L’habitatge cooperatiu comença a construir xarxa a escala estatal

Madrid va acollir el cap de setmana del 19 i 20 d’octubre la primera Trobada de projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, en la qual van participar més de 250 persones provinents d’arreu de l’Estat espanyol. Un èxit d’afluència que ha permès als inscrits dialogar entre ells i amb els responsables, cooperativistes i socis de diversos projectes que abasten des del model de cohousing sènior fins a l’intergeneracional. Són persones de totes les edats i condicions que es troben en diversos estadis dins del procés d’endinsar-se en l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. “N’hi ha que simplement s’estan plantejant la idea, d’altres que van molt més endavant i ja tenen solar, préstec…, que ja han patit una mica el que significa poder desenvolupar el projecte”, ens resumeix Paloma, arquitecta de Atelier15, una plataforma facilitadora de grups d’habitatge amb diversos projectes a França.

El model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús ha passat de ser un complet desconegut a l’Estat espanyol a convertir-se en, cada cop més, una alternativa transitable per a aquells que es troben incapacitats per adquirir una llar on desenvolupar-se de manera estable dins el lliure mercat, o bé busquen una opció més respectuosa tant amb el medi ambient com amb les pròpies persones, o pretenen, en la mesura de les seves possibilitats, portar a la pràctica aquesta boja idea de canviar el món, començant per casa seva. Una alternativa habitacional i d’habitatge en què diverses famílies decideixen formar una comunitat amb la qual adquirir un terreny i construir les seves cases en un règim de comunitat, tot prenent com a eix central la cura del medi ambient i de les mateixes persones, en la majoria dels casos.

El principal reclam de la trobada consistia a compartir aquestes problemàtiques de diferents tipus que sorgeixen a l’hora de desenvolupar un model nou i de difícil assimilació per part d’administracions i entitats bancàries. L’objectiu: trobar solucions en comú. Els diàlegs es dividien així en diverses taules que van anar rotant de participants durant el matí i la tarda, i que van ser condensats en un enorme “mapa d’experiències”.

El repte de la convivència

“De problemes, n’hi ha en un munt de temes”, explica Ricardo Moriñigo, delegat d’Entrepatios, “el primer i més evident, el de la gestió de grup, ja que al final és una cosa que requereix molta interacció, assemblees, reunions, decisions complicades d’un abast molt important; com serà el nostre habitatge, quants diners ens volem gastar…”.

En aquest procés, Ricardo destaca la inversió de l’ordre respecte al “procés normal” de compra d’habitatge: “Diguem que, en contra del que és una comunitat de veïns habitual, que tu et compres la casa sense veure ningú de la comunitat, et donen les claus, te n’hi vas a viure i et trobes amb una comunitat i te la menges amb patates, aquí hi ha un procés d’afinitat i de creació“. Un procés que ha resultat difícil de comprendre, en no estar acostumats, tal com comenta aquest delegat, a relacionar-nos amb els veïns. “La reacció recurrent quan a algú li expliques com va això és ‘acabareu a bofetades'”, fa broma.

No obstant això, aquest treball de resiliència —debatut en una altra de les taules de diàleg— és fonamental per generar casos com el de La Dinamo o la Borda, aquí a Catalunya. Ferran, un dels veïns, celebra l’esforç plasmat en una comunitat ja en funcionament: “D’alguna manera hem tornat a viure com es vivia en els pobles fa cinquanta anys, o en les escales de veïns. Ho compartim tot, els nens són els nens de tota la comunitat i estem en un edifici molt maco, molt eficient”, il·lustra Ferran.

El cohousing sènior no busca només una solució habitacional sinó, sobretot, una més gran autonomia personal

El seu optimisme s’uneix al de la Mandi, de Cal Cases, un altre projecte en fase de convivència, també a Catalunya: “Aquesta comunitat es basa molt en el suport mutu. Mengem totes juntes, cada família té el seu espai privat, però sí que hi ha una intenció de compartir i, sobretot, d’autogestió”, desenvolupa aquesta participant en la trobada. “Ens fem la llenya, tenim plaques solars, fem compres col·lectives, tenim hort, fem pa, vi… un altre punt molt important és la criança. Hi ha bastants nens a la comunitat, i n’és un eix principal”, conclou.

