El Pomaret, el punt final d’un dels projectes pioners de masoveria urbana a Barcelona

Després d’una experiència de gairebé set anys, fa algunes setmanes es posava punt final al projecte del Pomaret, un dels pocs casos de masoveria urbana que hi ha hagut a Barcelona darrerament. Situat al barri de Sarrià, en una finca de 400 metres quadrats construïts i uns 3.400 metres quadrats més de jardí, l’immoble portava dècades abandonat quan una quinzena de persones s’hi va instal·lar després de diversos mesos de negociació amb la propietat que, amb el suport i acompanyament de Sostre Cívic, van culminar amb la signatura del contracte de masoveria. L’acord implicava que durant els tres primers anys les residents havien d’assumir les obres de rehabilitació de la casa, que estava molt deteriorada, a canvi de no pagar lloguer, per passar a abonar una renda baixa a partir del quart any.

Les discrepàncies al voltant del resultat de les obres van portar la propietat a voler liquidar al projecte abans de la finalització del contracte i, finalment, les persones residents van deixar la casa quan faltaven dos mesos perquè culminés. Malgrat el final, la Gràcia, una de les persones que hi va viure des de l’inici, destaca que “hi hem estat molt felices. Ha estat un projecte molt important que ens ha permès fer-hi vincles humans entre nosaltres i crear-hi una comunitat que va més enllà de la casa”.

Tot i que diverses administracions locals s’hi han interessat i han manifestat la voluntat de promoure’l com a alternativa per accedir a un habitatge —com l’Ajuntament de Barcelona—, la realitat és que de moment el model de masoveria urbana no s’ha consolidat i només s’ha portat a terme en molt poques experiències. De fet, el Pomaret n’era una de les pioneres a Barcelona. Reconegut a nivell normatiu tant per la catalana Llei 18/2007 del dret a l’habitatge com per l’estatal Llei 4/2013, de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges, el model de masoveria urbana consisteix en posar en contacte un propietat que té una finca deshabitada i en estat semiruïnós o que necessita reformes en profunditat amb un llogater, al qual cedeix l’ús de l’immoble a canvi de rehabilitar-la. Tant pot ser que no s’hagi de pagar cap renda monetària com que el contracte n’estableixi alguna, a banda de l’execució de les obres.

Yabel Pérez, responsable de coordinació de projectes de Sostre Cívic, explica que “ateses les dificultats per accedir a un habitatge, ens trobem sempre que hi ha molta predisposició i molt d’interès de joves en el model de masoveria urbana. El veuen com una sortida per anar a viure de manera econòmica. Però cal l’altra part, que és trobar un propietari que estigui disposat a cedir-te l’immoble i això ja costa més”. “Al final si el que vols és treure’n un rendiment econòmic el que fas és vendre’t la finca i en treus molt més diners o la poses en lloguer. Si, per exemple, els propietaris no la volen vendre i no poden fer la reforma o posar-la en lloguer, una solució és la masoveria urbana. Però són pocs aquests casos on trobes una propietat a qui li pots oferir una cosa on hi guanyi“, reflexiona.

El de Pomaret era l’únic projecte propi de masoveria urbana de Sostre Cívic, si bé l’organització n’ha ajudat d’altres a tirar endavant. Per exemple, entre 2012 i 2017 va existir el Xalet Mercedes, situat al barri de Can Baró i impulsat pel col·lectiu Masoveria Urbana per la Llar Alternativa (MULA). Actualment, la MULA està darrere els projectes de La Llavor, a Lleida, i Ca n’Amell, a Premià de Mar, que també tenen el suport de Sostre Cívic. Però poques experiències més han arribat a culminar.

Un aprenentatge personal i col·lectiu

L’experiència del Pomaret té com a embrió Margarita Tafanera, una casa okupada al Forat de la Vergonya del Raval de Barcelona que va durar uns nou mesos. Bona part de les persones que hi vivien, unides per “una sensibilitat feminista i LGTBI”, van implicar-se posteriorment en el projecte de masoveria urbana de la finca de Sarrià, on cada persona comptava amb la seva habitació individual i la resta eren espais comuns. Inicialment s’hi van instal·lar catorze persones i n’han acabat onze, de les quals sis s’hi van mantenir des de l’inici.

