13/06/2018 | 19:30
La bretxa de gènere en el món tecnològic és evident. Només un 13% de l’alumnat dels graus tecnològics són dones. De cada 1.000 dones, només quatre es dediquen al món de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), tot i ser un mercat a l’alça. Les dades les ha recollit l’Ajuntament de Barcelona en l’estudi recent ‘L’ecosistema de les TIC des d’una perspectiva de gènere’. L’Alex Hache és una de les dones que treballen en el món digital. És investigadora tecnosocial i tecnoactivista a Donestech, un col·lectiu que, entre altres tasques, investiga l’ús i la participació de les dones en l’àmbit de les TIC. Amb ella parlem de les aportacions de les dones al món digital, de la perspectiva feminista aplicada a les noves tecnologies i del perill, cada vegada més patent, del ciberassetjament masclista.
Tan sols el 7,5% dels referents culturals i científics que apareixen als llibres de text de l’ESO són dones, diu l’informe sobre l’ecosistema de les TIC. Des de Donestech expliqueu que la tecnologia no és neutra, sinó una construcció social i cultural. La tecnologia és androcèntrica?
Depèn de què parlem quan ens referim a tecnologia. Com que hi ha hagut una colonització molt gran, la gent, quan parla de tecnologies, té tendència a pensar en tecnologies d’informació i comunicació i, en aquest sentit, sí que són androcèntriques. La tecnologia digital, per exemple, ve d’una tradició occidental i de la revolució cibernètica i, per tant, està molt lligada a l’home blanc, occidental, dels països del nord i colonialista. En canvi, si parlem d’altres tecnologies –ancestrals, del cos, íntimes, de la salut, permacultura…–, el focus és molt més gran, hi ha moltes opcions que no han sortit de l’estàndard androcèntric. Crec que aquestes tecnologies també les hem de reivindicar com a tals.
La tecnologia digital que citaves va ser desenvolupada, en un primer moment, per dones. Què ha passat?
En els inicis d’aquesta tecnologia no hi havia només ordinadors, sinó que les feines de càlcul de dades les feien persones, i aquestes persones generalment eren dones. A Harvard, a la NASA, etc. Elles eren les que treballaven als departaments on es van començar a desenvolupar les ciències informàtiques, als anys seixanta i setanta, abans que es convertissin en una disciplina pròpia. Però, a partir dels anys vuitanta, la indústria va veure que era un negoci de futur que portaria molts diners i prestigi i és quan les dones comencen a desaparèixer del sector sobretot en llocs com els Estats Units, el Canadà, Europa, Austràlia i Nova Zelanda. Ara mateix, si mirem qui pensa les tecnologies, qui les dissenya, qui les programa, qui hi té accés i qui les usa… són majoritàriament homes. Hi ha massa poques dones en tot el procés (i massa poques minories!).
“Hem volgut fer visibles les dones i les persones LGTBI que treballen en l’àmbit tecnològic per inspirar altres dones”
A Donestech, en lloc de subratllar permanentment la bretxa de gènere en el sector, heu optat per destacar les dones que, malgrat totes les dificultats, treballen al món de les TIC.
Quan vam començar amb Donestech, ja vam veure que hi havia molts estudis que parlaven de les poques dones que hi havia en l’àmbit tecnològic. Però nosaltres ho vivíem d’una manera diferent. Érem dones tecnològiques, i al nostre voltant n’hi havia moltes altres utilitzant i desenvolupant tecnologies lliures. Per això, vam voler canviar el paradigma: fer visibles les dones i les persones LGTBI que estaven treballant en aquests àmbits i entendre quina havia estat la seva trajectòria per arribar on eren. Vam creure que posar el focus en allò que ja existeix serveix a les persones per inspirar-se i adonar-se que elles també poden.
Què estan proposant les dones al món tecnològic?
Durant anys hem entrevistat diverses dones ‘hackers’ i programadores i de totes elles n’hem vist coses semblants. Cap d’elles, per exemple, volia programar per programar, sinó que sempre han buscat que la seva feina tingui una aplicació concreta que millori la vida de la gent. Això desmunta una mica aquella expressió del ‘dreaming in code’, somniar en codi. Hi ha molts ‘tios’ que programen simplement perquè els agrada la programació, sense anar més enllà i, a vegades, això ha tingut conseqüències com que el que han programat ha esdevingut addictiu o corrosiu. També vam veure que les dones no són professionals jeràrquiques que han de fer valdre que en saben més que tu, com passa amb alguns homes quan t’expliquen coses tecnològiques i no entens res. Elles sempre busquen anivellar, compartir coneixement i no crear només relacions jeràrquiques. Crec que aquesta també és una mirada feminista a les tecnologies.
