Viure el confinament en comunitat

Us imagineu viure el confinament en comunitat? Una comunitat àmplia i amb forts llaços emocionals. On el suport mutu i les cures ja eren part del dia a dia abans d’aquesta pandèmia, i ara simplement es combinen amb les mesures per minimitzar els contactes. Gaudir d’espais per a la intimitat però també d’espais comunitaris, fins i tot amb hort ecològic i altres recursos autogestionats i compartits. O en un entorn natural, perquè no? I sentir que aquest temps que estem recollits i recollides és una oportunitat per compartir neguits, reptes, contradiccions, angoixes, visions del món, solucions.

La crisi sanitària, social i econòmica que ha provocat la Covid-19 està posant sobre la taula una altra crisi, la de com vivim i habitem en el capitalisme. Confinades, confinats en els nostres espais més íntims, podem comprovar a mesura que passa el temps com l’individualisme i el mercantilisme determina els límits de les nostres llars i la relació amb el món exterior. Afortunadament, hi ha en marxa experiències d’habitatge cooperatiu a Catalunya que estan vivint un confinament ben diferent. Amb la comunitat al centre, el dia a dia ve marcat per la solidaritat i el suport mutu, en les coses més quotidianes i també aquelles més intangibles, les emocionals. Compartint també angoixes i contradiccions.

Moltes persones d’aquests projectes se senten afortunades, tot i ser conscients del context de crisi profunda, i estan convençudes que les seves formes de convivència les fa més fortes per afrontar el que estem vivim, i el que vindrà. També viuen la certesa que la solució passarà per l’extensió de les xarxes com ja s’està veient i, sobre tot, de l’entramat de l’economia social i solidària. Un missatge d’esperança ens arriba des de les experiències de cohabitatge: hi ha alternatives.

Suport mutu comunitari

Princesa49 és la primera iniciativa d’habitatge cooperatiu a Barcelona, situada al districte de Ciutat Vella. L’Ajuntament de Barcelona va cedir l’ús de l’edifici a Sostre Cívic mitjançant un dret de superfície a 75 anys. Des del 2018 hi viuen cinc nuclis familiars en habitatges independents i comparteixen tres espais d’ús comunitari, repartits a les diferents plantes. En el seu dia a dia de confinament, destaquen el suport mutu entre les integrants de la comunitat. “La sort és que el fet de viure en cohabitatge fa que tots els veïns i veïnes ens coneguem i puguem tenir cura els uns dels altres”, asseguren. Tot i que intenten respectar al màxim les mesures de seguretat, saben que poden “comptar les unes amb les altres”.

I aquesta sensació travessa també altres projectes. A Calafou, una antiga colònia industrial ubicada al municipi de Vallbona d’Anoia, es destaca “la solidaritat i suport mutu entre les cohabitants, des de les coses més quotidianes fins a les més emocionals”. “Això ens ajuda a poder compartir les nostres pors, alegries, creacions, inclús poder somiar col·lectivament en un futur millor”, afegeixen. “El fet de tenir més temps, a causa d’aquesta situació excepcional, ha estat un incentiu per reforçar les cures en el grup”, expliquen, “així com cuidar més l’espai on vivim”. Calafou es considera “un gran nucli familiar”, i això els permet “continuar tenint relacions socials i cures prou àmplies i diverses”.

Entorn rural i autogestió

L’estiu de 2011, la Cooperativa Integral Catalana  va llogar la finca de 27.000 metres quadrats que ara ocupa Calafou per convertir-la en una colònia amb 27 habitatges i diverses naus per a indústries ecològiques. Els habitatges estan en règim de sessió d’ús i els espais productius es lloguen a preus socials. A la colònia, que funciona de forma autogestionada, es generen serveis i recursos que es comparteixen entre totes les persones implicades en el projecte. Aquest confinament també el viuen amb una sensació de privilegi, per l’entorn natural on estan situats i la possibilitat d’autogestionar els seus propis recursos i necessitats. “Calafou és gran i està situada en un entorn rural on podem gaudir de la natura, aire fresc i llibertat de mobilitat sense sensació de control; podem fer exercici, caminar, treballar”, asseguren.

Un cas similar és el de l’Ecovila Sequoia. Situada a la colònia Vila-seca de Sant Vicenç de Torelló (Osona), s’autodefineix com una “cooperativa integral de vida”. “El nostre projecte”, expliquen, “està ubicat en un entorn rural i comptem amb una casa gran i molt de terreny; i això ho vivim com un privilegi durant aquest confinament”.