Les cures: dependència i model sènior

En tots dos casos, la importància de les cures es materialitza tant a l’hora d’aprendre a conviure i relacionar-se, com a l’hora d’acostar-se a les realitats de persones discapacitades i sènior, en què les necessitats canvien. “Cures vol dir cuidar-se mútuament les persones per poder tirar això endavant”, sentencia la Rosa, de Walden XXI, un projecte sènior de la cooperativa Sostre Cívic a Catalunya.

“Hi ha molta preocupació pel tema de la dependència”, resumeix Javier de la Muntanya, de Jubilares (presents a Madrid, Sevilla, Gran Canària i València), a l’hora de plantejar els reptes abordats en el model de cohousing sènior. “El que es busca no és tant una solució habitacional, perquè la major part de la gent gran té habitatge, si no una més gran autonomia personal. Conservar la meva autonomia, fins i tot en situacions de dependència, amb el suport de les persones que m’envolten a la comunitat”, apostil·la.

Dins d’aquest col·lectiu, la recerca d’una comunitat comprensiva i de suport resulta fonamental: “Aquí ha sortit molt això de ‘no parlem d’habitatges, sinó de comunitats’. Volem una comunitat que ens ajudi a continuar desenvolupant els nostres projectes de vida”, afegeix Javier.

Maria, d’Atelier15, coincideix en aquest plantejament: “La dependència és la màxima preocupació en l’àmbit sènior, perquè en tots hi ha una cosa en comú i és que volen sortir amb els peus per davant”, fa broma. Es tracta d’una necessitat implícita en totes les comunitats, ja que, com comentava una veu que prefereix quedar en l’anonimat, “tots arribarem a ser discapacitats algun dia”.

Educant l’Administració: de papers i noms

El model de cohousing sènior és un dels més antics en matèria d’habitatge cooperatiu a l’estat, ja que va començar els primers experiments als anys 80 del segle passat. No obstant això, es tracta d’una definició, la de “cohousing”, que ara sembla generar més problemes que solucions.

“Jo crec que la conclusió va ser que encara ningú té clar quin model de cooperativa s’ha de seguir, però que l’important és que cal triar el terme jurídic que s’adapti a les necessitats de cada grup”, resumeix Paloma, d’Atelier15. “De fet, cal eliminar cohousing del vocabulari, perquè té altres implicacions de màrqueting. Cadascú busca el nom adequat, però per ara ningú el té “, conclou.

Hi ha un objectiu comú de seguir un camí autogestionat, ecològic i social, on la propietat no sigui més valuosa que la pròpia vida

“En realitat, aquí hi ha hagut una persona que ha dit que sent que hi ha un canvi amb l’administració “, recorda Maria, també d’Atelier15. “Però els que porten més anys senten que ha estat la gran baralla. I cal educar l’administració. La sènior és una generació que s’ha fet a ella mateixa, que quan eren joves, l’administració no estava per ajudar-los en absolutament res”, desenvolupa. “Potser això és positiu per a ells, perquè no els importa tant dependre de l’administració, ells mateixos s’autogestionen”, s’admira Maria.

“És un tema que encara no està definit, no hi ha un model”, afegeix Paloma. “Està tot per crear, el que existeix es pot adaptar, però hi ha molts buits. El model jurídic bloqueja molt del que ve després, que és el finançament, una cosa bàsica perquè el projecte continuï endavant”, aclareix aquesta arquitecta.

Canviant el món… en 30 anys

Des de la seva definició jurídica fins al tracte que s’ha de tenir amb l’administració, el model d’habitatge cooperatiu ha demostrat ser pioner a l’hora de plantejar una alternativa al model immobiliari. En aquest sentit, aquells que s’embarquen en aquesta aventura són conscients que el resultat no serà visible ara, sinó potser, “dins de 30 anys”, segons calcula Ricardo, d’Entrepatios.

