08/11/2016 | 00:05
Els Estats Units viuen un moment polític excepcional. Aquest dimarts, 8 de novembre, està en joc la presidència del país més poderós econòmicament i militarment del món entre Hillary Clinton i Donald Trump en unes eleccions, segons les enquestes, molt igualades. Però, més enllà del xou entorn de la campanya electoral i de les polèmiques mediàtiques del dia, la societat nord-americana pateix problemes profunds com ara la violència per ús d’armes, la desigualtat econòmica, el fenomen migratori, el bipartidisme polític o l’enorme deute públic.
Com són realment els Estats Units? El país viu, en paraules pronunciades fa alguns mesos per l’analista britànic Owen Jones, “un enorme malestar” que pot bascular entre una “sortida progressista basada en polítiques socials per als Estats Units” o “una alternativa basada en la por i en la xenofòbia, sobretot contra l’islam”. CRÍTIC fa, a través d’una sèrie de mapes i d’infografies publicats en revistes nord-americanes com ‘Vox‘ i ‘The Atlantic‘, una radiografia crítica dels Estats Units des d’un punt de vista demogràfic, social, cultural, polític i econòmic.
30 homicidis per cada milió d’habitants
Els Estats Units se situen molt per sobre de la mitjana de les democràcies liberals pel que fa a homicidis amb arma de foc per cada milió d’habitants, segons l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte. En té gairebé 30, mentre que altres països com Suïssa no superen els vuit. Els llatinoamericans són els més problemàtics, especialment Hondures i Veneçuela, amb 90,4 i 53,7 per cada 100.000 habitants. Segons la mateixa institució, dels 644 milions de civils que tenen pistola arreu del món, un 42% són estatunidencs, tot i que, sobre la població mundial, la dels Estats Units representa només un 5%.
Civils amb pistola al món:
Homicidis per cada milió d’habitants:
Un pol d’atracció de la immigració a escala mundial
Els països del centre i l’est d’Europa, la península Aràbiga, el Japó i els Estats Units se situen com a principals pols d’atracció de la immigració arreu del món. Segons l’US Department of Homeland Security, 1.031.712 immigrants van obtenir el reconeixement de ciutadania estatunidenca entre el 2010 i el 2013. Mèxic és el principal país de procedència. El cens del 2013 comptabilitzava 11 milions i mig de mexicans residents als Estats Units.
Mèxic, la principal comunitat immigrant
Els alemanys i els mexicans han estat els principals immigrants que els Estats Units han rebut durant el darrer segle i mig. A partir del 1930, l’arribada des de Mèxic als estats fronterers es fa més evident. El 1990 hi ha la primera gran eclosió, i el 2010, 16 anys després de l’entrada en vigor del NAFTA (el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord), la mexicana és la principal nacionalitat estrangera en gairebé tots els estats, no solament als del sud.
Distribució desigual de la població llatina
La majoria de la població llatina es concentra als estats fronterers amb Mèxic i a la costa oest, tot i que n’hi ha arreu del país. A Florida i a les grans ciutats del nord-est també hi ha un percentatge elevat de població hispana. Mentre que a Texas i a Nou Mèxic hi ha municipis amb més d’un 50% de població llatina, al centre-est gairebé no arriba a un 1%.
Bipartidisme des del minut 0
Des que els Estats Units es van independitzar, el bipartidisme ha estat la clau del sistema electoral. El Partit Demòcrata (blau) i el Partit Republicà (vermell) s’han alternat en el poder i s’han repartit etapes d’hegemonia com la demòcrata en els comicis posteriors a la crisi del 1929 o la republicana dels anys setanta-vuitanta. En els comicis de final d’any es veurà si el Partit Demòcrata suporta electoralment amb canvi de candidat i després de dos mandats d’Obama.
