els habitants, especialment entre els nous, perquè entenguin que no es tracta només d’habitatge assequible, sinó també d’un model que té una visió crítica del finançament de l’habitatge i defensa estils de vida inclusius, solidaris, ecològics i democràtics”.

En el cas de la cooperativa l’Équilibre, Benoît Molineaux relata que “la participació forma part de la nostra identitat. El nostre objectiu és que cada membre esdevingui un ciutadà actiu al seu edifici, barri, ciutat, país i planeta”. Tots els projectes de la cooperativa comparteixen una carta de valors o ètica, però a partir d’aquí cada cas “pot definir el seu propi conjunt de regles dins dels valors de la cooperativa”. La participació implica, entre d’altres qüestions, també el disseny de la promoció i, per exemple, que la comunitat decideixi “si vol fusta o maons, si vol una sala comuna per a música o per a ioga o el nombre de vehicles que hi haurà”, tots d’ús compartit.

Quan la comunitat ja està instal·lada, els seus habitants es reuneixen un cop al mes per definir què suposa “viure junts” i tenir cura de diversos aspectes de l’edifici, com ara el jardí, les sales comunes, la consergeria… A més a més, es fan dues assemblees generals a l’any i cada comunitat “defineix el seu propi ritme”, de manera que a més a més els habitants s’acostumen a reunir entre un i dos cops al mes a l’inici i un ritme inferior quan ja acumulen diversos anys de funcionament. En paral·lel, però, hi ha comissions diverses que es reuneixen amb una major periodicitat i, per exemple, Molineaux explica que en el seu edifici, on fa nou anys que viu, “el grup de jardineria és el més actiu, amb trobades mensuals i sis dies de jardineria l’any, en els quals participa tota la comunitat”.

El preu de l’habitatge a Suïssa és molt elevat i el cooperativisme és una de les vies per accedir-hi a un preu més assequible. Benoît Molineaux detalla que “les rendes de l’Équilibre es calculen per reemborsar exactament els préstec” i afegeix que l’important “disminueix amb el temps”. En el seu cas concret, l’import per un habitatge d’uns 100 m² se situa en 1.450 francs suïssos mensuals, uns 1.350 euros al canvi, el que correspon “potser a la meitat d’un preu del mercat”. A més a més, l’edifici compta amb una sala comuna per a reunions i festes, un taller comú equipat, un safareig comunitari, un cobert per a bicicletes i un hort”.

L’Équilibre té una filosofia clarament crítica amb el model econòmic dominant i planteja “reduir el consum” com a “l’única manera de reduir les desigualtats socials” i defensa que el seu projecte integra “famílies de diferents orígens”, el que permet “desenvolupar un esperit de solidaritat cultural contra la pujada de l’individualisme que genera desigualtat”. Una filosofia clarament transformadora que progressivament guanya seguidors, també a Suïssa.