“Aquest model té un impacte molt fort en la forma de viure el veïnatge i la comunitat, i després en la qüestió de l’habitatge”, desenvolupa Ricardo. “Bàsicament estem traient habitatge del mercat lliure. Cada vegada que un habitatge es declara en dret d’ús, és una declaració que és per a tota la vida de l’habitatge, per la qual cosa el preu d’aquesta es deslliga del mercat”, explica aquest delegat.

El tema econòmic resulta ineludible i imprescindible a l’hora de plantejar-se participar en un model cooperatiu, i això fa que la balança s’inclini cap als dos costats. “No és per a gent molt humil, eh? Cal ser una mica realistes”, sentencia Lupe, de Travesol, una de les cooperatives de més experiència a Espanya. “Perquè la il·lusió de fer una cosa d’aquestes, d’acord que hi és. Però això costa uns diners i la gent ho ha de saber. Si no tens cap recurs, és difícil. No siguem incauts. Això ha de ser amb els teus diners”, interpreta amb duresa Lupe.

“Hi ha gent que diu que les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús no són barates, que necessites tenir un nivell adquisitiu alt”, respon Mandi, de Cal Cases. “En el meu cas, jo tinc 34 anys, porto molts anys vivint a Catalunya, pagant lloguers, anant d’un lloc a un altre…”, explica. “Amb la meva capacitat econòmica, és impossible comprar una casa, per tant, per a mi, la solució que tinc ara mateix és adquirir una propietat col·lectiva, en una cooperativa de cessió d’ús. Per tenir un projecte a llarg termini, una estabilitat, i que sigui col·lectiva”, explica Mandi.

“En un dels grups es discutia això, que pel que estem lluitant ara no és tant per canviar les coses avui, si no d’aquí a 30 anys”, sembla condensar Ricardo, tot donant suport a la idea subversiva que aquest model podria realment arribar a tenir un impacte en el model econòmic i immobiliari.

“Si això qualla i comencem a tenir un volum apreciable d’habitatge d’aquest model, hi haurà un 5% de l’habitatge a Madrid en cessió d’ús que està deslligat del preu de mercat”, reforça Ricardo. “Tot i que el 5% sembli poc, l’impacte sobre el preu de l’habitatge és molt fort. I, sobretot, que la gent mira cap allà i diu ‘ostres. Jo m’estic comprant una casa per la qual m’he de barallar i aquesta gent té accés a un habitatge per a tota la vida a un preu molt més reduït que el de mercat’. Aquesta és la idea política que hi ha al darrere de tot aquest tinglado”, recorda.

Paloma va un pas més enllà a l’hora de plantejar la necessitat d’aquest tipus de models: “Amb Atelier15 hem construït a França diversos projectes, i funciona per crear comunitat. En algun moment, al món, alguna cosa ha de passar amb el model de producció. I crec que aquest model d’habitatge, quan aquest moment arribi, salvarà la humanitat”, declara, enèrgica.

Com en qualsevol altre model de recent creació, els límits, termes i processos continuen sense estar fixos, produint debats sobre convivència, economia i administració que semblen inesgotables, i per als quals el temps plantejat en les taules de debat resulta insuficient. Es parla de casos paradigmàtics, com el d’Orcasitas (a Madrid), però la veritat és que, de moment, cap dels models plantejats en aquesta I Trobada resulta extrapolable.

No era aquest, tampoc, l’objectiu de les jornades, sinó el de compartir experiències, exemples, anècdotes… El que és realment apassionant, capaç de congregar tantes persones arribades de tot l’Estat, és l’objectiu comú de seguir un camí autogestionat, ecològic i social, en què la propietat no sigui més valuosa que la pròpia vida.

Podeu veure a continuació el vídeo-resum de la Trobada (en castellà):