“A partir del tercer any, quan la propietat [formada per tres persones] va descobrir que veníem del moviment okupa, van començar a posar-se nerviosos i, finalment, ens van denunciar per incompliment de contracte, dient que no havíem fet les obres. La llista del que havíem de fer era ambigua i el tipus d’acabats no els convencien. En realitat no ens volien renovar el contracte i ens van denunciar per poder-nos fer fora més ràpid“, explica la Gràcia. CRÍTIC s’ha posat en contacte amb l’advocat de la propietat per tenir la seva versió dels fets, però no ha atès aquesta petició.

Anterior Següent

Les obres que s’havien de realitzar a la casa per fer-la mínimament habitable eren importants, segons comenta l’antiga resident: “A l’espai comú no hi havia terra. I n’hem posat, també hem aixecat parets, hem arreglat finestres i coses de la teulada. Inicialment només es podia estar a quatre habitacions i ara la casa està molt millor que quan ens hi vam instal·lar, si bé s’hi mantenen alguns problemes estructurals”. Al final, les masoveres van acceptar marxar dos mesos abans de la finalització del contracte per “no afrontar el desgast emocional i econòmic que hauria implicat anar a judici” després de la denúncia de la propietat, sobretot perquè en qualsevol cas no tenien a l’horitzó l’opció d’allargar el projecte a la finca.

La Gràcia valora l’experiència com a “molt positiva”, malgrat la “difícil relació amb la propietat”. En aquest sentit, opina que perquè un projecte de masoveria urbana pugui funcionar bé i consolidar-se “s’ha de buscar propietaris que estiguin més convençuts, perquè si no és viure amb tensió”. Considera que si de moment no sorgeixen massa experiències d’aquest tipus és “pel concepte de propietat privada que tenim interioritzat, que pesa molt. La masoveria no té un intercanvi econòmic i tot el que sigui sortir d’això costa molt”.

En qualsevol cas, es mostra convençuda del “creixement personal” que han experimentat i després de l’etapa de cohabitatge a Sarrià explica que algunes habitants del Pomaret “projectem alguna cosa per seguir vivint en comunitat”. En aquest sentit, però, matisa que la convivència “era molt intensa” i ara aposten més per un model de “veïnatge”. “La col·lectivitat és molt enriquidora, et dona molta energia, però també te’n treu molta, i no sempre et pots permetre aquesta energia. Hi ha moments de vulnerabilitat que necessites espais més petits, més íntims“, reflexiona. I conclou destacant la necessitat de “construir vincles” com els que han pogut obtenir al Pomaret, perquè contribueix a crear “xarxes de solidaritat” i fa “que no estiguem soles i aïllades en un sistema que ens individualitza”.

Necessitat d’un major suport de l’administració

A l’hora de plantejar com potenciar el model de masoveria urbana perquè realment es converteixi en una alternativa real d’accés a l’habitatge, Yabel Pérez exposa que “a nivell jurídic està força concretat, s’assimila força al lloguer i fins i tot hi ha una guia de la Diputació de Barcelona que deixa bastant ben regulat el procediment. Però el que trobo més complicat és la part de motivació que acabes oferint a la propietat”. En aquest sentit, considera cabdal “aconsellar i donar garanties a la propietat” i, com ja passa en alguns casos, que els ajuntaments s’encarreguin —i assumeixin— el suport tècnic per indicar quin tipus d’obres necessita la finca. “Una mica passaria per això, perquè l’administració faci aquest acompanyament i suport i perquè també es creïn borses d’habitatge de masoveria urbana, on s’hi incloguin cases atrotinades, de manera que es puguin moure i convertir-se en un projecte per residir-hi”, afegeix. Reconeix que és un model “que mola molt”, però que alhora és “molt complex” de tirar endavant, precisament per les reticències dels propietaris. Sense un suport més clar de l’administració veu complicat que s’enlairi.