Cinc conflictes de les comarques de Ponent oblidats per la resta de Catalunya

Les comarques de Ponent són sovint un silenci mediàtic en si mateixes per a la resta de Catalunya. Els escàndols polítics, les denúncies socials i les polèmiques de tot tipus a Lleida i al seu entorn difícilment apareixen a les portades dels grans diaris catalans amb seu central a Barcelona. Per això CRÍTIC ha volgut fer una radiografia crítica de cinc conflictes de les terres de Ponent oblidats per la resta de Catalunya. Òbviament, n’hi ha molts més, i els seguirem investigant i explicant.

1. Canal Segarra-Garrigues

Convertir una regió pobra i de secà tan gran com l’illa de Menorca en un colossal jardí de regadiu no és tan sols la gran obra agrària més important d’Europa; també és un lucratiu negoci constructiu. Amb 1.100 milions d’euros pressupostats a l’inici, ha estat la gran obra pública de la Generalitat dels darrers 14 anys, només superada en pressupost per la línia 9 del metro. El Govern espanyol, que també hi invertia 1.000 milions d’euros més, mai no va retallar en plena crisi, mentre sí ho feia en la resta d’infraestructures i serveis a Catalunya, en un canal en el qual Bankia s’havia enganxat els dits com el principal grup bancari creditor de l’obra. El Govern català i l’espanyol han estat abocant tots aquests milers de milions d’euros lluny dels grans focus mediàtics del país.

El resultat és ple d’ombres. En primer lloc, la desviació pressupostària ha aixecat totes les alarmes. El 2013, un informe intern de la Generalitat alertava que el sobrecost podria arribar, en el pitjor escenari, a un 81% per sobre del previst, i que les adjudicacions dels primers anys d’obres s’havien fet per sobre d’un 40% del valor de mercat. Des de llavors, tots els intents de reclamar una auditoria dels comptes i obrir una comissió d’investigació al Parlament han estat rebutjats.

Ambientalment, el canal també ha estat objecte de polèmica. El projecte no preveia la reserva de zones de protecció per a les aus, i la UE va obligar a retallar dràsticament l’àrea de regadiu. I algunes veus del territori s’han aixecat per denunciar que el cost per als pagesos per passar al regadiu intensiu serà tan alt que només estarà al servei de les grans operadores agroalimentàries, i reclamen un altre model de gestió del canal que no estigui centrat en “l’agricultura desenvolupista”, per fixar l’activitat dels pagesos actuals i diversificar l’economia de la zona.

El canal també ha acabat sent una porta giratòria per a Josep Grau, el conseller d’Agricultura del Govern de CiU que el 2002 va adjudicar els 1.100 milions de l’obra a un consorci de constructores fomart per FCC, Agbar, Copisa i Copcisa. Josep Grau va abandonar la política el 2010, i des del 2011 és el president d’aquest consorci empresarial. Aquesta qüestió va ser revelada per un reportatge publicat a l”Anuari Mediacat dels Silencis Mediàtics’ sota el títol: “Un canal amb portes giratòries”.

2. MAT de Ponent

Red Eléctrica de España (REE) té prevista des de fa anys la construcció d’una nova línia de molt alta tensió (MAT) per unir les centrals aragoneses amb el Pallars i les connexions existents cap a la regió metropolitana de Barcelona. El traçat aprofita, en territori d’administració aragonesa, les torres abandonades a la Franja que es van construir en un antic projecte d’interconnexió amb França, descartat per l’Estat francès per l’oposició ecologista a l’altre costat dels Pirineus. I, en terreny d’administració catalana, la nova línia afecta dos espais protegits d’interès natural, una zona d’hàbitat prioritari en ple Pallars Jussà, i el paisatge d’alguns indrets d’interès turístic com el Castell de Mur.

L’oposició al territori és unànime. Des d’Aragó sospiten que es tracta de revifar l’antic projecte d’interconnexió amb França, per tal treure els excedents de producció elèctrica espanyola. Des de Catalunya, els alcaldes pallaresos lamenten que el territori ja està travessat per 14 línies elèctriques i que, en tot cas, algunes d’aquestes línies es podrien reaprofitar sense necessitat d’aixecar noves torres d’alta tensió. La crisi ha fet ajornar el projecte, però REE no l’ha descartat. De moment, ja ha comprat els terrenys on construirà la subestació final de la línia, al municipi d’Isona i Conca Dellà, on la MAT de Ponent connectarà amb la línia de molt alta tensió existent que porta l’electricitat des dels Pirineus fins a Sentmenat i la regió metropolitana.