L’onzè país amb més deute
Itàlia, Portugal i Grècia, països on ha colpejat la crisi econòmica, tenen més deute respecte a la seva activitat econòmica que la primera potència mundial. L’Estat espanyol queda lleugerament per sota, cinc punts. Els Estats Units se situaven el 2015 com l’onzè país amb un deute més elevat (102,98%). Al capdavant hi havia el Japó (230%) i a la cua Nigèria (10,5%), segons dades del Fons Monetari Internacional (FMI).
Atur desigual per estats
Els anys 2013-2014, l’atur mitjà registrat va ser d’un 6,3% però amb una distribució territorial desigual. Al centre del país la taxa no arribava a un 4%, mentre que els municipis de la costa oest i Alaska en tenien el doble. Al centre-est, als estats de Carolina del Sud, Geòrgia, Alabama, Mississipí, Tennessee i Kentucky, la majoria de municipis superen el 10%.
Nivell educatiu baix als estats del sud
Als 25 anys la majoria d’estatunidencs han superat els estudis secundaris. Ara bé, mentre que als estats del nord ho ha fet més d’un 80% dels joves, al sud-est i a les zones més properes a la frontera amb Mèxic no arriben a un 70%. Comparant-ho amb el mapa anterior, les zones amb més atur acostumen a tenir menys nivell educatiu. En aquest mapa també apareix Puerto Rico com a Estat Lliure Associat, i el percentatge es troba més proper a Texas que no pas al nord.
De l’imperialisme europeu a potència mundial
La història de l’Amèrica del Nord està marcada per l’imperialisme amb la presència predominant d’Espanya, de França i del Regne Unit. Tot i que la independència es va proclamar el 4 de juliol de 1776, els Estats Units no tindran l’extensió actual fins al 1867, quan van comprar Alaska a Rússia. Al mig hi ha decennis d’expansió i de tensions entre estats esclaus i lliures que provocaren la creació dels Estats Confederats d’Amèrica i l’esclat de la guerra civil. El conflicte va acabar el 1865 amb l’abolició de l’esclavatge i la reunificació del país.
28 llengües nadiues
Tot i que actualment l’anglès i el castellà —francès al Quebec— són els idiomes amb més parlants, abans de la colonització Amèrica del Nord va acollir fins a 28 llengües diferents. La majoria d’aquestes llengües es concentraven a la costa oest on ara hi ha els estats de Califòrnia, d’Oregon i de Washington. La zona costanera entre Mèxic i la península de Florida era el segon territori amb més varietat lingüística. Hi ha llengües que encara es conserven avui dia. Les de major extensió són la família na-dené (Alaska i una part del Canadà), les llengües algonquines (el Canadà, el nord dels Estats Units i la costa est) i l’uto-asteca (el centre-oest, Texas i una part de Mèxic). Aquesta és la més important, amb gairebé dos milions de parlants segons ‘Ethnologue: Languages of the World’.
Com modes, els noms femenins més comuns
Els noms femenins més posats a les nounades estatunidenques han evolucionat com una moda. Entre el 1960 i el 2012 n’hi ha hagut nou de diferents i únicament Jessica s’ha repetit en els períodes 1984-1990 i 1992-1996. Tots són d’arrel anglesa llevat d’Isabella, el més posat l’any 2009. Els noms castellans mai no han estat destacables en el conjunt del país, tot i que Amanda va ser el més habitual als estats d’Arkansas, de Mississipí, de Tennessee i de Kentucky als inicis dels anys vuitanta. A Nou Mèxic també apareixen puntualment noms d’arrel hispana com Alexis.
Michael, el nom masculí més habitual entre els nounats
En el mateix període només hi ha hagut tres noms masculins com a més posats als nounats estatunidencs. Els líders indiscutibles són Michael, des del 1961 fins al 1997 (36 anys), i Jacob, des del 1998 fins al 2012 (14 anys). Ara bé, l’hegemonia no és tan clara com en els femenins i en molts estats apareixen altres noms com James, John, Chris, Matthew, Jacob, Tyler, Ethan, Manson i Liam. Pel que fa als noms hispans, destaquen Jose a Texas i Daniel a Califòrnia durant bona part dels anys noranta i tots els 2000.
