01/10/2025 | 06:00
Places i sales del Ripollès –sobretot de pobles petits–, però també del Gironès, del Maresme i de Barcelona, es transformen en escenaris on el setè art esdevé activisme, memòria i futur. El paraigua que agrupa totes aquestes projeccions és el Festival Transhumant que enguany arriba a la 12a edició amb un objectiu molt clar, com ho resumeix el director del certamen, Joaquim Roqué: “Vivim en un món fragmentat i banalitzat on temes complexos ens arriben en reels de 30 segons, però al festival volem obrir l’espai i el temps per reflexionar de veritat”. Fidels a la seva naturalesa ambulant, fins al 30 d’octubre les sessions porten cinema compromès a col·lectius i territoris on gairebé mai no arriba. A més, en aquesta edició, els premis reconeixen el fotoperiodista Jordi Borràs, l’actor Sergi López i la fotògrafa Sofía Moro: noms que confirmen que l’art pot ser també trinxera i refugi.
El Transhumant 2025 posa el focus en temes incòmodes: la mort i els seus tabús, l’extrema dreta, el repunt del masclisme, les energies renovables o la inclusió dels joves migrats sols. “Hem de pensar en el bé comú, i això vol dir recuperar la memòria històrica i l’humanisme davant la lleugeresa dels discursos”, diu Roqué. De poble en poble, el festival esdevé contrapunt i finestra al món, amb films que arriben d’autors internacionals i que aborden drets humans des de conflictes globals. Enguany, a més, fa un pas endavant en accessibilitat i llengua: totes les pel·lícules estan subtitulades en català –set també per a persones sordes– i una part es podrà veure en línia a la plataforma Filmin.
A CRÍTIC hem escollit vuit cites ineludibles d’aquesta edició:
1. De Ribes a Varanasi: dues mirades a l’últim viatge
El 3 d’octubre al Trastorium de Ribes de Freser, el festival proposa una sessió doble sobre allò que més ens costa anomenar: la mort. D’una banda, Benvinguda mort (Enric Roca, 2025) dona veu a cinc persones que, des de la seva experiència pròpia, qüestionen el negoci funerari i els tabús que ens fan viure d’esquena al final de la vida. De l’altra, Dom (Xavi Herrero, 2025) retrata el dia a dia d’un home de la casta més baixa de l’Índia obligat a treballar als crematoris de Varanasi, en un relat cru però necessari sobre la mort, la religió i la jerarquia social. La combinació de les dues peces obre un debat col·lectiu sobre com gestionem el dol, entre rituals ancestrals i iniciatives que aposten per una mirada més amable i humana.
2. Vides irrenovables: la cara fosca de l’energia neta
El 5 d’octubre al Zumzeig de Barcelona es projecta Vides irrenovables (naturalesa o misèria), un documental que despulla el revers més incòmode de la transició verda. Allò que havia d’arribar per salvar el planeta està alterant territoris, ecosistemes i comunitats rurals. El film és una “bufetada” per a qualsevol consciència ecològica, perquè obliga a preguntar-se si la solució passa realment per substituir-ho tot o per repensar com vivim: “Potser és més intel·ligent mantenir un cotxe vell i usar-lo menys que comprar-ne un d’elèctric nou”, reflexiona Roqué, que subratlla la necessitat d’anar més enllà de la retòrica verda i assenyalar, també, la responsabilitat d’administracions i d’oligopolis energètics. Vides irrenovables obre un debat urgent a Catalunya, on la implantació accelerada de parcs eòlics i fotovoltaics plana de nou sobre el món rural.
3. Aula oberta contra l’odi: joves tutelats i joves del Ripollès cara a cara
Del 8 al 10 d’octubre, instituts del Ripollès acolliran la sisena edició de les trobades entre joves tutelats, majoritàriament migrats sols del nord d’Àfrica i de l’Àfrica subsahariana, i l’alumnat de secundària de la comarca. Hi compartiran les seves històries de supervivència, antídots contra el racisme i els discursos d’odi que creixen arreu. Nascuda arran dels atemptats del 2017, la iniciativa es manté malgrat els impediments de l’Ajuntament de Ripoll per cedir espais públics. Tot i que l’entrada és oberta a tothom, enguany les sessions es faran dins dels centres educatius. “El que fem és necessari; sense contradiscurs, el relat de l’odi guanya terreny”, explica el director del festival. Els joves convidats, a més, formen part del jurat jove del certamen.
4. Comunitats ‘queer’, de la ruralitat a la resistència
El 10 d’octubre a Campdevànol, el Transhumant dedica una sessió als drets LGTBIQA+ amb un sopar popular previ, de bracet de la Comunitat Rural Queer. La programació reuneix curts com Solo Kim, una adolescent trans, migrant i sense papers que viu entre el silenci i la por de perdre l’únic vincle que l’arrela al món; Capitanes, que denuncia el silenci forçat dels futbolistes gais, o Tomàs i Violetas, històries d’amor i de resistència contra l’armari en la vellesa i sota la dictadura. “Ens ha sorprès la quantitat i la varietat de propostes LGTBI d’enguany; són molt potents”, reconeix Roqué. Aquesta sessió també posa al centre la tensió entre ciutat i ruralitat, exili i comunitat.