3. Parc nacional d’Aigüestortes

Els interessos econòmics locals tenen bloquejada l’ampliació de la zona natural protegida de l’únic parc natural de l’Estat a Catalunya. Ho va intentar el primer Govern tripartit d’esquerres de la Generalitat, però es va trobar amb la negativa frontal dels dos municipis que tenen en l’actualitat els únics dos punts d’accés al parc, per on passen cada any mig milió de turistes: Espot i la Vall de Boí. L’ampliació de la zona protegida, a més, podria impedir una futura ampliació de l’estació d’esquí de Boí-Taüll, un projecte que la mala situació financera de l’estació (ha hagut de ser rescatada per la Generalitat) ha ajornat però que des de la vall de Boí no descarten poder fer en el futur.

En canvi, ajuntaments com la Torre de Capdella i Sort són partidaris de l’ampliació, no solament per criteris ambientals, sinó perquè obririen noves portes d’accés al parc en els seus municipis, amb el que això implicaria en llocs de treball i activitat turística i de serveis. La gestió del parc, traspassada a la Generalitat als anys vuitanta, es governa a través d’un patronat on són presents els 13 ajuntaments pirinencs de quatre comarques diferents. Durant la legislatura passada, el Govern català va llançar una nova proposta d’ampliació a la carta, en la qual només s’ampliaria el parc en aquell municipi que hi estigués d’acord. De moment, la proposta continua sobre la taula.

4. La Llotja de Lleida

El teatre i palau de congressos la Llotja de Lleida és un edifici d’arquitectura singular construït per l’Ajuntament de Lleida gràcies a una operació urbanística que ha acabat investigada per la Fiscalia Anticorrupció. La Paeria va aconseguir els diners per construir-lo gràcies a un conveni amb Catalunya Caixa, que va pagar al consistori 50 milions d’euros per uns terrenys pròxims on podria construir quatre grans torres d’oficines.

El valor del sòl era molt per sobre del de mercat fins i tot l’any que es va signar l’operació, el 2007. Les torres no es van construir mai, mentre que l’alcalde de Lleida va presumir sempre que la Llotja no havia tingut cap cost per a la ciutat. El cas, però, és que aquells diners de Catalunya Caixa van engrandir el gran forat de l’entitat financera, protagonista del més gran rescat amb diner públic d’una entitat financera als Països Catalans.

El món immobiliari i possibles casos de corrupció no han estat aliens a les Terres de Ponent. Dues constructores de Lleida (Romero Polo i Sorigué) apareixen també en els papers de Bárcenas vinculades a pagaments al Partit Popular. El PP de Lleida va assegurar sempre que no sabia res d’aquestes suposades donacions. Tot i això, un jutge va arribar a imputar Sorigué i Polo Romero en el ‘cas Bárcenas’, que van ser adjudicatàries dels contractes més elevats licitats per l’anterior Govern d’Aragó.

5. L’aeroport d’Alguaire

El Govern de la Generalitat es va gastar 100 milions d’euros en la construcció d’un nou aeroport a Lleida, un cop descartat l’aprofitament de l’aeròdrom d’Alfés, afectat per una àrea mediambiental protegida. Les dimensions austeres de l’aeroport contrasten amb les obres faraòniques d’altres instal·lacions construïdes en aquella època, com la de Castelló. Però, sis anys després de la seva inauguració, l’aeroport no acaba d’enlairar-se.

Va arrencar amb enllaços setmanals a Palma, a París, a Frankfurt i a Milà amb ajudes a Vueling i a Ryanair i més tard a Air Nostrum, i la previsió futura d’un volum de transport de 6.000 tones de mercaderies l’any. Però els vols comercials van acabar quan van desaparèixer pràcticament les subvencions, i el trànsit de mercaderies és de moment inexistent. Actualment, un operador turístic l’utilitza a l’hivern per portar esquiadors britànics a les estacions d’Andorra, i es mantenen els vols amb les Illes a l’estiu. El 2010 es va obrir un concurs per adjudicar la gestió de l’aeroport a una companyia privada, però el concurs va resultar desert.

Inaugurat al gener de 2010, l’aeroport de Lleida-Alguaire va ser el primer impulsat per la Generalitat i és el paradigma d’una política d’infraestructures dissenyada en l’època de la bombolla. Va comportar una inversió de 95 milions, tots aportats amb fons públics. La realitat ha demostrat que les previsions inicials estaven totalment sobredimensionades i, si l’objectiu era arribar als 395.000 passatgers anuals en 10 anys, és a dir, el 2020, de moment la tendència de la instal·lació és a la baixa. El 2010 van passar per Alguaire 57.000 persones, mentre que el 2011 van fer-ho 24.000; 33.000, el 2012, i 29.443, el 2013. Lleida-Alguaire té un manteniment anual de 3 milions d’euros i perd diners.