“Ens interessen aliances amb altres feministes i explicar-los com fer un ús tàctic i estratègic de les tecnologies”
Precisament la programadora Margarita Padilla deia fa anys que Internet era femenina perquè estava distribuïda de forma horitzontal.
Entenc perquè ho va dir, però el cert és que no tots els projectes basats en la tecnologia i el programari lliure –que és de les opcions més horitzontals que hi ha– són feministes, i te’n posaré un exemple: la Viquipèdia. Sempre que s’han fet estudis sobre qui usa la Viquipèdia, es constata que el percentatge de dones és molt reduït. La lògica de la Viquipèdia està molt basada en la meritocràcia, ja des de quan es van pensar les regles, i al final el que va fer és privilegiar el perfil d’usuaris que tenen més temps lliure o dels catedràtics. En alguns països fins i tot es fa difícil produir continguts sobre feminisme a la Viquipèdia. La Wikimedia Foundation estan pensant canvis, però són lents.
Només un 1% de les associacions de dones a Barcelona són de l’àmbit de les TIC, com diu l’informe de l’Ajuntament. Per aconseguir una mirada feminista de la tecnologia, cal anar més enllà d’aquest àmbit i teixir aliances amb altres sectors. S’està fent?
Sí. De fet, ara es donen unes aliances entre feministes que abans potser no existien per treballar totes aquestes qüestions des d’un punt de vista transversal: des de l’ecologisme, des de la tecnologia, des del món del treball. Crec, també, que des del món feminista hem de debatre més entre nosaltres a qui afavoreixen les tecnologies que usem quotidianament. Hem de trobar estratègies conjuntes per donar més valor a les alternatives que ja existeixen. Per exemple, a l’hora de crear i usar plataformes, intentar fer-ho amb gent que té els mateixos valors que tu. Ara ja hi ha moltes tècniques feministes que poden dissenyar-te i mantenir-te la teva web, per exemple. Es tracta de donar-los suport i crear un ecosistema que tingui una mirada feminista. A nosaltres, que ens definim com a ciberfeministes, el que ens interessa és buscar aliances amb altres feministes i aportar-los el que sabem: com fer un ús tàctic i estratègic feminista de les tecnologies. Últimament estem treballant molt l’autodefensa digital feminista.
Certament, el ciberassetjament masclista va a l’alça. 1 de cada 5 dones a l’Estat espanyol el pateix, com explicàvem a CRÍTIC fa algunes setmanes.
Tenim un problema endèmic a escala global. Els conservadors, antidrets, misògins i ‘ultres’ saben molt bé com treure partit d’Internet i de les tecnologies de la informació per monitorar, rastrejar i trobar les feministes i les LGTBI. Cada cop hi ha més atacs i més violents que intenten censurar la teva veu a Internet. Ho fan de diverses maneres: atacant la teva web, impedint que entris en d’altres, a través d’una campanya coordinada contra la teva persona a les xarxes socials…
“El desconeixement dels actors públics que tenen informació sensible i no la saben gestionar és molt greu”
Estan coordinats, aquests atacs?
En alguns casos sí, depèn dels països. A l’Amèrica del Sud, per exemple, tenim documentats casos d’atacs pagats pels governs o per l’Església catòlica. Ho hem publicat a l’informe ‘Cuerpos de mujeres en campos de batalla digitales’. Als Estats Units, tots els moviments antifeministes de l”alt-right’ també estan molt ben organitzats. No sempre és així, és clar, a vegades és simplement gent que va per lliure. Per això, quan hi ha un atac, és interessant veure qui t’està atacant exactament, veure quins recursos fan servir i entendre millor qui són. És important conèixer tot això per saber quins marges de maniobra tenim. Fins fa pocs anys, no se sabia del tot que es tractava d’un fenomen persistent que no s’aturarà i que no té una solució fàcil. No sabem qui s’ha de fer càrrec d’això. La plataforma, els governs, les interfícies…
Aquest desconcert ha fet que, per exemple, les dades de la víctima de La Manada es poguessin filtrar impunement a Forocoches. Com es pot fer front a això?
Nosaltres ensenyem a lluitar contra el ‘doxing‘, que és que es filtrin dades teves per fer-te mal, a través dels tallers d’autodefensa feminista. Aprenem a ‘autodoxejar-nos’ per saber quina informació corre per les xarxes i com podem controlar-la. Però és clar que també s’han d’aplicar mesures en l’espectre legal. Potser hi ha lleis que ja hi són i que servirien també per a l’àmbit digital però que no s’hi ha pensat i no s’apliquen perquè els jutges o la policia no pensen en aquesta aplicació. Precisament el desconeixement dels actors públics que tenen informacions sensibles i que no les saben gestionar és molt greu. I passa molt.