5. Els guardons del festival premien l’art compromès amb Sergi López i Sofía Moro
L’11 d’octubre, a Campelles, el Transhumant celebrarà els premis del festival amb una cloenda que barreja crítica social i festa. A l’antic Hotel Balneari de Montagut, Jèssica Pulla, veu irreverent de l’escena queer catalana, posarà humor a una trobada per riure i brindar mentre es parla d’allò més transcendental. En aquest marc, el festival lliurarà el guardó a la trajectòria fotogràfica d’enguany a Sofía Moro, reconeguda per projectes com Ellos y nosotros –un viatge per la memòria de la Guerra Civil– o ¿Quién merece morir?, sobre la pena de mort al món. Moro és avui una de les veus essencials del fotoperiodisme i de la fotografia documental i a Campelles oferirà una selecció comentada de la seva obra, sempre punyent i humanista. Més tard es farà entrega del premi a la trajectòria audiovisual i de comunicació a l’actor Sergi López, una figura internacional amb arrels compromeses amb la cultura i els drets humans. El guardó reconeixerà la seva carrera en cinema, teatre i televisió, al costat de noms com Guillermo del Toro, Isabel Coixet o Agustí Villaronga.
6. Assetjament i pantalles: quan el “play” hauria de ser un “stop”
El 22 d’octubre a Figueres, el festival obre una sessió incòmoda i necessària amb dos curts que posen el focus en l’assetjament adolescent. Play (Violeta Moro, 2024) mostra la Judith, una noia de 15 anys que comparteix en un directe la seva primera experiència sexual i, l’endemà, és humiliada i assenyalada pel seu entorn escolar. Ahora no puedo hablar (Carlos Alberto Mejías, 2024) retrata la persistència cruel de la burla en el dia a dia d’un jove. Lluny de ser excepcions, aquestes històries connecten amb una realitat en creixement: el curs 2023-2024, Catalunya va registrar més de 1.000 casos d’assetjament escolar, gairebé el doble que l’any anterior, segons dades de la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència. En temps de xarxes socials i d’exposició constant, aquests dos films ens interpel·len directament: com podem frenar aquesta violència silenciosa que s’expandeix dins les aules i, sovint, rere les pantalles?
7. Quan la poesia es fa cinema: Martí i Pol torna entre boires
El 25 d’octubre a Sant Joan de les Abadesses, Gos que borda boira endins (Jordi Lara, 2023) ens convida a retrobar-nos amb Miquel Martí i Pol des d’un univers oníric i íntim. El curtmetratge, a mig camí entre el videopoema i la faula, imagina el poeta alliberat de la malaltia i caminant de nou pels escenaris que el van marcar: la fàbrica, el poble, l’amor, la vida i la mort. “És com si Martí i Pol tornés a tenir salut i vida abans de la malaltia; tot el film té un aire de somni”, diu Joaquim Roqué, sobre aquest homenatge a un dels autors més estimats de la literatura catalana on la poesia esdevé memòria viva.
8. Memòria històrica en femení: buscant els noms robats
El 21 de novembre al Centre Cívic La Confiança, de Campdevànol, el festival obre una sessió dedicada a les violències contra les dones amb Buscant el meu propi nom (Pablo García Pérez de Lara, 2024). El documental recupera la memòria de 200 dones que, el 1974, van ser traslladades del manicomi de Jesús al psiquiàtric de Bétera, moltes de les quals, internades durant dècades sense història clínica i fins i tot sense nom. La pel·lícula restitueix la seva identitat i dignitat robada, i esdevé un crit contra l’abús institucional i l’oblit. En temps en què la memòria democràtica i els drets de les dones tornen a ser qüestionats, el film ressona com una ferida encara oberta.
‘Bonus track’: Jordi Borràs porta ‘Els rostres de l’odi’ a Teià
Tot i que el festival s’acabarà el 30 de novembre, si us quedeu amb més ganes de més, heu de saber que, el primer trimestre del 2026, arribarà a la Biblioteca Can Llaurador, de Teià, l’exposició Els rostres de l’odi, de Jordi Borràs. Enguany, el Transhumant ha premiat el fotoperiodista amb el premi com a millor treball de fotografia compromesa. L’exposició n’és un exemple: un recorregut visual i ferotge pels múltiples rostres de l’extrema dreta europea, que neix del llibre Tots els colors del negre i que posa en imatges la internacional de l’odi que avui ja s’asseu als parlaments del continent.
El Transhumant Festival és un certamen de cinema i fotografia compromès per a la transformació social que porta el cinema als pobles i als col·lectius vulnerables. Itinerant per una cinquantena de municipis arreu del país, fa valdre la cultura amb valors com la tolerància i l'activisme en favor dels drets humans.