“Formar part d’un projecte col·lectiu de vida en aquests moments de crisi ens referma en el camí emprès”

A la casa, propietat de la cooperativa La Sequoia des del 2013, ara hi viuen 9 persones, tres d’elles voluntàries, i comparteixen amb el veïnat un hort ecològic, la producció de pa en forn de llenya i un espai per a trobades, entre elles les famoses pizzeries dels divendres que aquestes setmanes han hagut de cancel·lar. Tot i el context de crisi, viuen l’actual context amb certa normalitat: “La quotidianitat portes endins no ha canviat en res, tret que hem deixat de vendre els nostres productes als mercats que s’han cancel·lat. La feina d’autogestió i molta part d’autoabastiment pot continuar com ho fem habitualment ja que no ens implica haver de desplaçar-nos fora de la finca.”

Més temps per a la reflexió, la creativitat i les cures

Un altre avantatge que destaquen des de la vivència del confinament en comunitat és el fet de gaudir de més temps per a la reflexió, la creativitat i les cures. “Aquest parèntesi de les nostres vides en què ens trobem ens permet tenir més espais per a la creativitat, donant lloc a programes de ràdio o jams musicals”, relaten des de Calafou. Tot i la situació per la pandèmia, se senten privilegiats i privilegiades. “Tenim debats sobre la situació político-social que comporta aquesta crisi sistèmica i sobre propostes de mitigació”, afegeixen.

Des de Cal Cases es viu el confinament com “una oportunitat per aturar-se i abordar aquells aspectes enquistats del projecte, amb una mirada ampla i amb un ritme adequat al de cadascú”. En el dia a dia “apareix amb més força la tensió entre allò individual i allò col·lectiu, les contradiccions, i també quin rol volem jugar com a comunitat en relació a la resta del món i de la societat”. Afloren contradiccions, però també el convenciment del camí emprès: “Formar part d’un projecte col·lectiu de vida en aquests moments de crisi extrema posa sobre la taula aquells valors i el sentit pel qual s’ha construït el projecte, que són el suport mutu a molts nivells, els espais diversos i compartits, i la gent diversa amb la qual compartir”.

Amb 17 hectàrees de finca, Cal Cases va ser la primera cooperativa d’habitatge en cessió d’ús de Catalunya. Situada al Moianès, al terme municipal de Santa Maria d’Oló, aquesta masia porta catorze anys acollint una experiència pionera d’habitatge cooperatiu i projecte de vida en comú. Combina habitatges d’ús privat en cessió d’ús amb amplis espais comunitaris, que inclou un hort d’autoconsum.

Cooperació versus capitalisme

Des de diverses experiències de cohabitatge es considera aquesta gran crisi com una oportunitat per demostrar que el cooperativisme i la vida en comunitat son una alternativa real a l’economia de mercat. Els i les habitants de Cal Cases així ho expliquen: “Dins de les diferències, tothom veu positivament la comunitat com a espai de resistència i resiliència envers la crisis permanent del capitalisme. Quan el capitalisme està en marxa, a la vida en comunitat i cooperativa li és difícil demostrar la potència vers l’individualisme del mercat. Quan la crisi és tan gran que el sistema no pot donar una resposta, el cooperativisme i la vida comunitària afloren com una potència i un valor positiu.”

“Partim amb l’avantatge de tenir una estructura social ja creada: el suport mutu hi és des del minut u”

A Calafou creuen que la cooperació i el suport mutu a la comunitat són els elements claus de la seva experiència de vida: “creiem que això ens fa més fortes per poder afrontar aquesta sensació de crisis global”. I aquests mesos ho estan comprovant en pròpia pell. Aquests valors sovint es manifesten en accions concretes. A La Borda, per exemple, expliquen que ja estan “comprovant si s’han vist afectades les capacitats econòmiques de les sòcies i si cal fer ús dels mecanismes de suport mutu que tenim”.

La vida en comunitat

El projecte de La Borda va néixer a Can Batlló, un espai que acull projectes autogestionats des del 2011 al barri de Sants de Barcelona. El resultat ha estat un edifici de fusta amb 28 habitatges i diversos espais i serveis comuns per optimitzar recursos i fomentar la relació de la comunitat. La Borda és la primera cooperativa d’habitatges en cessió d’ús que es construeix en un solar cedit durant 75 anys per l’Ajuntament de Barcelona. Ara n’hi ha moltes més en marxa. Les persones que l’habiten valoren especialment el fet de viure en comunitat, que ha permès la socialització, el suport i la connexió entre elles des del primer moment. Uns processos que s’han hagut de començar a construir, i de forma parcial, en els habitatges no comunitaris.

“Molta gent està descobrint i contactant les seves veïnes d’escala o de carrer ara; durant els aplaudiments, picant a la porta per primer cop, deixant notes al replà. Nosaltres partim amb l’avantatge de tenir una estructura social ja creada i uns mecanismes i un espai físic que faciliten la socialització, i que el suport i la connexió hagi estat present des del minut u”, relaten amb orgull.

Més enllà de la comunitat, a La Borda i altres projectes reconeixen que es viu la crisi de forma diversa: hi ha unitats de convivència més confinades en el seu espai íntim, mentre que d’altres es socialitzen més. La diversitat forma part d’aquestes realitats en contínua construcció, també.